dimecres, 31 d’octubre de 2007

VACANCES PAGADES




Des del moment del nostre naixement portem al damunt una mena de maledicció, convertida en la llei natural del més fort i l'instint de supervivència, però malgrat això, sabem que tard o d'hora -i més val tard que no pas d'hora-, haurem de morir. El nostre cos, amb el temps, es va transformant, desgastant, oxidant, fins que deixa de funcionar i desapareix. Així és per natura, l'aspecte físic de la vida i de la mort.
Des de l'inici del temps, la vida i la mort han anat lligades en l'ideari humà, unides per un llaç subtill, un tèl tan fi, que una alenada el desfaria, tal i com deia en Joan Vinyoli. Tanmateix, malgrat aquesta mort física, l'home vol aferrar-se a una vida que no mor, a un sense fi de possibilitats que han de fer perdurar l'essència de la persona en un Més Enllà desconegut.
Aquest és el principi de l'espiritualitat i les religions l'han fomentat amb les variants i tradicions que són pròpies de cada culte. Els catòlics creuen en una vida perdurable a la Casa del Pare pels justos i en un infern de sufriment i lamentacions eternes per als pecadors; els budistes en un sense fi de noves reencarnacions; els egipcis creien que l'ànima tornava al cos del difunt per estatjar-s'hi per sempre i per això embalsamaven els cossos, a fi i efecte que l'ànima tingués on tornar i s'hi pugués estar per sempre; els romans creien en una illa on vivien tots els morts i que per anar-hi havien de creuar un riu, anomenat Estigi o Leto, amb l'ajut d'una barca i el seu barquer Caront, i que com que aquesta travessia calia pagar-la, s'enterrava els morts amb una moneda a la boca. Les creences i les tradicions són increïblement variades i representen, a tot el que fins ara he dit, un llarg etcètera de possibilitats més.
És un no acabar de tradicions i de cultes que van a parar sempre al mateix lloc: a les ànsies de fer perdurar la vida i la immensa por que causa el pensament de la mort. Estic convençuda que qui digui el contrari, menteix. Tothom sent temor a enfrontar-se amb el desconegut, amb el misteri d'un Més Enllà del que ningú ha tornat mai per explicar-ne cap detall.
Ara bé, avui dia, tant l'espiritualitat com la mort tenen un preu. Morir-se avui, no és barat. I no es tracta ja dels elements més essencials, com les flors, el taüt i la tomba, sinó de tot el que hi ha al seu voltant.
Les companyies que s'encarreguen dels funerals, viuen amb l'esquena dreta a costa de la mort, atrevint-se a fer pagar l'"oro i el moro" per la darrera atenció que es pot tenir amb el traspassat. I això empitjora un no dir quan no es té contractada una pòlissa d'aquelles que es paguen durant tota la vida: tota la vida per pagar-se l'enterrament més senzill del catàleg. Quina cosa més freda i trista, i quin negoci més rodó. I, ai d'aquell que no ho tingui tot previst, perquè si per mala fortuna es mor sense poder-se pagar l'enterrament o el forat del cementiri, s'arrisca a que l'enterrin en qualsevol fosa o el donin directament a la ciència. La pietat no compta quan els números dels negocis han de quadrar a finals d'any amb un benefici substancial pels serveis prestats.
Ja tenim a sobre la diada de Tots Sants, la més grisa i inhòspita de l'any. Els cementiris de tots els racons del nostre país s'ompliran de flors i d'algunes llàgrimes, i les floristeries es posaran les botes a costa dels sentiments dels altres. Ja se sap, aquesta també és una llei de vida: mig món es fot a l'altre mig.
Diuen que venim a la terra per purgar pecats i defectes heretats des dels temps de la creació, per aprendre, per patir, i que el nostre pas per la vida és com ser a la universitat: després d'uns estudis vindrà el coneixement i la comprensió i amb tot això, la titulació necessària per accedir a un grau superior. Així és que, tant i tant com patim a diari i com ens fan patir els altres, més val prendre's la mort com un trist però merescut descans i, tenint en compte el que costa, crematísticament parlant, com una mena de vacances pagades.


UN REGAL

Aquells que em coneixiu ja sabeu que m'encanta la música i que sóc una apassionada de l'òpera. Us ofereixo avui un regal que he trobat al Youtube (on, sinó?). Es tracta de la perfecta unió de dues veus sensacionals cantant música lleugera. Ell, José Cura, tenor argentí d'àmplia projecció internacional que triomfa als teatres en els quals actua. Ella, Ewa Malas-Godlewska, posseïdora d'una veu absolutament deliciosa, que va prestar al castrato Carlo Broschi (Stefano Dionisi) a la pel.lícula Farinelli.
Aquesta cançó que us convido a veure i escoltar pertany a un disc que ambdós cantants han enregistrat junts i que es diu "Song of love". Em plantejo que si els cantants d'òpera canten cançó lleugera, els que canten cançó lleugera, perquè no poden arribar més enllà, ja cal que es calcin, perquè està clar que qui pot el més, també pot el menys, però mai passa al contrari.
Gaudiu d'aquest moment de delícia ofert per aquestes veus extraordinàries i repetiu-lo una vegada i una altra, tants cops com us abelleixi. Feu-ne ús i abús i sentiu-vos transportats. Ja us adverteixo ara que si us deixeu captivar per l'òpera i pels cantants d'òpera, esteu perduts. Mai més podreu prescindir-ne i coneixereu, encara que sigui de resquitllada, una sensació força propera a la felicitat.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

BRAMS D'ASE NO PUGEN AL CEL






"Fe significa no voler saber la veritat"


Friedrich Nietzsche



Quina poca feina que té darrerament l'Església catòlica!. És clar, perquè cada vegada tenen menys efectius i els que tenen de tota la vida, es van morint per motius de vellesa o d'avorriment, d'estar resant tota la vida a una colla de sants que mai els han fet ni el més mínim gest, per molt que vulguin creure que sí.
Ahir l'acte més solemne d'ociositat i de ganes de generar notícies i mala maror, va ser la beatificació massiva de 498 pressumptes màrtirs morts durant la guerra civil espanyola per les seves conviccions religioses, a mans del bàndol republicà. Em sembla molt bé que s'entretinguin en les seves xorradetes, perquè mentre fan això no fan res de pitjor, com ara marcar les pautes que han de regir la vida familiar de les persones o dels afers íntims entre les parelles, siguin matrimoni o no, homosexual o heterosexual. Cada vegada que ho fan, ho fan sense saber què es diuen ni què s'empatollen, perquè de la missa, no en saben ni la meitat, valgui la frase. Quan van decidir-se a beatificar i pujar als altars a tota aquesta gent que ahir va ser nominada per pujar al cel (que segur que abans no hi eren pas i es devien estar rustint en el més profund de l'infern o vagarejaven morts de fàstic en qualsevol racó dels llims), ja sabien que la cosa portaria cua, perquè això que hi hagi màrtirs de primera i de segona, és una cosa molt lletja. No reclamo pas que els morts pels nacionals seguidors de Franco tinguin cap altra reconeixement més que aquell que humilment i sincerament, els vulgui retre cada comunitat i cada família, però fer distincions d'aquesta manera tan descarada i tan poc delicada, em sembla un assumpte que ratlla l'ofensa, fins i tot la més patriòtica i carregada de fe.
Ahir totes les televisions oferien imatges de fidels que havien viatjat fins al Vaticà per assistir a aquestes beatificacions, armats amb banderes espanyoles de tots els formats possibles i que sota el crit "se nota, se siente, España está presente", volien fer veure al món sencer la seva satisfacció per l'acte esperpèntic i execrable al que estaven a punt d'assistir. I contents, encara!.
Molt bé, durant la guerra civil espanyola no hi va haver ni sants ni àngels en cap dels bàndols, més aviat hi va haver moltes desgràcies i pèrdues personals, materials i de tot tipus, que van obrir unes ferides sagnants que més de 70 anys després, encara conserven intacte el pus de la infecció tot just a flor de pell. Només cal gratar una mica perquè torni a brostar la ferida i amb ella, la sang i el dolor. Precisament és l'Església la primera que hauria de demanar perdó per molts i molts actes punibles que va cometre, des de les delatacions fins a les acusacions més directes, que van portar a molts a morir afusellats a les afores dels seus pobles sense judici ni res, ja que les autoritats feien acte de fe en el que deia la monja o el capellà de torn. En el millor dels casos, l'ostracisme més absolut i el dolor de l'exili per a la preservació de la pròpia vida eren les portes d'escapada per aquells que havien estat assenyalats per l'autoritat eclesiàstica de guardia. Si no volen demanar perdó i reconèixer la gran part de culpa que van tenir a l'hora de recolzar el franquisme, donar-li suport i ales, almenys, que no facin res, que es mantinguin al marge i que callin, per una vegada al llarg de la seva història. Que es dediquin a resar, que és lo seu. A veure si així deixen de fotre la pota i d'immiscuir-se en assumptes que res tenen a veure ni amb la fe, ni amb aquest Déu que tant prediquen, usant el seu nom en va. Imagino que ahir, el Rouco Varela i molts altres, devien veure reconciliada aquesta part tan amargant de la història d'Espanya i recolzada la seva idea d'oposició a la llei de la memòria històrica. Que no companys, que no és això, ni molt menys. La divinitat de l'Església ha perdut tota la seva credibilitat i tota la glòria dels altars, ben vernissats i lluents, no pot retornar-els-hi ni un xic de prestigi.
A casa tota la vida he sentit a dir que l'infern està enrajolat amb coronetes de capellà, referint-se a l'època en la que els capellans i els frares portaven la torsura com a signe de la seva condició. Segur que qui de casa deia això, possiblement l'avi, devia tenir tota la raó. De fet, n'estic convençuda. Poden resar, santificar-se, confesar-se, banyar-se cada dia amb aigua beneita i sortir a predicar al desert: la gent, en general, ha perdut la fe en l'Església i, sense deixar-se enredar més, ni deixar-se manipular per amenaces d'ultratomba, ja s'ha adonat, com diu el refranyer català, que "brams d'ase no pugen al cel".

