LA PE I LA "PENE/A" DEL CINEMA ESPANYOL

Des de fa dos dies pràcticament no es parla d’altra cosa: la Penélope Cruz ha guanyat un Óscar. Vale, i? Enhorabona, me n’alegro per ella, molt mona a la cerimònia de lliurament, molt emocionada, molt fingida i molt sobreactuada, però dos dies després, "a otra cosa mariposa", no?
Jo crec que d’això de la Pene ja se n’ha enterat el món mundial i ara potser ja n’hi ha prou, entre altres coses perquè aquesta és la circumstància personal d’una sola persona, que no afecta a la resta del col·lectiu que, rient-li o no les gràcies, ha hagut d’empassar-se minuts i minuts de tots els informatius i programes divulgatius diversos, al voltant d’aquest tema. Ara potser ja n’hi ha prou, no trobeu?
Us dic tot això perquè a mi, que la Pe, la Pene o la Lope o com li vulguin dir hagi obtingut el premi aquest de l’estatueta, sincerament m’importa un rave. Que li va bé? Doncs millor per ella. Que no? Doncs també. Què voleu que us digui, a mi no em desperta cap emoció ni ella, ni el Bardem (que va tenir el mateix tractament l’any passat i al que no entenc quan parla a les pel.lícules que no estan doblades) ni el cinema espanyol en general.
Penso ben sincerament (i suposo que dec estar completament equivocada) que quan el cinema espanyol va trobar-se alliberat de la censura franquista i les seves repressions i es va veure amb les ales obertes per començar a tractar altres temes distints del destape, la comicitat fàcil i l’"españolito de a pié y sus trifulcas", no va saber com tractar altres temes més crítics, seriosos, socials o, a l’antípoda de la trascendència, temes més divertits, i es va veure abocat a produir pel.lícules cutres, fosques i absurdes. Naturalment però, no totes les pel·lis són així, però és que tota la vida m’ha costat tant trobar alguna producció espanyola que m’hagi agradat… Començant pels actors i les actrius, continuant per la posada en escena i acabant pels guions, els arguments i les històries.
Perdoneu-me que us ho digui però no, el cinema espanyol, amb aquell segell tan típicament hispànic, no m’agrada. No m’ha agradat mai i salvo d’aquesta crema les comedietes intrascendents, ben intencionades, divertides i sense pretensions del Paco Martínez Soria (el meu preferit), l’Alfredo Landa o el José Luís López Vázquez, per exemple. Salvo pel.lícules com "Don erre que erre", "Atraco a las tres", "Sor Citroën" o "El astronauta", per exemple, perquè no volien ser res més del que són: un entreteniment que d’acord amb l’època en la que van ser rodades, volien portar a les sales de cinema l’únic moment d’esbarjo que tenia una societat que vivia sota els cops de pala del franquisme. Els censors tenien, de fet, ben poca feina amb aquestes pel.lícules i eren exactament això: cinema de barri.
Ara que el cinema espanyol s’ha fet important, trascendent, internacional i conegut a tot el món mundial, amb actors i actrius guardonats amb Óscars, Globus d’Or i Goyas diversos, segueixo veient a la pantalla (no puc evitar-ho) els desgavells de la M. Carmen Prendes, la rància i enganxifosa modernor de la Marisol i la veu atronadora i de pito de la Gracita Morales en la persona de la Pe i tot plegat en provoca una sensació de cansament, d’avorriment i de decepció. A veure quants dies més haurem d’aguantar els examens exhaustius del seu vestit per part dels periodistes del cor, el seu parlament o el seu monyo, però espero que en siguin pocs i que passin aviat.

EL COS EM DEMANA CRIDAR BEN FORT: ADÉU ESPANYA!

Ara que segons el Tribunal Constitucional els símbols de Catalunya (la Senyera, Els Segadors i la Diada de l'11 de setembre), no són representacions nacionals sinó pura curiositat autonòmica, una mostra més de tipisme i de rusticitat i poca cosa més, totes les visions més o menys amistoses que fins ara havien pogut venir d'Espanya, s'han enfonsat en un pou profund.