diumenge, 28 d’octubre de 2007

AMETLLERS





A mesura que van passant les dates, la festivitat de Tots Sants és més a la vora. Per a molts, una simple jornada de festa en la que no cal anar a la feina i que si poden, fins i tot empalmaran amb la següent per fer un pont ben llarg amb el cap de setmana. Quatre dies de festa no solen ser menyspreables.
El novembre obre la porta del fred, no només del climatològic, sinó la del fred interior, aquell del que no pots eixoplugar-te. Anys enrera, aquesta diada tenia molta més solemnitat que no pas avui, i era observada amb rigorositat i sense falta. Per rememorar els difunts, el costum dels nostres dies es limita a fer una visita als cementiris i col.locar flors a les tombes dels éssers que ja no són físicament amb nosaltres. És un senyal d'afecte i de respecte. També mengem castanyes, moniatos i la pasta típica d'aquesta diada: els panellets. Un altre costum que també s'està imposant a passos agegantats any rera any és el halloween, però aquesta no és pas una celebració nostra, sinó importada dels Estats Units i per tant, per molt entretinguda que sigui, no és el tema del que avui us vull escriure.
Tornem a la cosa dels panellets. Els panellets són unes pastetes petites, arrodonides, de sabor intensament dolç, que poden ser de fàbrica casolana o bé de pastisseria i que tenen com a base de la seva composició la patata bullida, el sucre i l'ametlla, sobretot i especialment, l'ametlla. Després, la decoració anirà al gust i la imaginació del consumidor, qui haurà de decidir la varietat que més li agradi: pinyons, coco, maduixa, codonyat i fins i tot llimona o xocolata. Aquest any, com passa sempre, se n'elaboraran quilos i quilos i la gent en consumirà en grans quantitats acompanyats de moscatell o de vi ranci. És la tradició.
A moltes cases els panellets es fan de forma artesanal, com tota la vida, fent la barreja d'ingredients bàsics, donant-els-hi la forma i coent-los a foc suau al forn, però hi ha qui s'estima més anar-los a comprar fets i estalviar-se el mal de cap que suposa posar-se a elaborar una pasta que s'enganxa per tot arreu.
En un altre temps, quan els panellets es feien a casa, ningú no pensava en adquirir-los en un altre lloc, perquè tenien un significat molt concret, que avui dia s'ha perdut en la llunyania i profunditat de les nostres memòries, sovint tan limitades al dia a dia. M'ho havia explicat llargament la meva besàvia i de les seves explicacions, jo en faig acte de fe i les comparteixo amb vosaltres.
En temps llunyans, quan la gent vivia en masies, el costum manava plantar davant la porta de cada casa un ametller, la cura del qual, passava de generació en generació i de pares a fills. Motiu de respecte i de veneració, aquell arbre passava a ser l'ànima de la casa. Quan a la família es produïa una defunció, el mort no era enterrat lluny de la casa, sinó tant a prop com fos possible, i es soterrava sota mateix de l'arbre, el qual, es nodria del cos i de les perdudes energies del familiar mort, guanyant l'arbre amb vigorositat i força. Arribat el temps, l'ametller floria. Encara a l'hivern, cap als mesos de febrer i març, els ametllers, ahir com avui s'omplien de flors, la meitat de les quals quedaven glaçades i queien sense fruitar. Les altres, es convertien en ametlles, que eren recollides, assecades i guardades. Per la diada de Tots els Sants, amb aquelles ametlles es cuinaven els panellets, molt més rústics i senzills que no pas els d'ara, que eren compartits per tots els familiars de la casa, fins i tot els més llunyans, amb una gran solemnitat i respecte. Així doncs, amb els panellets els vius feien retornar a casa el familiar difunt que havia estat enterrat sota l'ametller i del qual l'arbre s'havia nodrit. Els panellets representaven el retorn del familiar mort al sí de la familia amb la que va compartir la vida i a la que retornava, un cop desencarnat i mort. Aquesta pot ser, doncs, l'explicació antropològica dels panellets que es mengen, precisament, el dia dels difunts. Ens aferrem sempre a allò que coneixem i no volem que cap pèrdua ens afecti, menys encara si allò que es perd, és algú a qui s'estima tant i tant.
El simbolisme dels panellets és tan entranyable que gairebé causa dolor. És dir: no vull que te'n vagis perquè aquí tens casa teva.
La meva besàvia Roseta era una dona molt sàbia.
Tornarà a venir la dia de Tots els Sants i tornarem a menjar panellets, i quan toqui, a primers d'any, els ametllers tornaran a florir de nou, i tornaran a fruitar omplint els trossos de flors blanques i rosades. I es demostrarà novament que tot és clíclic i que tot retorna.

dissabte, 27 d’octubre de 2007

ALQUIMIES




Aquest matí plou. M'encanta aquest temps de tardor, tan variable i recollidor. Per cert, avui canvien l'hora i podrem dormir una hora més o fer amb aquesta hora de més allò que més plaent resulti a cadascú.
Resulta curiós com a mesura que passa el calendari de l'any, ens anem habituant i acomodant a les necessitats de cada època. Ahir vaig veure per la Rambla Nova una dona, crec que estrangera, que encara anava vestida de rigorós estiu, ensenyant escot, esquena i cames, quan la majoria de nosaltres ja portem jersei de màniga llarga, coll alt i jaqueta. La gent se la mirava amb estranyesa, com si fos l'embaixada de l'estiu, sense recordar que fa només quinze dies o tres setmanes, tothom anava igual. L'alquímia del temps que passa ho va transformant tot al seu pas sense que s'hi pugui fer res. Més val deixar que tot plegat flueixi.
Ahir a la tarda jo també vaig fer alquímia a la cuina de casa. I no és una alquímia qualsevol, no us penseu. Quan el meu marit va entrar a casa va comentar que la meva alquímia es podia olorar des del replà de l'escala, tot just entrant a l'edifici en el que vivim. Vaig somriure i vaig pensar que a la meva besàvia, l'alquimista major de casa, li passava el mateix, que quan elaborava els seus preparats a la cuina, tot el veïnat ho sentia. Però és que les alquímies de la meva besàvia, la iaia Roseta, no eren qualsevol cosa. Ella era l'experta en usar sàviament les herbes i les espècies apropiades i justes per aportar als plats més senzills un toc de gràcia indiscutible: com recordo i enyoro les seves salses, les seves picades, els seus farcits i també els seus postres. La meva alquímia d'ahir a la tarda es va limitar, simplement, a transformar un pollastre cru en un pollastre rostit, acompanyat de cebetes franceses, panses, prunes i pinyons, tot plegat cuit al forn amb un bon oli d'oliva novell i regat amb un vi blanc, que és el que li dóna la gràcia. El truc? Potser uns brins de romaní del que creix lliurement en una torreta del terrat.
L'alquímia que coneixia la meva besàvia, després de tota una vida de practicar-la, la va aprendre també la meva àvia i quan la primera va faltar a casa, la segona li va prendre el relleu, però com que això de l'alquímia, els sabors, les textures i les presentacions dels plats, és quelcom molt personal, la meva àvia va donar al saber alquímic de la seva mare el seu propi deix i cuinava com una reina els arrossos, els canelons, els rostits i unes postres senzilles que enriquia a base de complements, com els bunyols de platan o el braç de gitano dit "fabiola", a base de galetes banyades amb ponx, rovell d'ou amb sucre, nata i xocolata, tot plegat confegit d'una certa manera per donar-li la forma d'un braç de gitano, però d'una delícia temptadora i pecaminosa.
Ahir, mentre cuinava al forn el pollastre rostit que us anomenava i preparava un flam de llet condensada de postre, pensava molt en elles dues, en els seus "piques" a la cuina. En l'època daurada de la meva infantesa, quan a casa érem sis persones, la meva besàvia es posava a la porta al matí, abans que tothom sortís i anava demanant a cadascú què volia per dinar. L'un deia: macarrons gratinats. L'altre deia: llenties. El tercer deia: caldo. El quart deia: arròs. El cinquè deia: patates fregides amb un ou ferrat i al sisè, que sovint era ella mateixa, potser aquell dia li venia de gust menjar pollastre. A l'hora de dinar, a la taula hi havia sis plats diferents, un per cadascú, perquè passar-se tot el matí a la cuina era el deliri i la satisfacció de la meva besàvia. Recordo, molt especialment, els àpats de Nadal, quan ella es posava al cap de la taula i mirava com tothom menjava. Potser ella ja havia espissegat alguna cosa a la cuina i ja en tenia prou, però sentia un enorme plaer quan veia que els 10 o 12 que ens ajuntàvem a casa menjàvem la sopa de galets, l'escudella i el gall dindi. En aquells moments ella era feliç.
Especialment en aquesta època de l'any, en que tot es ralentitza, reconec que sovint els records se m'agombolen al cap i molt sovint, parlo i escric sobre aquestes dones de la meva vida, que encara que des de fa anys, no tinc al costat, romanen en mi i em guien també en les meves modestes alquímies.
Sense proposar-vos-ho, ja sabeu quin menú tenim avui a casa.

UN ALTRE TIPUS DE CUINA

No he trobat aquest tall de la sèrie de l'home-eina doblat, però aquest és subtitulat. Presenta un altre tipus de cuina, la cuina de l'home. Divertiu-vos.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

MAL D'ALZHEIMER

Amb ulls distants i indiferents els malalts d'Alzheimer es miren el món des del seu món.

QUÈ SÓC? QUI SÓC? ON SÓC?