Curt i ras, penso que la broma ja comença a passar de taca d'oli. Reconec que quan Zapatero va sortir elegit president vaig pensar que una mica d'aire nou no vindria malament a la ja més que rància política espanyola i que polítiques més d'esquerres, modernes, innovadores, imaginatives i obertes a noves mires, podrien aportar un bri d'esperança per aconseguir unes relacions més fluïdes, en el futur i a curt termini, entre Catalunya i Espanya. Almenys, més amistoses i amables del que havien estat en els molts anys que el PP de l'Aznar havia dominat el cotarro de les decisions polítiques que inclouen, no cal dir, als pobrets catalans. Pobrets però alegrets, com diu el meu sogre, perquè malgrat la quantitat de bastonades que ens arriben de tot arreu des de fa molt de temps, els catalans posem al mal temps bona cara i quan és l'hora de la veritat, va i revalidem la confiança, ja tirant a escadussera, que ZP ens havia inspirat temps enrera.

Ara, amb l'Estatut rebaixat al màxim, l'economia reduïda a la mínima expressió, els incompliments de traspàs de competències a l'ordre del dia i l'ànim pel terra, als catalans ens han etzibat la darrera de les moltes plantofades que es veu que encara han de venir: el que fins ara havien estat els nostres símbols nacionals per excel·lència, ara ja no ho són perquè no tenen el reconeixement que es requereix perquè tinguin aquest rang. És a dir, la senyera, els Segadors i la Diada Nacional es veuen només reflexades al títol I del nou i encara no estrenat Estatut, perquè a efectes pràctics, no tenen cap vinculació legal. Aquesta ja és la última, vaja!.

Cada cop més les espanyes ens tenen en posició de "mirando pa Cuenca" (i entengui cadascú el que vulgui) i el catalanets, paga que és gata, calla i no facis soroll, no sigui que a més, s'enfadin i així un dia i un altre des de fa, quants? Més de tres-cents anys?. Les xifres em ballen perquè pot molt ben ser que siguin encara més antigues, les dates en les que els espanyols van decidir que amb el cul "en pompa" els catalans fem millor goig.

De les més de tres-centes competències que s'havien de traspassar, el govern espanyol n'ha cedit 10; "ni apoyo ni apoyaré" res de l'Estatut; el finançament està penjat per les orelles i l'autogovern dels polzes i a més, ens sacseja una crisi global que fa que les empreses tronollin, es deslocalitzin o simplement, tanquin portes i fins a un altre dia, germà!. En protesta per aquesta situació a partir d'ara, cada cop que escrigui Espanya, deixaré d'escriure la primera en majúscula, retirant a espanya d'aquesta manera, la importància que una majúscula reporta.

Fins quant podem aguantar aquesta situació? Fins quant hem de mantenir-nos calladets i obedients? Quant de temps falta per tornar a aixecar les fals, tal i com es va fer temps enrera? Fins quant aquesta actitud ciutadana que ens mina l'ànim, deixarà de ser tan complaent per tornar-se més beligerant i activa?

Fins quan ens caldrà encara aguantar el ser banyuts i pagar el beure? Deixo la preguna a l'aire, sospiro i espero una resposta que sé que no vindrà, almenys en breu. Potser la generació dels meus fills, o la dels fills dels seus fills veuran complert el meu somni, que és també el dels meus avis i besavis: una Catalunya sobirana, lliure i nacional. I poder dir amb veu ben alta, tal i com va cantar el poeta, tot creuant un braç amb l' altre més o menys a l'alçada del colze al temps que l'altre braç, repetidament i fortament es flexiona: Adéu, espanya!. I més planerament, A cagar a espanya!.