Aquest cap de setmana passat, amb els ulls vidriosos i contenint l'emocionada tremolor de la veu, l'expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va anunciar als mitjans de comunicació en roda de prensa, que pateix alzheimer. La seva declaració va ser oberta, sincera i sense embuts: "M'han diagnosticat Alzheimer". Clar, ras, curt i directe. No hi ha res a fer.
En els nostres dies aquesta malaltia neurodegenerativa, que es manifesta com un deteriorament progressiu del coneixement i de la conducta, es coneix relativament i si bé se n'han detectat les conseqüències i se n'ha descrit la simptomatologia, no es coneix quin remei pot tenir i pel moment, la malaltia és incurable. Incurable i tremendament cruel. Qui més qui menys coneix algun cas d'un parent, d'alguna família coneguda, d'alguna amistat, en la que l'Alzheimer ha deixat una petjada tan clara, que la persona que la pateix, deixa de ser qui era per convertir-se en una altra completament indefensa i dependent d'aquells que l'envolten, sense poder expressar-se, manifestar-se ni comunicar-se en cap sentit. La malaltia d'Alzheimer anul.la la personalitat dels malalts, ja que els afecta la memòria, el pensament i el llenguatge, deixant-los reduïts a mesura que aquesta degeneració avança, en éssers que realitzen les funcions bàsiques que els defineixen com a persones vives: respirar, menjar, evaquar, dormir i finalment, a la llarga, morir. Res més.
Perdoneu-me que avui sigui tan directa i amarga, però és que un cas d'Alzheimer es va viure a casa, en la persona de la meva àvia materna, i sé molt bé del que parlo. És clar que amb molts més detalls podria escriure la meva mare, que en va ser la principal cuidadora durant els 13 anys que es va allargar la malaltia, fins que finalment la meva àvia va morir, plàcidament, aquest proper desembre farà dos anys.
Corria l'any 1901 quan els doctors Alois Alzheimer i Emil Kraepelin van detectar i observar per primer cop en una pacient, Auguste D., els símptomes de la malaltia que posteriorment portaria el nom d'Alzheimer. Quan aquesta pacient va morir cinc anys després, Alzheimer va examinar-ne el cervell post-mortem per descobrir-lo atrofiat i reduït respecte al seu tamany normal. Ara bé, quina és la causa de la malaltia? Què la desencadena? Com es pot curar? Com es pot mantenir la qualitat de vida del pacient? Són algunes de les preguntes que avui, més de cent anys després, la ciència i els científics, encara es formulen.
Els malalts d'alzheimer van perdent progressivament la seva memòria, fins al punt de desconèixer fins i tot als familiars més propers i algunes de les activitats més quotidianes que tothom realitza. No estic parlant de fer jocs malabars, sinó de pujar i baixar escales, anar a comprar, reconèixer els diners, reconèixer la pròpia casa o posar en marxa una rentadora. Està clar, doncs, que aquests malalts precisen amb urgència cures i vigilància continuada les 24 hores del dia. No poden fer res, no saben res de res. I tanmateix, tancats en el seu particular món, no sabem si poden o no pensar, si poden o no sentir, tot i que les puntuals i cada cop més espaiades en el temps, reaccions a fets concrets, així ho fan pensar. Són com puntes de lucidesa que s'apaguen tant aviat han estat enceses. Recordo que quan la meva àvia va veure la meva filla per primera vegada (la meva nena tenia aleshores només uns dies de vida), va dir: Que és bufona, no? I mai més va dir res al respecte. Fins i tot dubto que en algun moment sapigués que tenia una besnéta. A mesura que la nena va anar creixent, va trobar natural que la seva besàvia no li digués mai res, però ella s'hi abraçava i li feia petons que eren completament ignorats per la meva àvia. Mai van dir-se una paraula, però la nena, l'Ariadna, se'n recorda d'ella i de vegades em pregunta si és al cel. Sempre li dic que sí.
Ara que en Pasqual Maragall ha fet el seu anunci, es torna a parlar novament d'aquest mal i, segons va assegurar ell mateix, farà tot el possible per lluitar contra aquesta malaltia. Potser sí, i potser fins i tot potser s'aconseguirà algun avenç. Tant de bó, però si això és així, haurà arribat molt tard per a moltes altres persones que han patit aquesta xacra i al final, han sucumbit a ella. Tanmateix, tant si com no, això servirà per donar a conèixer la malaltia i per ajudar a la seva investigació, pel bé dels malalts del futur, que podem ser qualsevol de nosaltres.
Des d'aquí, modestament, una abraçada d'ànim i de suport, no només als actuals malalts, sinó especialment, als seus cuidadors, que han de carregar-se de paciència, de fortalesa i de moral per aixecar-se novament quan cauen en el pou de la desesperança, de la frustració i de la pena. Des d'quí, tot el meu alè.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

UN RECORD DE PAU CASALS













Avui fa 34 anys, exactament el 22 d'octubre de 1973, moria exiliat a Puerto Rico el mestre Pau Casals. Cap mitjà de comunicació, ni un, n'ha dit ni paraula, però avui és un bon dia per recordar-lo, tot i que d'ell, possiblement ja estigui tot escrit, museïtzat i escoltat. Tanmateix, sempre queden algunes anècdotes personals i alguns record particulars que de vegades, si la conversa és propícia, poden aparèixer i formar part del coneixement i el record d'altres persones. Quan Pau Casals va morir jo tenia només 2 anys i tan sols uns mesos quan va pronunciar el seu discurs a les Nacions Unides, però el moment s'ha repetit en tantes ocasions a través dels mitjans de comunicació, que a tots ens sembla una mica haver estat vivint amb el mestre aquell moment.
Em pregunto, si Pau Casals visqués avui en els nostres dies, què diria de la situació política que estem vivint? No vull aventurar una resposta però tampoc es pot oblidar que com a senyal de protesta i per l'amenaça que patia la seva vida, Pau Casals ja es va exiliar una vegada, fugint del règim franquista i que en protesta per aquesta dictadura que no s'acabava mai, va estar prop de 40 anys sense torcar el violoncel a casa nostra. Una pèrdua irreparable. Una ofensa més que mai a la vida podrà saldar-se.
Tanmateix, ens queden de Pau Casals infinitat de gravacions, d'imatges, de fotografies. Us animo a que algun dia, quan no sapigueu què fer, us acosteu fins a la platja de Sant Salvador, al Vendrell, i visiteu el museu que l'Ajuntament va fer construir, en substitució de l'antic, que queia a trossos i era una vergonya, a la casa que Pau Casals va fer-se contruir davant mateix del mar, ja fa moltíssim anys: la Vila Casals. Al davant mateix hi trobareu l'auditori que porta el seu nom i si us vaga, també podreu escoltar-hi un concert o veure-hi una actuació. Acostumen a ser de primera línia i la programació de l'auditori un autèntic luxe a l'abast de tothom.
No puc evitar-ho, sóc del Vendrell i que el mestre Casals també en fos fill m'omple d'orgull. De vegades l'atzar de la vida ja les porta aquestes coses.
Un dia, el meu avi Joan, que era col.leccionista de monedes, em va cridar distraient-me dels meus jocs (jo devia tenir potser vuit o nou anys). M'hi vaig acostar i ell, posant-se la mà dins una butxaca del pantaló, en va treure un estoig petit de color blau fosc. Amb solemnitat, suscitant la meva curiositat, el va obrir i a dins, resplandent dins una funda de plàstic, hi vaig veure una moneda. - A veure si saps qui és, em va dir. Jo, mirant-me-la amb fascinació li vaig dir d'immediat: - El Pau Casals. -Molt bé, doncs és per a tu. I me la va donar. Bé, no es tracta exactament d'una moneda sinó d'una medalla commemorativa de plata, que encara reposa dins el seu estoig, ben bé igual que el dia que me la va regalar l'avi. A la seva cara hi ha una imatge del mestre Casals tocant el violí i a l'anvers hi ha gravat un escut del Vendrell, ben bé igual que el que tinc al blog, una partitura i uns ocells que simbolitzen "El cant dels ocells", la peça que Casals va passejar per tot el món, fins al punt que algunes persones pensen que és una composició d'ell quan de fet, es tracta d'una nadala popular, amb lletra i tot, de compositor desconegut. Tant se val, perquè la seva melodia s'arrela profundament en la més íntima tradició de Catalunya i per això Casals la va escollir i se la va fer seva.
M'agrada recordar avui a Pau Casals, baixetó, amb la seva sempiterna pipa i el seu somriure ple de picardia, molt avançada la seva vellesa. Mentre escric, la medalla de la que us parlava fa una estona, reposa al meu costat. Em recorda el Vendrell, ara que visc a Tarragona, els mateixos carrers pels que també va passejar, caminar i jugar el mestre Casals, i també em recorda a l'avi i a la meva família. M'agrada aquesta sensació tèbia i propera. Són, al meu entendre, aquests petits detalls els que cal atresorar, perquè són aquests els que ens fan rics. Més enllà d'això, dubto que hi hagi res més.



PAU CASALS INTERPRETA BACH

En aquest document que ja té uns quants anys, Pau Casals interpreta la segona part de la Suite n.1 de Johann Sebastian Bach. Aquesta suite i les altres cinc que l'acompanyen, tenen la particularitat de ser extremadament difícils d'interpretar i durant molt de temps, Pau Casals va ser l'únic violoncelista del món que les interpretava totes sis. Ho va aconseguir a base d'esforç, de tenacitat, d'una tècnica en l'execució increïble i en la seva saviesa com a mestre.
Potser resulti una mica llarga a les oïdes poc acostumades a les notes del violoncel. Si és així, fixeu-vos com interpreta el mestre, amb els ulls clucs perquè res ni ningú destorbi la seva concentració ni sigui una interferència entre ell i la música. Embadoqueu-vos amb la seva mà esquerra, que revoloteja per damunt del màstil pulsant amb suavitat cada nota concreta, tocant les cordes exactament en el lloc adequat. Res pot ser més plaent per a l'artista que captar l'atenció absoluta de l'espectador, en aquest cas l'oient, en un o altre sentit. Si malgrat tot això la música continua fent-se pesant, feu com el mestre: acluqueu els ulls i deixeu-vos portar, gronxar gairebé, per les tonalitats que Bach va deixar escrites sobre un simple paper i que el mestre Casals reviu per sempre. Si malgrat tot i tot, encara no us sentiu satisfets, aleshores agafeu aire, ompliu-vos els pulmons de vida i a l'hora d'exalar-lo recordeu allò que Casals opinava: Bach és un miracle.