SOBRE ELS PEDIATRES A, B I C

Avui escric aquest post amb una mescla de sentiments ben diversos. Per un cantó una certa preocupació; per una altra, molta sorpresa i no del tot grata i en un tercer terme, una prudent i tranquil·la alegria. Us explico.
Com ja sabeu, el meu marit i jo tenim dues criatures: l’Ariadna, que té cinc anys i el Marcel que té un anyet acabat de fer. Des del mes de setembre passat el Marcel assisteix regularment a la guarderia del mateix col·legi al que l’Ariadna va cada dia ben contenta i on cursa P-5. Ja m’ho havien advertit algunes amistats experimentades, que el primer any de guarderia les criatures agafen de tot i que sovint estan malaltones. En el cas del Marcel la cosa no va ben bé així sinó que el que el Marcel va agafar, cap a mitjans del mes d’octubre, és una autèntica simfonia de mocs. Ja veieu, una cosa tan innocent, innòcua i a simple vista inofensiva com uns simples mocs. Doncs no us penseu pas que sigui tan fàcil perquè els mocs es reprodueixen, augmenten i s’escampen a una velocitat preocupant, especialment quan parlem de criatures petites com el Marcel, que tenen un sistema immunològic encara immadur.
Tan aviat vam detectar que el Marcel s’anava carregant de mocs, ràpidament el vaig portar al pediatra que el tracta des del seu naixement. Posem que sigui el pediatra A. L’home, molt competent i amorós amb les criatures se’l mira, l’examina, se li mira detingudament les oïdes i el coll, li escolta el pit i acaba concloent que es tracta només, segons les seves pròpies paraules de "cuatro mocos" i fa la recomanació que la criatura prengui força líquids que ajudaran a fer més clars els mocs, fet que facilitarà la seva eliminació. Banys nasals amb sèrum fisiològic i aspiracions amb la pera de goma haurien de ser suficients per resoldre el problema. El cas és que el pediatra A no li dóna al problema dels mocs del meu bebè ni la més mínima importància i ens explica al Salvi i a mi tota la història de la funció que compleixen els mocs en els més petits, que serveixen de barrera per evitar mals majors, etc., etc., etc.

Passen uns quants dies (recordeu que aquesta història arrenca a partir de la tardor) seguint fil per randa les instruccions del pediatra A, però a casa ja veiem que la cosa no rutlla i que els mocs continuen, persisteixen i s’acomoden a les vies altes del Marcel. Amb tot plegat, entre petons, abraçades, jocs i moixaines, l’Ari comença també a tenir mocs i segons diu ella "tos seca", però el seu cas no és tan heavy perquè ella sap arrencar, mocar-se i fer neteja amb molta facilitat. Tot plegat més un xarop, assumpte resolt en l’Ari. Però el Marcel, ai el Marcel!.
Un bon dia, cap a les 4 de la matinada el crit desfermat del Marcel ens desperta amb un sobresalt i veiem immediatament, pel seu posat de dolor i la seva desesperació, que el Marcel té mal d’orella. L’endemà al matí el vaig portar altre cop al metge però com que el pediatra A tenia la consulta plena fins al capdamunt i no em donaven hora per visitar-lo fins al cap de no sé quants dies, decidim portar el Marcel a la pediatra del CAP, posem per cas la pediatra B. La doctora, amabilíssima i amb molta mili a l’esquena, altre cop se’l mira, l’escolta, l’examina i acaba concloent que millor que el Marcel es quedi uns quants dies a casa sense anar a la guarderia i que prengui un xarop per la quantitat de mocs que ja s’han anat desplaçant cap a les seves tendres oïdes i li causen dolor i inflamació. A més, també li recepta al meu bebè un altre xarop que, en teoria, l’ha d’ajudar a controlar la producció de mocs. Amb puntualitat britànica i mètode suís li donem al nen la medicació a les hores i en les dosis convingudes i sembla que millora, però en el fons del fons, només ho sembla. Entre una cosa i l’altra ja pràcticament havíem passat el mes de novembre.

Arribem a les vacances de Nadal novament amb una quantitat exagerada de mocs que no només provoquen en el nen 1000 molèsties i la nostra més sincera preocupació sinó que a més, segons la pediatra B, que ja ha visitat al Marcel en distintes ocasions de seguiment i de control, se li han escampat pel coll, aportant-li dolor, per les orelles, provocant-li febre i a més se’ls empassa, fet que li provoca diarrees àcides que deixen el culet del Marcel una cremada monumental. Com us ho dic, un autèntic quadre de dolor que s’allarga per espai d’uns quants dies entre antibiòtics, cremes, xarops i sèrums fisiològics. Arribats a aquest extrem la pregunta clau és: no hi ha res que li faci desaparèixer els mocs al Marcel? Més que res perquè si no hi ha mocs desapareix el problema i llestos. La resposta de la pediatra B és: "los mocos los tiene que eliminar él solo. Cuando llegue el verano estará estupendo". Em sembla perfecte que a l’estiu estigui com una rosa, però és que d’aquí a l’estiu queda mig any llarg i sincerament, no veig la sortida viable a tot aquest assumpte, sense l’ajut seriós de fàrmacs i medicaments que per algun motiu que no m’explico, els pediatres no recepten. La principal diferència entre el pediatra A i la pediatra B és que almenys la segona, sí va donar importància als mocs del nenet i li va receptar una sèrie de medicaments, però només quan aquests mocs ja havien començat a provocar més mal del que tocava, és a dir, mal de coll, tos profunda, mal d’orella, febre, diarrea i encara bo que no hem tingut cap quadre de bronquitis.

El mes de gener ha estat a casa un mes de virus: en va entrar un d’aquests d’estómac que vam patir tots quatre, acompanyat al darrera de febrades aclaparadores. Tots quatre amb grip, a casa, més d’una setmana i el Marcel mentre, mocs i més mocs i més mocs. Noves visites als pediatres A i B i el pediatra A continua opinant que són "cuatro mocos" i la pediatra B va canviant de xarop: que si Denvar, que si Flutox, que si Junifen… Segur que els que teniu fills petits coneixeu perfectament aquests noms.
De cop i volta, fa tot just quatre dies, el Marcel va comença a tenir una tos d’aquelles devastadores que el sacsegen tot sencer en cada nou atac. Suposo que el dolor a cada fuetada de tos deu ser gran perquè el nen s’ha passat tres dies irritable, cansat, apàtic, plorós i adolorit. Feia peneta veure’l. Així que el Salvi i jo prenen una decisió i anem a veure a un nou pediatra: el pediatra C.

El pediatra C és un senyor de prop de 60 anys amb una consulta, no plena sinó pleníssima de cites. Una vegada més examina el Marcel de cap a peus, el pesa, mesura i vigila la seva cartilla de vacunació i després d’obrir-li fitxa al seu ordinador li escoltar amb deteniment el pit, se li mira les oïdes i també la gola. El metge va concloure ràpidament (això passava ahir): "aquest nen té la síndrome de la guarderia". I a partir d’aquí: "se li han de fer bafs amb un aparell de vapor fred, se li han de donar ventolins , un cada dues hores i un altre cada dotze hores, se li han de donar 30 gotes durant una setmana i antibiòtic durant 10 dies més. I va postil·lar "ja veureu com en poquets dies el nen estarà millor". A més també se li ha de fer una analítica i unes plaques. El Salvi i jo al·lucinàvem. Amb una recepta llarguíssima ahir a la tarda ens vam dirigir cap a la nostra farmàcia de confiança i després de pagar una piconada per tots els productes i aparells que el metge recomanava, vam dirigir-nos cap a casa per començar a aplicar-li al Marcel les cures i medicaments que han de solucionar-li el problema dels "reconsagrats " mocs.
La bona notícia és que aquesta nit el Marcel ha dormit com un tronquet, sense ni un sol estossec. S’ha despertat amb molta gana i ha anat a la guarderia la mar de content. El Salvi i jo també hem sospirat alleugerits. Les criatures tenen una astoradora capacitat de recuperació.
Després de tot això la pregunta és ben clara: no podíem haver començat per tractar el problema dels mocs des d’un principi en comptes de sentenciar que es tractava només de "cuatro mocos" que ja marxaran sols? S’ha d’esperar a que els mocs s’infectin, vagin cap a les oïdes, provoquin febre i diarrees per començar-los a tractar? És cert que per als bebès, ni que siguin ja d’un any, no hi ha cap mena de tractament? Ens podem fiar dels metges? De quins sí i de quins no? I el més important de tot, com és que un metge li dóna tanta importància a la mateixa dolença que els altres han minimitzat completament? Cal esperar per part d’una criatura una curació miraculosa i espontània? Què hem de fer els pares i les mares en aquestes ocasions? La resposta a aquesta darrera qüestió només pot ser una: hem de fer allò que el nostre instint ens diu que és el correcte, en el nostre cas, recórrer a un tercer metge. I si aquest no hagués funcionat, a un doctor D, E, F o G.

No fotem bromes, no fotem bromes, perquè del que es tracta i del que parlem aquí és de la salut del meu bebè, del seu benestar i de la seva vida i essent així, no transigeixo.
Ja sé que com tot, el criteri dels doctors és subjectiu i el que els uns creuen que s’ha de tractar d’una certa manera, els altres no ho veuen igual, però tanta diferència de criteri i de tractament bé deu haver de respondre a algun raonament científic i empíric, que per això són metges i no pas medicinaires (altrament dits, curanderos). No serà pas perquè no ens haguem fet pesats, igual el Salvi com jo, a base d’insistència en el tema dels mocs del Marcel, però és que no hi ha hagut manera que ens resolguessin el problema fins ara, no pas per una qüestió de falta de mitjans, sinó per un tema de criteri i també d’un cert passotisme en el tractament.
M’agradaria molt saber què en penseu de tot plegat.