PAU CASALS A LES NACIONS UNIDES

Ja sé que aquest discurs l'heu escoltat un milió o més de vegades, però cada cop que el torno a rememorar, se'm continua posant la carn de gallina. és el parlament d'un català convençut, d'un vendrellenc de primera categoria, d'un home valent que va saber exposar, fins i tot en la seva més extrema vellesa, els seus sentiments més profunds pel seu país, Catalunya.
Potser que tots plegats en prenguem nota.

divendres, 19 d’octubre de 2007

ESCLAVOS POR LA PATRIA




Fa ja un cert temps vaig llegir un llibre que em va deixar impressionada: "Esclavos por la patria". El seu autor, Isaías Lafuente, reconegut periodista i investigador, va fer un treball de recerca extraordinari a la busca de les fonts fidedignes que indiquessin i desvetllessin, d'una vegada per totes, què havia passat amb els presoners republicans que havien caigut en mans de l'exèrcit franquista i que no havien estat afusellats en un primer moment. El resultat és esfereïdor i es recull en aquest llibre, magníficament escrit, que resulta ser un document imprescindible per entendre una part de la història d'Espanya que no només els principals implicats, sinó molta altra gent, s'ha entestat en amagar i fer fonedís de la vista de la opinió pública des de fa més de seixanta anys.
Si aquest llibre us interessa, el trobareu a l'editorial Ediciones de Hoy, SA dins la col.lecció Historia Viva. El seu ISBN és 84-8460-183-8.
Al llarg de dotze capítols Isaías Lafuente va desgranant la història que ha aconseguit estirar dels arxius més amagats i foscos de la dictadura, que encara ara, en els nostres dies, no s'han donat a conèixer per complert. Us transcric la contraportada del llibre, paraula per paraula, perquè feu una idea del seu contingut: "Para muchos españoles el horror de la guera civil no acabó el 1 de abril de 1939. Como se decía en "Las bicicletas son para el verano" con aquella fecha no llegó la paz, sino la victoria: es decir, la venganza de los vencedores, la persecución y el arresto sistemàticos de cuantos pudieran ser catalogados como opositores al régimen. Las cárceles se vieron pronto abarrotadas en un país que, a consecuencia de la guerra, podía considerarse toto él "zona devastada". Franco aprovechó esta situación para convertir a los reclusos en trabajadores forzados sobre los que recayó el sacrificio de reconstruir pueblos, hacer pantanos, trazar líneas férreas, explotar minas o erigir el monumento más emblemático de la dictadura: el Valle de los Caídos.
Obligada a trabajar en unas condiciones infrahumanas, fue la población carcenaria la que "levantó", en gran parte, aquella España hambrienta y arrasada, sin rastro de "rutas imperiales". Para los presos fue un tiempo de dolor y vejaciones sin límite. Para el régimen y sus afectos, un negocio redondo.
Isaías Lafuente traza el mapa pormenorizado de la explotación, documenta los intereses económicos que animaron desde sus inicios el sistema de redención de penas, y cuantifica, por primera vez, las ganancias que el régimen de Franco obtuvo explotando a los vencidos. Además recoge testimonios de los propios reclusos para reconstruir la tragedia personal de aquellos hombres y mujeres, auténticos "esclavos por la patria", que fueron las víctimas ocultas del franquismo".
De debò que us el recomano. Tanmateix, aquells que tingueu un estómac sensible, la sensibilitat a flor de pell i la indignació sempre a la que salta, llegiu-lo amb molta cura, perquè conté descripcions ben crues. Les coses pel seu nom i tal com són.
Ara que sembla que la Llei de la Memòria Històrica torna a estar enfilada, malgrat l'oposició dels partits més tradicionalment conservadors, aquells que encara mantenen el "rango abolengo" de fa 150 anys, no els fa cap gràcia que se sàpiga la veritat autèntica del que va passar i dels molts crims, milers d'ells, encoberts o a cara descoberta, que el franquisme va permetre i els franquistes van perpetrar.
El 20-N d'enguany no hi haurà manifestació d'exaltació al franquisme per prohibició expressa del govern, amb l'aprovació de la majoria de partits que formen el congrés, inclòs el PP que, d'una manera força extranya, deixarà passar aquesta data sense prendre partit de cap mena, mantenint-se quiet i a l'ombra de les crítiques que poguessin sorgir, més encara tractant-se de dates properes a les eleccions generals.
Us recomano aquest llibre vivament. No permetem que s'amagui la veritat. No permetem que tants milers de persones, homes, dones, grans i joves, morissin absurdament per un sol home, el nom del qual és ofensiu. Recuperar la memòria i mantenir-la no canviarà allò que van viure dues generacions senceres, però sí, potser, ajudarà a calmar la indignació dels familiars que encara queden vius d'aquelles autèntiques víctimes del franquisme.

L'ALTRA CARA DE LA MONEDA

Segons els informatius que oferia el règim, els conegudíssims No-Do, els presoners republicans que havien anat a parar a les presons franquistes, no havien estat convertits en esclaus, sinó rehabilitats per deixar de ser pàries i convertir-se en patriotes.
Jutgeu vosaltres mateixos.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

COM UN ÀNGEL

M'ho he pensat molt i a la fi he decidit que no podia deixar passar la data del teu naixement, en la que hauries fet 41 anys, sense dedicar-te unes paraules. En només vuit anys, quins tombs la vida!.
Em preguto quin aspecte tindries ara i la resposta em ve a la ment per sí sola: possiblement el mateix que quan te'n vas anar per sempre: cabell llarg, potser una mica més canós (més interessant), camisa blanca i texans, com sempre, i aquell aire de suficiència com si tinguessis el cap en algun altre lloc més trascendent.
T'imagino i imagino que et sento al meu costat, eteri, espiritual, inabastable. No vull creure encara que has marxat per sempre i per això, et veig com un àngel, "Like an Angel".
Aquesta música de l'Yngwie Malmsteen fa que et recordi i et sento més proper. Tu hauries arrufat el nas i hauries dit que l'Yngwie ja no té canya, però en el fons l'hauríem sentit 1000 vegades i al final hauria acabat agradant-nos.
El meu record d'avui és per a tu. És per sempre.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

LLUÍS COMPANYS

La força de Lluís Companys.
Guanyarem perquè tenim la raó.

EMOCIÓ, COMMOCIÓ, ADMIRACIÓ. Silenciós homenatge






67 anys després, a l'espera que el govern espanyol reconegui que el judici sumaríssim a Lluís Companys, va ser il.legal, i la seva mort un assassinat revengista i ple d'odi del règim franquista envers a Catalunya, el meu homenatge al president Lluís Companys vull que sigui silenciós. Al llarg d'aquests 67 anys des del seu assassinat, ja tot s'ha dit. El meu silenci és d'un profund respecte heredat dels avis. No és pas un signe de temor ni de prudència, perquè quan cal dir les coses clares i amb un to de veu ben viu les he dit i punt. I hi ha molt per dir. Ara no s'hi valen ni torxes, ni salves de matinada, ni lectures de sentències, ni visites a tombes plenes de flors fresques un cop l'any, ni xerrades universitàries, per erudites que siguin. Res serveix per a res sense la rehabilitació de la seva persona, fins a la recuperació del seu honor, fins al nostre ressorgiment com a país lliure.