L'AMENAÇA DE LES VACANCES ESCOLARS FORA D'HORES

L’estiu passat va ser llarg, llarg, llarg. Inacabable, diria jo. Des del moment en el que la meva Ariadna va deixar d’anar cada dia al col·le i va començar les vacances d’estiu, fins al moment (gloriós i benhaurat) en el que va tornar a les classes, van passar tres mesos en els que pràcticament vam deixar de saber què més fer, perquè al llarg de les setmanes de juliol, agost i mig setembre, vam fer absolutament de tot: activitats per estar asseguts una estona pintant, dibuixant, escrivint i comptant, manualitats, passejos amb bicicleta o amb patinet, tardes a la platja, inacabables sessions de gronxadors, berenars a l’aire lliure, visites a la biblioteca, tallers de diverses manufactures (paper plegat, pintura de figuretes d’escaiola, fotografia, dibuix, etc., etc., etc.). Vam fer tant de tot que al final ja no sabíem què més fer. I encara gràcies que amb la meva baixa per maternitat i amb el Marcel de poquets mesos, vaig poder estar tot l’estiu a casa, despreocupant-me de la feina i completament dedicada només a la canalla.
L’anunci de la proposta del conseller Maragall d’escursar aquestes inacabables vacances estiuenques alegra les meves oïdes però la idea que aquestes setmanes en les que s’avança el curs es reparteixin al llarg dels mesos lectius, especialment pel febrer, fa que el cor se m’acceleri perquè, posem per cas, si l’Ariadna i el Marcel tenen l’escola tancada, què en faig d’ells: me’ls penjo del clatell? Els encolomo als avis? Els faig assistir a alguna mena de ludoteca o similar, pagant a més un preu addicional al que ja costa el col.legi (que no és gens barat malgrat ser una escola concertada)? Me’ls menjo amb patates?
Estic molt d’acord en que el model escolar ha d’acostar-se a l’europeu, amb les seves múltiples variants, però també ho hauria de fer, de retruc, el model d’horari i de condicions dels treballadors que sortim cada dia de casa per guanyar-nos un sou. La conciliació laboral és el gran debat des de fa anys i panys i de moment, no hi ha hagut ningú que posi la cullerada encertada dins la sopa, que arregli tots els desajustos existents avui dia.
L’argument per a aquesta pausa dins les setmanes lectives és perquè resulta que de la primera a la segona avaluació, és a dir, de Nadal a Setmana Santa, les criatures es cansen i aleshores ja no rendeixen com haurien de fer-ho perquè estan saturats. Em sembla perfecta aquesta preocupació pels estudiants, però passa el mateix amb els treballadors, o és que no és dur saber que al llarg dels mesos de gener, febrer, març i mig abril no hi haurà ni un trist pont que allargui una mica més un cap de setmana?
Reivindico amb fermesa el dret que tots i totes tenim de fer una aturada (a veure què opinen els empresaris), igual que els nostres fills i filles, cas que la proposta de la conselleria d’Educació finalment acabi convertida en llei d’aplicació a partir de l’any entrant. Jo també vull una setmana blanca, una setmana cultural i una excursió de fi de curs. Ja ho sé, ja sé què em direu: que l’edat per fer tot això ja ha passat i que les obligacions són unes altres, que cal treballar a diari per fer pujar el país, especialment ara que hi ha crisi, que la vida dels escolars i les dels seus pares van per camins molt distints. Bé, bé, rebé. Em sembla perfecte però si tot plegat tira endavant, com probablement farà, la conselleria no m’ajuda en la meva vida diària sinó que em reporta un problema, i gros. Per tant, espero i desitjo que el conseller Maragall, a banda de pensades estrambòtiques que es treu de la màniga com si fossin rauxes, m’aporti també la solució escaient al cas i que els meus nens tinguin l’alternativa de fer altres activitats al seu mateix centre i exactament en el mateix horari.
Que els pares no hem de pagar amb redoblat esforç les iniciatives populistes i electoralistes del conseller, més encara perquè no tinc clar que això als estudiants i a la canalla en general, els afavoreixi en res. Per experiència sé que després d’una pausa no es torna a la normalitat amb les piles recarregades, sinó amb una desconnexió que alenteix tots els processos de tornar als bons costums, a la disciplina dels horaris i de les obligacions que posen ordre a l’anar fent de cada dia.
Si finalment tot plegat tira endavant, espero, sincerament, una solució apropiada, perquè altrament…