METEOROLOGIA







Ja fa bastant de temps que sento a dir que el temps s'ha tornat boig. Al final, m'ho hauré de creure, perquè no tinc clar que això sigui del tot normal. Aquesta és la conversa trivial que sostinc pràcticament a diari amb algú o altre: - Quin bo que fa encara, no? - Doncs sí. -Oh, tu, estant embarassada, encara la deus notar més la calor? Encara bo que aquest estiu no n'ha fet tanta com en anys passats. I jo assenteixo: - Si, senyora, sí. I després ve allò de: I què portes, nen o nena? - Un nen. - A mira, la parelleta. Tothom diu el mateix: a mira, la parelleta. -I com li direu? - Doncs Marcel. - Ah ja veus, ben bonic.
Canalla a banda, el cert és que essent com som a mitjans del mes d'octubre, crec que hauria de començar a fer una mica més de fresca de la que fa. No dic que faci fred, però unes temperatures una mica més desinflades contribuirien a que no se m'inflessin els turmells i això, sempre és d'agrair.
De bon matí, quan l'Antoni Bassas comença el seu programa a Catalunya Ràdio amb un estusiàstic "Bon dia, són les set", ja estic atenta a les previsions que al cap d'un parell de minuts o tres, farà l'inefable home del temps, habitualment el Jofre Janué o bé el Francesc Mauri. Així, depen del que diuen, em vesteixo d'una manera o d'una altra, per no fregir-me al migdia i començar-me a estarrufar de cara a mitja tarda. Però, us dóna la sensació que les prediccions dels homes del temps són bones? Doncs mireu, hi ha dies que sí, i hi ha dies que no, i la majoria dels dies, tirant a no. Avui, sense anar més lluny, porto el paraigua a la bossa i m'he posat un jersei fi de coll alt, perquè l'amic Jofre ha assegurat que la temperatura es quedaria una mica més baixa i que plouria (de forma desigual, però que plouria). Apa que anem bé. Aquest migdia fa un sol radiant i la temperatura sobrepassa els 20 graus, fins i tot acostant-se als 22. Tot un encert, està clar.
De vegades em pregunto perquè serveixen tantes connexions als satèl.lits meteorològics i tants mapes isobàrics, si al capdavall, el temps fa ben bé el que li dóna la gana, passant olímpicament d'allò que els meteoròlegs han previst i anunciat en cada butlletí horari i en cada espai de notícies. Sabeu quina és, des del meu punt de vista, la millor predicció possible? Doncs aquella que se sent a la pròpia ossamenta. Segur que si algun cop us heu trencat algun os, o si teniu reuma, o us han hagut d'operar, sabeu perfectament a què em refereixo. Els ossos es converteixen en autèntics i fidedignes baròmetres, higròmetres i fins i tot termòmetres, especialment quan fa aquest temps tan canviant de la tardor. Quan el reuma punxa o l'os fibla, és que canviarà el temps. I no acostuma a fallar. Això sí que és precisió.
Quan jo era petita el meu avi tenia al damunt de la seva taula de despatx, una figura d'un frare que, de peu dret, assenyalava amb una vara llarga una columna en la qual hi havia escrites una sèrie de prediccions: "lluvia, nublado, soleado, frío, calor, húmedo, seco, ventoso". El frare, funcionant a tall d'higròmetre, anava movent el braç amb el que subjectava la vara, depenent del temps que havia de fer i us garanteixo que aquest sistema era més fiable que cap mapa isobàric d'aquells que ensenyava en el seu moment per Televisión Española l'inefable José Rubio, que es va haver d'afeitar el bigoti després de desafiar "la pertinaz sequía"o el recordat Mariano Medina amb els seus mapes plens de dibuixets infantils. Eren els primers temps de la televisió. Doncs bé, el frare del que us parlo, molt semblant al que il.lustra el post, estava fet d'un cartró ben dur i tenia el braç dret estirat i mòbil, igual que la caputxa, que també es posava tot sol quan havia de ploure. El misteri era ben senzill. Al seu darrera, dins una capseta, hi havia una fil de tripa de tonyina assecat, que es destensava quan hi havia humitat, fent moure el braç del frare en aquesta direcció en la seva columna de prediccions, i es tensava quan el temps era ventós i sec, fent-li aixecar la vara. De petita me'l mirava com una andròmina màgica i l'avi tenia força fe en aquell invent tan simple com efectiu.
Després, cap a finals dels anys 70 i primers dels 80, es van començar a comercialitzar unes figuretes que també feien prediccions força acurades. Es tractava de figuretes petites, sovint representant animals, que anaven pintades amb una mena de pintura que canviava de color, depenent del temps: blau intens per als dies assolellats i calorosos, rosa pàlid per als dies humits i de pluja i violeta tirant a malva pel temps insegur. Eren prodigioses i tampoc fallaven. De fet, ara d'aquestes figures només en veig a Cal Poblet, al Vendrell, i ignoro si es comercialitzen en cap altre lloc. Encara ara, 30 anys després, continuen funcionant i cridant l'atenció dels usuaris.
Bé amics i amigues. Espero que aquesta tardor sigui una autèntica tardor, igual com l'hivern hauria de ser un autèntic hivern, no com el de l'any passat, que amb prou feines vàrem tenir cap dia realment hivernal.
Aquesta tarda s'ha començat a tapar el cel i s'ha alçat un airet fresc que potser, assenyala la pluja que no per haver estat predita amb hores d'antelació, s'ha presentat necessàriament quan tocava.
Em burxa cap os? Amb la panxa de set mesos que llueixo, sempre tinc l'esquena carregada. No compta. A banda d'això... em fa l'efecte que no.
Caldrà esperar, doncs, a veure si l'os pedrer del Mauri, del Molina o d'algun altre meteoròleg grinyola a temps regulars que els faci veure que s'acosten algunes perturbacions. Si no són meteorològiques potser seran polítiques, o socials, però seran perturbacions al capdavall. Caldrà anar-les seguint per a properes informacions.

dissabte, 13 d’octubre de 2007

HO VOLEM TOT. HO VOLEM ARA




El mes de desembre de l'any 2004 va fer-hi força fred a Salamanca. Això almenys, diuen els nadius de la zona. Catalunya, en canvi, va tenir un hivern envejablement temperat, suau, càlid amb algunes inusuals alegries. La comparativa, ja ho sé, pot resultar odiosa, però és certa, més encara perquè aquest fred o aquesta calidesa de la que tracto, no són només meteorològiques, sinó també anímiques. I de quina manera. Aquell famós desembre, Catalunya donava un pas endavant en la recuperació del seu patrimoni documental i arxivístic amb el retorn d'una part dels papers que contenia l'arxiu de Salamanca, seu central dels expolis documentals que el franquisme havia portat a terme, no només a Catalunya sinó a molts altres llocs d'Espanya. Aquest expoli de documentació a punta de fusell, tant a particulars, com a entitats, com a institucions, es va fer en el moment de més dura repressió, de més ferotge revenja contra aquells catalans que volien, en el més profund del seu sí, continuar mantenint la seva identitat com a catalans i sovint, com a patriotes. A quants d'ells i d'elles els va costar la vida aquesta tossuderia de voler ser i de voler continuar sent.
Doncs bé, segons una promesa que havia fet Zapatero en plena campanya i en posteriors moments, les portes blindades, rovellades de tant d'estar tancades, de l'arxiu de Salamanca, finalment es van obrir per deixar sortir del seu interior, com ocells que fugen de la gàvia, molts d'aquells documents expropiats i emmagatzemats de qualsevol manera. "Se ha roto la unidad del archivo", cridaven els salmantins. Bé, i què? A cadascú el que és seu i aquests papers, no eren patrimoni "de la totalidad de los españoles", sinó papers particulars que havien de retornar, per justícia, a les mans dels seus legítims propietaris.
Ara bé, això va ser només l'aperitiu, perquè el retorn total dels papers, de tots els papers, sembla que ara va per llarg. Zapatero deu ser molt conscient que després dels esdeveniments dels darrers mesos (el retorn a l'acció armada d'ETA, la lenta laminació de la moral i de l'ànim dels socialistes per part de l'oposició sempre bruta del PP, el desgast continuat en l'acció política de l'equip de govern, el seu pacte per trons amb "los nacionalistas", etc., etc., etc.), tornar a obrir les portes grinyoloses de Salamanca li podria costar el cap en una safata i el que és pitjor, la poltrona en la que tant confiadament acomoda les seves laïques posaderes. Fa ben pocs dies el ministre de Cultura, César Antonio Molina, no s'avergonyia de dir-ho descaradament en públic: no hi ha data fixada pel retorn dels papers que encara estan retinguts a Salamanca, i tampoc hi ha ànim de decidir sobre aquesta qüestió, que a hores d'ara, amb tants fronts oberts, deuen considerar "trivial". Mentrestant, el conseller Tresserras, lamentava aquest fet des de la Fira del Llibre de Frankfurt. Cal esperar que la Generalitat emprengui alguna mesura contra aquesta indecisió, contra aquesta patxorra ministerial que no fa més que acabar d'encabronar la poca paciència que ens resta als catalans.
Malgrat els esforços de la Comissió de la Dignitat, malgrat els acostaments Generalitat-Ministerio de Cultura, malgrat les protestes al carrer, malgrat els articles publicats als diaris, malgrat tot i tot, i especialment malgrat viure en un estat democràtic i de dret, són precisament els drets dels catalans a recuperar el nostre passat aquells que sistemàticament ens neguen. Els actes es succeeixen, és clar, i ara la Comissió de la Dignitat ha organitzat per d'aquí a una setmana, un concert reivindicatiu al Palau Sant Jordi, en el que actuaran els de sempre: la M. del Mar Bonet, el Raimon i algun més, comptant amb el suport d'alguns escriptors, com el Xosé Saramago, entre d'altres. Tot molt bonic, però molt poc efectiu perquè al capdavall, Madrid i Espanya, faran el que hagin de fer i més els convingui, "y punto". I els catalanets, una vegada més, doblegarem l'esquena i amusgarem les orelles com si fossim gossos messells, no sigui que els espanyols sentin que estan sent atacats pel nacionalisme català i pel nostre sentit patriòtic d'orgull i de reivindicació.
Caldrà, novament, aixecar el crit de guerra dient allò que "HO VOLEM TOT I NO HO VOLEM AVIAT. HO VOLEM ARA". Volem el que és nostre, volem el que ens van prendre, volem la nostra llibertat, volem la independència, i la volem JA.

(Sé que crido però com en aquells malsons en els que la veu no surt de la gola i només vocalitzo desesperadament sense emetre cap tipus de so. Ningú em sent. Com he de fer-ho? Com he de fer-ho?)...



dijous, 11 d’octubre de 2007

UN CLAM PEL MAR







Ahir llegia al diari que la Societat d'Estudis Submarins de Tarragona (SES) ha localitzat, amb l'ajut d'arqueòlegs, tota una sèrie de jaciments històrics sota el mar, tant a la costa tarragonina com a la vora de les comarques de les Terres de l'Ebre. Alguns d'aquests jaciments ja eren coneguts, però d'altres han estat sorpresivament arrancats dels secrets que guarda l'aigua. Ho trobo fascinant. A partir d'aquestes troballes es podran construir amb fiabilitat moltes teories sobre les rutes comercials que els pobles antics (romans, grecs i fenicis especialment) havien establert pel Mediterrani. També es podrà ampliar el fons d'objectes recuperats del mar, motiu d'estudi i de nous coneixements.
El mar ha estat l'element que ha unit i acostat als distints pobles que al llarg de la història han poblat l'arc mediterrani i per això, aquests mateixos pobles tenien déus i deeses que protegien la navegació, que propiciaven el bon temps, que afavorien els viatges i la comunicació. Penso en Tetis, la deesa grega del mar, en Eos la Donzella de l'Alba que captivà a Ares déu de la guerra, en Iris nimfa de l'arc iris, parenta de l'aire, el mar, la terra i el cel, en les Nereides, nimfes marines del Mediterrani, filles de Nereu i de Gea, la Mare Terra, sense oblidar les sirenes i els tritons mediterranis i atlàntics que tants misteris han despertat amb les seves contínues sortides a la superfície, detallades per la mitologia i per alguns historiadors força fiables. La mitologia de tots els pobles està farcida d'aquests éssers, esperits, mig humans mig celestials, emparentats amb els més granats representants del panteó de déus que despertaven per igual temor i devoció entre els seus fidels.
Avui a totes aquestes divinitats i a totes les altres que vulgueu, se'ls ha de pregar per la protecció del mar. Ja que els polítics fan ben poca cosa, per no dir pràcticament res per protegir els fons marins del litoral, caldrà posar la nostra fe en altres instàncies més etèries vista la ineficiència de les corpòries en aquests afers. Segons estudis recents el mar està seriosament amenaçat, no només pel mal ús que de forma generalitzada se'n fa, sinó també per la sobreexplotació de la pesca d'algunes espècies que contribuïen a equilibrar, des de l'origen de la creació "in nilo tempore", els ecosistemes marins. Si aquest estiu hi ha hagut moltes meduses és perquè la pesca intensiva, sense miraments, amb arts clares i sovint amb tècniques d'arrossegament indiscriminades, estan acabant amb els seus depredadors naturals i per tant, tant el verí com la cuca, segueixen ben vius i prestos a la seva reproducció. Que després no ens queixem, eh!. Si ara no hi fem res, després no en el tindrem dret.
En aquest sentit és lloable la tasca que de forma esperançada i fins i altruïsta, porten a terme algunes associacions ecologistes com el Geven (Grup Ecologista del Vendrell), el propi SES que abans us esmentava, el GEPEC (Grup Ecologista de Tarragona) o l'Associació Submarinista Sotavent, només per posar alguns exemples. Sense anar més lluny, Sotavent ja fa 15 anys que lluita perquè la plataforma que hi ha davant mateix de la platja del Vendrell, a la zona coneguda com Masia Blanca, sigui una reserva marina protegida. De moment, al 100%, encara ben bé no se n'han sortit, malgrat els passos que s'han donat en aquest camí. Les traves? l'ajuntament del Vendrell, la Generalitat, el Ministerio de Pesca y Alimentación, etc., etc., etc.
El temps corre en contra i cal afanyar-se per no exhaurir el mar, per evitar desequilibrar-lo encara més. "Mireu-lo fet una claveguera", cantava el Serrat. El canvi climàtic tampoc hi ajuda gaire i cada minut és preciós per salvar els coralls, les espècies, les praderies de posidònia. Aquí cal apel.lar a la consciència dels pescadors, que són els primers afectats per la manca de peix i de marisc i per la destrossa que les arts clares han provocat al fons, en el que els peixos es reproduïen i habitaven.
Tenim la immensa sort de viure al costat mateix del mar. A l'estiu, si ho volem, podem anar a prendre el sol a la platja a peu, sense haver d'agafar el cotxe. Una mica de consciència no ens aniria malament del tot. I una mica de respecte, si no és molt demanar. Altrament, aquell anunci del bosc cremat, l'haurem d'aplicar al mar: estius zero, gavines zero, paisatge zero, peixos zero, marisc zero, submarinisme zero, temporada alta zero, colors zero, turisme zero, vida zero, zero, zero...

dimarts, 9 d’octubre de 2007

SOBRE LA LLEI DELS SERVEIS SOCIALS O UNA VELLESA EN TONS DE GRIS




Fa tot just una setmana, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de serveis socials, que ha d'ajudar als col.lectius més desafavorits, especialment de gent gran, que necessiten assistència per desenvolupar les seves activitats quotidianes, per viure amb dignitat i fins i tot, per sobreviure amb unes mínimes garanties. Gràcies als polítics per pensar-hi. Ja era ben bé hora!. Encara bo que vivim en un estat social i que el benestar de la ciutadania ha de primar per damunt de qualsevol altre premisa, perquè sinó, potser ja haurien abocat les persones dependents barranc avall, no trobeu? Em sento indignada, perquè aquesta llei s'ha aprovat tard i malament. Ara, amb aquesta nova llei que tantes alegries ha reportat als membres del govern català, els serveis socials, que fins ara estaven vetats a les persones sense recursos o pobres directament, s'obren a les classes mitjanes. Fins al moment, qui no tenia diners ni propietats, ja podia anar-se fent a la idea que no rebria cap atenció ni social ni sanitària, pel fet de no poder fer front als 1.500 euros (250.000 pessetes) que s'han de pagar per rebre una mínima atenció en un centre de salut. Us dóna la sensació que les famílies normals de "classe mitjana", poden pagar una quantitat així i seguir vivint normalment? Si algú creu que sí, m'agradaria que m'expliqués com, perquè el sou mitjà d'un treballador, sovint no arriba a aquesta quantitat, o la passa en ben poc. Així doncs, com? Què se n'havia de fer fins ara de les persones grans amb necessitats concretes de dependència? Jo us ho diré: posem per cas una persona que, arribada una certa edat, té una casa en propietat, uns estalvis acumulats al llarg de tota la vida i la pensió corresponent. Doncs bé, cal que aquesta persona sàpiga que en el moment de caure a mans dels assistents socials, deixa de tenir res: els estalvis els hi van xuclant de mica en mica, mensualment, mentre "s'arreglen els papers de la Seguretat Social", i quan menys s'ho espera, li acaben de fer fonedissos els primers 6.000 euros. Després dels estalvis, acostuma a arribar la casa, que per art de Birlibirloque, passa a mans de l'assistència social, i això, si no intenten abatre's, com els corbs que són, damunt la nòmina de la parentel.la més propera: fills, nebots, néts o el que sigui. Això que us explico, per increïble que us sembli, és absolutament cert. Quan l'Alzheimer va deixar reduïda la meva àvia a la necessitat de que la moguessin del llit a la cadira de rodes i a la inversa, fent-s'ho tot a sobre i sense saber res, ni expressar-se, ni comunicar-se, ni portar a terme cap activitat vital per ella sola, ni tant sols la més elemental que és menjar, perduda la memòria, la paraula i l'esperança, el centre més proper a casa en el que va rebre atenció va ser la Clínica del Vendrell. I en el cas de la nostra família, no podem pas queixar-nos, però al llarg d'aquests anys d'anades diàries a la clínica per atendre-la en el que es pogués, i perquè pogués rebre l'escalf familiar mínim que se li podia donar, a diari la meva mare anava a veure-la, almenys tres cops. És per això que va poder parlar, conèixer, confraternitzar i compartir moltes vivences, moments, dolors i alguna alegria, amb altres familiars de persones que estaven com la meva àvia o pitjor, i a totes els passava el mateix: perquè els ancians malalts rebessin assistència havien d'endeutar-se, rehipotecar-se, malvendre propietats o buscar préstecs bancaris. Estic parlant de persones treballadors amb ingressos completament normals, dels que mensualment han de fer equilibris i malabarismes per arribar a final de mes.
Aquesta llei que diuen que universalitza el dret de l'assistència social, arriba tard i malament. I encara, la consellera Carme Capdevila, tota cofoia, va tenir la conya, la guasa o la poca-vergonya de dir a la premsa que "El que fa la llei és obrir els serveis socials a les classes mitjanes, que fins ara estaven excloses per una qüestió de renda". Lamentable, la declaració de la consellera, més valia que hagués callat i s'hagués posat en marxa molt més aviat, tenint en compte que aquesta és una llei que afecta a tantíssimes persones, que no recorren als serveis socials pel gust de fer-ho, sinó perquè ho necessiten, perquè les famílies ja no poden més. Segons xifres oficials, avui a Catalunya hi ha unes 825.000 persones que precisen dels serveis socials i s'estima que en els propers anys, se n'hi afegiran 500.000 més. Es tracta, doncs, d'un dels col.lectius més nombrosos que es troben en la mateixa circumstància: la necessitat de veure garantida la seva vida, el seu benestar i la seva dignitat, fins i tot estant malalts. Perquè aquest és l'altre capítol: el tracte i la poca vista que tenen moltes persones que es dediquen a la cura de les persones grans. No es pot generalitzar, perquè a tot arreu hi ha honroses excepcions, però hi ha cada penco que Déu n'hi do, i creieu-me que a casa podem parlar amb coneixement de causa.
Aquest és un tema que per important, per sensible i per extès, no es pot deixar passar i prou. Caldrà veure les conseqüències del desenvolupament de la famosa llei. Caldrà, doncs, seguir-ne parlant. I a fons.


dilluns, 8 d’octubre de 2007

SINGULARS I UNIVERSALS










La Fira del Llibre de Frankfurt és la més important a nivell europeu, de totes les fires culturals que es fan i es desfan. Des de ja fa una colla de mesos es va parlant d'aquesta fira, perquè la cultura catalana n'és la convidada d'honor. Això vol dir que tot allò que a nivell cultural es desenvolupa a Catalunya, tant actualment com en el passat, tindrà una àmplia projecció a nivell internacional, per espai d'uns pocs dies; projecció, tanmateix, que pot significar que allò que s'hagi avançat en aquest sentit, ja no conegui retrocés. La cultura catalana, en totes les disciplines possibles, és ben viva, i ara és un moment idoni per demostrar-ho.
La literatura, la pintura, la música, les arts escèniques, l'escultura, l'arquitectura, el cinema, les tradicions, els costums, allò que ens defineix com a culturalment actius, tindrà la seva representació a la ciutat alemanya i de fet, és tot un estol de personatges del món de la cultura, de la política, dels mitjans de comunicació, del mass-media i del bussines, que han desembarcat a Frankfurt al llarg d'aquests dies, per donar a conèixer mundialment allò que som, allò que sabem fer, allò que aspirem a ser.
Conferències, projeccions cinematogràfiques, representacions teatrals, lectures recitades, concerts, mostres, exposicions i un llarg etcètera d'activitats més, seran les claus de volta de la difusió de la cultura catalana, una cultura que, segons resa el cartell que ha imprès i publicitat l'Institut Ramon Llull, encarregat de l'agenda, apretadíssima, d'activitats a desenvolupar a Frankfurt, és "singular i universal".
Naturalment, com que no plou mai a gust de tothom i de la mateixa manera com en alguns sectors intel.lectuals de la societat catalana, la invitació de la fira de Frankfurt es va acollir amb entusiasme, n'hi va haver d'altres que, sistemàticament al llarg d'aquests darrers mesos, s'han negat a participar-hi i a donar-hi suport, alçant agres crítiques per l'organització, el moment, la tria de persones i personatges, els actes que s'hi han plantejat, malgrat aquest també hauria sigut un aparador importantíssim per a la seva producció particular. De vegades penso que allò que deia la meva besàvia (dona sàvia on les hagués) "Quan no les pot heure diu que són verdes". Tanmateix, han estat més d'un centenar els intel·lectuals que han acceptat la invitació de l'Institut Ramon Llull per anar a la Fira, igual com els protagonistes de més de 140 actes que es portaran a terme aquests dies, de les distintes disciplines que es presenten. Entre els escriptors i escriptores, Maria Barbal, Carme Riera o Jaume Cabré, només per esmentar-ne alguns, i en altres àmbits, Jordi Savall, digne representant del camp musical més exquisit, Àngels Margarit, que és coreògrafa i ballarina, el grup Antònia Font, que tocaran la seva música, etc., etc., etc. La representació, doncs, és, malgrat les crítiques, ben nodrida. Jo crec que ens podrem mirar el paper dels catalans a Frankfurt amb orgull, encara que sigui des de casa, amb la distància que ens separa, escurçada pels actuals mitjans de comunicació. Estarem, segur, ben al paire del que passa cada dia, puntualment informats pels mitjans catalans.
La cita és il.lusionadora i, deixant de banda reivindicacions sovint estèrils, ha de servir per donar a conèixer al món allò que els catalans fem, a nivell cultural, des de fa segles, d'una manera gens ostentosa, malgrat que orgullosa de mostrar-se com és i de tenir el reconeixement que mereix per part d'Europa i del món.
La Fira comença d'aquí a molt poques hores. Des del dia 9 fins al 14, aquells i aquelles que sentim interès per la cultura, especialment per la nostra, tenim els ulls posats en allò que passarà a Frankfurt.
Estem, segur, d'enhorabona. I ja començava a ser-ne temps.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