FLORS DE ROMANÍ

A l'altre banda de l'oceà, el mateix dia que aquí celebràvem la Candelera, amb aquella famosa dita popular "Si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora però tant si plora com si riu, el fred és viu", la marmota Phil va decidir que encara queden ben bé sis setmanes més d'hivern, malgrat que quan va sortir del seu cau, es va veure l'ombra, fet que vol dir que feia sol, és a dir, que la Candelera reia. Aquesta darrera Candelera ha estat variable i al matí va plorar una mica, després cap al migdia va fer mitja rialleta i es va tornar a ennuvolar de cara a la tarda i al vespre, de manera que aquest dia 2 de febrer no ha acabat d'aclarir quin temps farà de cara a le sproperes setmanes. Ai Senyor, el que és la tradició popular!.

No passava any, en aquestes dates, en el qual la meva besàvia Roseta deixés de recitar la dita popular que acompanyava amb allò de "La Candelera 2, sant Blai 3, endevina quin mes és". La resposta és clara: febrer.

Les ànsies per preveure quin temps ha de fer vénen de molt lluny, especialment d'un temps en el qual la gent depenia moltíssim de la climatologia (pescadors, pagesos, pastors...) perquè dels seus capricis en derivava el sustent estacional o fins i tot, per a la resta de l'any.

La gent buscava signes al cel, als arbres, als núvols, al comportament dels animals, a les brises i als vents, per poder preveure amb el màxim encert possible el comportament immediat de les estacions.

La meva besàvia Roseta, que era una dona molt sàvia, en sabia força de tot plegat i també de remeis casolans que van marxar amb ella quan va morir ja fa 20 anys.

A casa la iaia Roseta hi acostumava a tenir un test amb distintes plantes aromàtiques i medicinals, com la menta, la ruda, l'hipericó, la sàlvia, la farigola i també, com no, el romaní. Al terrat ella tenia muntat el seu petit jardí botànic, completament domèstic, però que requeria la seva atenció i cures per mantenir les plantes amb la frescor necessària per usar-les després en emplastos, cataplasmes, infusions i tisanes que alleugerien dolors, encostipats, congestions i malestars de diversa naturalesa. La recordo perfectament pujant treballosament les escales que condueixen al terrat i al seu trosset de muntanya portada a casa. Tocava les plantes i després s'olorava els dits. Jo crec que també recitava alguna oració mentre es dedicava als seus quefers de jardinera. Ella sabia quan calia tallar, plantar, transplantar, regar, assecar i usar les plantes a casa.

Un dels records que conservo d'ella amb gran estima me la retorna recol.lectant les tiges llargues de les plantes, lligant-les i col.locant-les cap per avall en algun lloc fresc i sec perquè perdessin l'humitat i en canvi, conservessin tot el seu aroma i propietats per ser usades després en receptes de cuina, en coccions i en maceracions delicioses. Ella feia licors, postres casolanes, sabó, melmelades, confitures i conserves de la forma més artesanal possible, a banda, naturalment, de les seves receptes que proporcionaven a casa dinars saborosos.

De totes les plantes que ella conreava, la seva preferida era el romaní. Acostumava a dir: "romaní, menta i valeriana salven a tota persona nada", és a dir, que de totes les plantes aromàtiques, aquestes tres són les que tenen més propietats per curar els mals més corrents. També deia "de flors de romaní i de noies per casar, tot l'any n'hi ha".

El romaní, doncs, és la planta que amb més força em retorna el record benvolgut de la iaia Roseta. Quan ella va marxar jo tenia 16 anys i massa ocells al cap per aprendre d'ella el coneixement que havia aplicat tota la seva vida. Cal tenir en compte que la iaia anava amb el segle i que quan era jove no s'havia inventat encara la penicilina. Sona pràcticament a prehistòria, però és així. Ara tindria 109 anys.

Es diu que el romaní porta bona sort, que espanta els mosquits, que endolça l'aire amb el seu aroma i que afavoreix la vista amb la seva bellesa humil. És una planta que creix en gairebé qualsevol tipus de terra, fins i tot en un test petit. De seguida aixeca les seves tiges verdes i brosta amb força a la muntanya. Per cert, si trobeu romaní pel camí n'heu d'agafar una tija petita i recordar que "quien va al monte y no coge romero no tiene su amor verdadero".