EL DRET A SER


Aquesta setmana que començarem és més curta del normal, laboralment parlant, perquè divendres és dia 12 d'octubre, diada de la Hispanitat, jornada declarada festiva. Tanmateix, molts negocis seguiran el seu curs diari i la majoria de botigues estaran obertes al públic, com passa cada any. Sembla que per a molts de nosaltres, aquesta festa no acaba de ser ben bé la nostra, perquè a Catalunya, celebrem com a símbol propi la Diada de l'11 de Setembre i ens prenem el 12 d'octubre com un dia més de festa al que, si a més, es pot afegir una altra jornada de pont, benvinguda sigui. Gràcies per les molèsties que ens causa.
Ara bé, com totes les jornades que tenen un rerafons històric, aquesta del 12 d'octubre també està farcida de reivindicació i de ferotge autoafirmació espanyolista, com si alguns espanyols esperessin aquest dia per sortir dels seus respectius armaris i caus en els que s'amaguen la resta de l'any, proclamant la seva espanyolitat, com els gays proclamen el seu orgull un cop a l'any. I compte!, no és pas una crítica. A mi, mentre no se'm posin a casa i m'obliguin a pensar com ells, que facin el que vulguin. Com diu aquella dita, "cadascú a casa seva i Déu en la de tots".
Aquest any sembla que el Partit Popular està una mica remogut, en especial, les seves joventuts, els integrants de les "Nuevas Generaciones", que aprofitaran aquesta jornada del proper divendres per reafirmar-se proclamant orgullosament que son espanyols. Ho faran amb actes festius i reivindicatius, paral.lels als actes oficials que es portin a terme. És el primer cop que el PP engega un acte d'aquest tipus i, deixeu-me ser malpensada, voleu dir que no ho fan perquè s'acosten eleccions? Diuen que aquesta crida a la mobilització és per fer front a la rauxa radical i esbojarradament antiespanyola que s'ha instal·lat a Catalunya i al País Basc en aquests darrers mesos, segons el parer de Nacho Uriarte, cap de les Nuevas Generaciones. Segur que alguna cosa amb més imaginació es podran treure de la màniga en els dies que falten des d'avui fins divendres, per justificar tant de soroll. Per molt acte festiu que organitzin al carrer, a mi, ja us ho dic ara, no m'hi trobaran ni enguany ni mai en tot el que em queda de vida, amén.
Perquè si els espanyols proclamen el seu dret a ser (dret que mai a la vida s'ha posat en dubte, perquè és evident que si són d'Espanya és que són espanyols, com els francesos són de França i els italians d'Itàlia), la nacionalitat dels catalans i dels bascos, que no no només s'ha posat en dubte sinó que s'ha anorreat, s'ha dissolt, s'ha intentat fer fondre enmig de tortures i assassinats que es compten per milers a tot el llarg i ample de la història, hauria de ser una constant en el nostre fer de cada dia. Em sembla que ja és el colmo dels colmos que els espanyols vulguin reclamar allò que ja són, com si algú ho amenacés o ho posés en dubte. Al contrari, som els altres que sempre hem d'estar atents per anar esquivant les etzibades que ens claven per tot arreu, a la mínima que badem. I encara, si proclamem el nostre dret històric a ser, i pretenem posar-ho negre sobre blanc, per exemple, a l'Estatut, posen el morro tort, miren amb la desconfiança d'aquell que pensa que el fotran d'un moment a l'altre, i s'amparen amb els dictats del Tribunal Constitucional i la seva branca més ultradretana i conservadora, esperant que els magistrats aturin el que ni la voluntat del poble ni les pròpies institucions, Congrés i Senat, han frenat, de noment. Sincerament, no vull pertànyer a una nació com Espanya, que proclama a veu en crit que ser espanyol és una gràcia de Déu, que assenyala amb el dit als desgraïts que pensem diferent i no ens acollim, cofois, al mantell protector de l'Espanya profunda, ancorada encara en les coples de la Juanita Reina. Ho sento, no em sento espanyola. No m'ho sentiré mai.
D'Espanya només n'hi ha una, diuen. Gràcies a Déu, perquè si n'hi hagués dues o més, plenes d'espanyols ultres, fatxes, conservadors i miserables, el món fora insuportable. I que les tropes espanyoles, carregades d'orgull patri, desfilin davant el rei, que mentre fan això, no fan res que sigui encara més inútil.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Pavarotti - Nessun Dorma

divendres, 5 d’octubre de 2007

A L'ALBA VINCERÒ (A l'alba venceré)




Aquesta propera matinada farà un mes (un mes, ja), que va morir Luciano Pavarotti. Era la nit del 5 de setembre quan el seu cos ja no va poder suportar més el càncer que arrosegava des de feia temps, i la matinada del dia 6 va morir a la seva casa de Mòdena. El món va callar per retre-li un homenatge i per sentir-lo cantar per darrer cop, potser l'ària més romàntica i sublim de la seva vida: la seva ària final.
Jo crec que si haguéssim de relacionar un cantant amb una cançó o, en aquest cas, una ària operística en particular, de ben segur la veu de Luciano Pavarotti aniria íntimament lligada amb el "Nessun dorma" de Turandot, de Puccini. Tanmateix, no és ben bé aquest estil d'òpera el que millor anava amb la seva veu (poderosa, profunda, treballada, d'un altre món), de Pavarotti, perquè a ell sempre li havia anat millor l'òpera romàntica. Tanmateix, les seves interpretacions del "Rodolfo" de La Boheme, per exemple, amb aquella preciosíssima ària "Che gelida manina", han marcat un abans i un després en les interpretacions belcantistes, igual com algunes òperes de Bellini o de Donizetti, especialment complicades.
Pavarotti tenia unes característiques vocals tan formidables, que era capaç de cantar notes agudes sense pràcticament obrir la boca per deixar sortir l'aire i la seva tècnica era tan depurada que no només no feia patir als profans, sinó que era un plaer immesurable per als entesos.
Quan l'any 1988 Luciano Pavarotti va treure al mercat el seu disc "Tutto Pavarotti", potser el més conegut i popular de la seva àmplia discografia, jo crec que va donar un pas endavant seriosíssim perquè gent que en aquell moment no teníem cap coneixement del món de l'òpera, ens hi enganxéssim d'una manera definitiva. No s'hi pot fer res: l'òpera o t'agrada moltíssim o no t'agrada gens. No hi ha punts mitjos. A mi m'agrada l'òpera, m'agrada molt, i he de reconèixer que moltíssima culpa d'això la té el Pavarotti i aquest doble disc, que he escoltat centenars, potser milers de vegades.
Estimo especialment a Luciano Pavarotti perquè la seva veu m'ha acompanyat en infinitat d'ocasions i és una de les bandes sonores de la meva joventut, que m'ha impulsat definitivament cap a l'adultesa. Pavarotti m'ha encomanat sentiments exaltats i energètics cantant "Se quel gerrier io fossi... Celeste Aida", d'Aida, de Verdi, o "Di quella pira" d'Il Trovatore, amb aquell agut final tan extraordinari, m'atreviria a dir, tan estratosfèric. En altres ocasions ha consolat el meu dolor amb aquella "Una furtiva lagrima" de l'Elisir d'amore, de Donizetti, només per esmentar-ne algunes. Pavarotti ha tingut una veu fenomenal, i l'ha sabuda emprar d'una manera magistral.
Luciano sempre somreia. La seva imatge va associada a la gruixudesa del seu cos i al seu inseparable mocador blanc agafat d'una mà. I quan no cantava, mostrava una imatge multicolor, amb aquells mocadors grans, amples, amb els que solia embolicar la seva humanitat. Perquè d'humanitat no n'hi va faltar, més aviat al contrari. Ara que és mort s'han donat a conèixer moltes de les seves obres altruïstes de caritat: contribucions desinteressades a hospitals, a ONG's, a gent necessitada, sense comptar amb els seus popularíssims concerts "Pavarotti and friends", que l'han fet tant i tant popular arreu del món, i en els que ha ajuntat la seva veu amb altres cantants tan diversos com Frank Sinatra, Zucchero o Michael Bolton, només per anomenar-ne alguns. I tots aquests concerts tenien trasfons benèfic. Es va convertir en un dels tenors més populars del món per aquestes iniciatives i pels concerts que van oferir "Els tres tenors": Domingo, Carreras i Pavarotti. Una idea fenomenal.
Fa un mes que escolto la veu de Pavarotti en els meus discos. Quan vaig saber de la seva mort, la notícia em va agafar per sorpresa, em va deixar gelada i encara ara sento com una mena d'estúpid nus a la gola cada cop que en veig algunes imatges. Mai podré oblidar-lo i mai podré prescindir-ne. Fins i tot he aviciat al meu marit en aquests afers. A ell la música clàssica ja li agradava, però que no havia conegut ningú que li donés l'empenta definitiva cap a l'òpera. Ara, sense voler-ho, sense premeditar-ho, de cop i volta, xiula qualsevol ària que li agrada mentre fa qualsevol feina per casa o mentre s'anusa la corbata. M'encanta.
El Luciano Pavarotti cantava aquell "Nessun dorma" en el que el príncep Kalaf demanava a la cort de Turandot que ningú dormís i assegurava que a l'alba, venceria. Pavarotti també ho va fer: quan trencava l'albada del dia 6 de setembre, va vèncer la seva vida i va descobrir, beneït sigui, el misteri de l'eternitat.

dijous, 4 d’octubre de 2007

EL LLIBRE QUE M'ACOMPANYA



Plou intensament. Els homes del temps ja ho havien dit, però acostumats com ens tenen que sovint fallen en els seus pronòstics, la majoria de nosaltres som reacis i incrèduls amb les seves prediccions meteorològiques. Aquest cop, almenys pel que fa a la tarda d'aquest dia, l'han encertat. Plou abundosament, parsimoniosament, sense pressa per enllestir. Espero que aquesta pluja de tardor duri tota la nit. És aquell tipus de pluja que va bé, que procura llim i saó al terreny assedegat i fa que la natura revifi. Amb una mica de sort, si plou maco, d'aquí a uns quants dies podrem menjar rovellons. M'encanten.
Sóc a casa tranquil.lament. La meva filla davant la televisió, veu una de les seves pel.lícules de dibuixos animats preferida i aquest fet em proporciona una estona de treva que aprofito per escriure al blog.
Tinc al meu costat un llibre que m'encanta: "No digas que fue un sueño", de Terenci Moix. És un dels meus llibres de referència i de fet, el podeu veure entre les meves preferències, tant aviat com entreu a la meva pàgina. Vaig llegir-lo ja fa uns quants anys, però l'he anat rellegint en moltes ocasions. Està meravellosament escrit i, de fet, quan acabi d'escriure i de compartir amb vosaltres els meus pensaments, m'asseuré còmodament al sofà de casa, davant el balcó per, mentre passo els full del llibre, veure com l'aigua de la pluja neteja els carrers i fa córrer els desprevinguts sense paraigua, que busquen la protecció de les balconades i dels aparadors per no arribar a casa fets una sopa.
El llibre comença dient: "El déu abandona a Antoni". Aquest és el títol del poema de Konstantino Kavafis que Terenci va usar, molt encertadament, per al títol del seu llibre. El vers central del poema diu "no digas que fue un sueño" http://www.ciudadseva.com/textos/poesia/cavafis2.htm.
Heus-lo aquí. No em sorprèn gens que aquest llibre guanyés el premi Planeta de l'any 1987. A hores d'ara ja és un clàssic dins la producció de Terenci Moix.
Els lectors i lectores que hem seguit de ben a la vora la trajectòria de l'autor ja sabem sobradament la seva adoració per Egipte fins al punt que per expressa voluntat seva, una part de les seves cendres reposen per sempre al costat del Nil.
Aquesta de la que us parlo avui és una història d'amor, de desamor, de guerres, d'alegries i de patiments, protagonitzada per dos dels amants més famosos de la història: Cleòpatra i Marc Antoni, la reina de les reines i el general romà que va saber conquerir el cor d'Egipte sense usar cap arma de guerra. Està clar que aquesta història no podia quedar fora dels arguments de Terenci Moix, perquè tothom, fins i tot el més profà en matèria d'egiptologia, té alguna referència de la història d'amor i política que més polseguera ha aixecat al llarg de la història i que amb més frenesí van viure els seus protagonistes.
Així comença: la galera de Cleòpatra va lliscant Nil avall, completament coberta de vels negres. La reina i la seva cort estan de dol perquè fins a Egipte ha arribat la notícia de la mort de Marc Antoni, el seu amant, i el dolor no la deixa reposar. Porta un sèquit senzill: tres-centes ballarines, cinquanta eunucs i uns quants centenars de servidors més, a banda de la meitat dels seus consellers i de la seva cort. La imatge de la comitiva és esplèndida. En la descripció d'aquesta escena inverteix Terenci Moix les 35 primeres pàgines de la seva novel.la. És una descripció intensa, pormenoritzada, desvetllada detall a detall, perquè no n'hi ha cap ni un que no tingui la seva importància. L'acció del llibre és aquí lenta, terriblement lenta, parsimoniosa, continguda. Només els grans narradors són capaços de mantenir el lector a l'espera un nombre tan elevat de pàgines i ell, ho aconsegueix. Un cop superat aquest tram, la història, la trama, els amors, les solituds, els patiments, la família amb els bessons i el petit Cesarió, envaeixen l'ànim del lector fins a tal punt que quan arriba el final de la història, tràgic, com ja sabem, no és possible acabar de passar el darrer full enquadernat de forma indiferent. Cada cop que l'he rellegit he plorat en aquesta pàgina. I de quina manera. En el fons del fons, malgrat saber que sempre puc començar la història, em fa pena que acabi i que acabi així.
A hores d'ara la reina Cleòpatra, Cèsar, Marc Antoni, Cesario, són tots ells part de la imatge mítica de les terres del Nil i la fascinació que encomanen va passant de generació en generació. La història, tal i com l'explica en Terenci, és absolutament meravellosa.
No tinc més remei que recomanar-la vivament. Més encara, apasionadament.


dimecres, 3 d’octubre de 2007

OCTUBRE



Potser pel fet que avui ha fet durant tot el dia, aquest cel grisós, sense acabar de decidir-se a ploure, estic amb l'ànim una mica baix. Trobo que aquests dies aixafen. Ja se sap. Som a la tardor, tot just entrat el mes d'octubre.
He de confesar-vos que m'encanta el mes d'octubre. De fet, malgrat que jo sóc nascuda a l'abril, el mes d'octubre és el meu preferit. Està en un punt intermig en el que encara no acostuma a fer fred, però que esborra d'un sol cop i en sec, la xardor empalagosa de l'estiu.
L'octubre és calmat, pausat, els seus dies s'escolen calendari avall com una pluja benèfica, deixant pas a paisatges de somni, que converteixen els seus verds rabiosos de l'estiu, en vermells, ocres, marrons i grocs que m'exalten l'ànim i al mateix temps, em fan exhalar l'aire que ja refresca.
La vida torna a la normalitat i, tot i que no m'agraden els horaris ajustats i en fujo tant com puc, sí que és cert que m'agrada un cert ordre en les nostres anades i vingudes de cada dia; i el fet que els dies s'escurcin d'una manera evident, fa que vingui de gust estar més temps a casa, al recer de la companyia familiar, de la introversió dels assumptes més íntims.
L'octubre té el color d'una ala de papallona. Ara que les vinyes ja són veremades i el fruit reposa dins els cups a punt per a la seva elaboració, els ceps s'arrauxen amb les seves tonalitats i es bressolen al pas del vent que passa per entre les seves fileres sense malmetre'n el producte. Els dies que plou prenen, com avui, el to grisós d'un ratolí que es fa fonedís i que de tant depressa com ha anat, no saps ben bé si l'has vist o no i creus que els ulls t'han enganyat amb el reflex minúscol d'un gris que ha desaparegut sense fer soroll i pràcticament sense advertir-lo.
L'octubre es menja a la brasa. M'encanta. La brasa ben calenta, el forn a tota marxa per coure-hi les castanyes i els moniatos, una mica més entrat el mes però sense la necessitat d'esperar a Tots Sants. Els pastissos de poma de la meva mare, perfumant tota la casa, i els pans de pessic de cinc dits d'alçada, flonjos com boles de cotó.
Els records s'agombolen al meu cap quan penso en l'octubre. Al terrat de casa, al Vendrell, potser una de les notes més característiques d'aquest mes era la poda de la immensa parra que corona el terrat i que un hivern va quedar gelada. Era, temps enrera pràcticament un ritual. Amb les tisores de podar a la mà i en l'altra l'escala petita de quatre graons, la maia i jo podàvem la parra, arrabassant-li les fulles vermelles, enceses, que la tardor havia començat ja a assecar en forma de llargues redoltes que, segur, creixerien novament un cop arribada la primavera. El ritual sempre acabava amb la mateixa pregunta: -Maia, ara ja no farà més calor, no? I ella sempre em responia el mateix: - Ara ja no. Potser de cara a l'estiuet de Sant Martí torni a fer bo, però la calor, ara ja fins l'any entrant. M'encantava. La trobo molt a faltar.
Això és el que té també l'octubre: una evident melangia, un punt de dolor que apareix confós amb els records de la infantesa ja perduda.
Ara la infantesa la visc d'una altra manera: en la flor de jovenesa que tinc a casa, que té només quatre anys i que corre divertida pel Parc de la Ciutat, saltironant damunt les fulles seques, només pel gust de sentir-les cruixir sota els seus peus i desfer-se en pols ben seca.
La tardor, com qui diu, tot just comença. Caldrà gaudir-la plenament perquè aquesta, com cada any que torna, serà única. I l'hivern ens portarà, aquest cop excepcionalment, l'esperat miracle de la vida i amb ell, el retorn de l'esperança. La nostra esperança té dos noms: Ariadna i properament, al cor mateix de l'hivern, Marcel.
Espero sense impacientar-me, respirant aquest aire tan plàcid de la tardor.
Tot vol el seu temps.