TARRAGONA PRESA

Ahir 12 d'octubre, la manifestació convocada a la Rambla Nova per Alianza Nac(z)ional i la contramanifestació convocada, també a la Rambla Nova de Tarragona, davant el monument dels Despullats, per la Coordinadora de moviments socials i polítics de Tarragona, va deixar imatges com les que adjunto, i sobre els fets que les van motivar avui n'han parlat tots els mitjans de comunicació. Afortunadament aquí a la nostra ciutat no hi va haver cap incident remarcable i tot plegat es va saldar amb uns quants crits de "Viva España" els uns i "Puta Espanya i fora nazis" els altres. Malgrat la seva proximitat, les esquerres i les dretes no van acabar coincident, especialment perquè sembla que amb més o menys mesura, va imperar el seny, perquè tot plegat (lamentable al capdavall) va acabar aviat i perquè els membres de la policia antiavalots va tenir una fortíssima presència pels carrers de Tarragona.

Si em demaneu la meva opinió al respecte, penso que la simbologia nazi hauria de suprimir-se completament, igual com també la franquista, perquè pertany a un temps que ja no tornarà i perquè per ultramontana i peregrina, a més de per violenta i assassina, hauria de cremar en enormes pires públiques (de la simbologia, estic parlant), més o menys del mateix tamany que les que va encendre Hitler per cremar els llibres que haurien ajudat a la gent a pensar i a fer-se més forts: filosofia, moral, religió, ètica, política, literatura... Tot va ser cremat i anorreat. Ara aquesta simbologia hauria de córrer, al meu entendre, la mateixa sort; però els demòcrates ho som tan, de demòcrates, que permetem, tolerem i aguantem, el que no és ni de bon tros, justificable, com son aquestes manifestacions provocadores i apologístiques. Potser el que més trist vaig trobar és que la gent que es manifestava eren tots molt joves, fins al punt que cap d'ells havia nascut quan Franco campava pel món. No estic segura que sàpiguen massa d'història ni que estiguin al corrent de què vol dir el franquisme i quin significat té ser franquista i declarar-se així obertament.

El matí va donar per molt i malgrat la pluja i la tensió, vam ser molts els ciutadans de Tarragona que vam sortir al carrer per donar suport a un o altre bàndol (per part dels fatxes, més espectadors que manifestants, tot s'ha de dir) o per fer el xafarder i veure què passava.

He de confessar que em vaig sentir una mica aclaparada per tan d'antiavalot i tan ben equipat, disposats a tot en un moment determinat que, afortunadament, no es va donar.

Aquestes són les imatges per a la història i la posteritat i el següent vídeo, un "guiño" amb veritats com a punys.

LA TARDOR ESCAMPA...

Avui vull tenir un record per una de les catorze poblacions de la meva comarca, el Baix Penedès. En certa ocasió, l'any 1999, uns amics de Sant Jaume dels Domenys em van demanar que escrivís un text sobre el poble, i el que segueix, és el producte d'aquell encàrrec que vaig acceptar encantada i que va ser publicat en una revista local. Hi va haver un temps, fa una colla d'anys, en el que em vaig dedicar per qüestions de feina, a tombar molt per la meva comarca i el cert és que me'n vaig enamorar. Vaig trobar que cada poble tenia el seu encant, especialment els que toquen més a l'interior, com Sant Jaume. Avui recupero un dels textos, després de nou anys, a veure què us sembla.

"La comarca del Baix Penedès s’ajeu al costat del mar, s’estira tot desempallegant-se de la mandra, obre els ulls envers la muntanya i saluda amb emoció el naixement del nou dia. Com una deessa vinguda directament de l’antigor, del temps en el que els déus trescaven per la Terra i bescanviaven experiències i coneixements amb els mortals, la comarca alça els braços amorosida i rep al seu sí tots i cada un dels pobles que conformen la seva abrupta anatomia, composada de muntanyes i turons d’ermites encimbellades, de marges de pedra que delimiten vinyes i sembrats, planes i camins al seu interior, de carreteres i autopistes (perquè el progrés també ha fet els seus estralls aquí) i roques erosionades pel va-i-vé continu de l’aigua del mar, que la bressola als capvespres de tardor, quan el sol ja no escalfa.

Cap racó de la comarca és sobrer ni fora de lloc, i els pobles, grans i petits, mantenen la seva història, la seva tradició, les arrels en les que s’enfonsen el seu origen. El viatger de pas, el comarcà amb inquietuds o el lector d’aquest text, pot passejar per on vulgui, per l’indret que li resulti més plaent, amb la seguretat que trobarà nous alicients per continuar el seu viatge, i un nou motiu per aprendre i conèixer.

Quan l’haureu vista tota de dalt a baix, nua i ben neta, quan l’haureu tastada sense deixar d’assaborir cap dels seus secrets, reconeixereu, de ben segur, que els pobles del Baix Penedès conserven intacte el seu regust, al paladar fi que els sap comprendre. I si així esdevé amb els diferents pobles, que si bé veïns ens resulten més aliens, què no passarà amb el propi poble? Els dolmenyencs porten Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis, al bell mig del cor, sense que cap altre indret del món els hi planti competència.

Enguany, la tardor m’ha sorprès cobrint-ho tot amb el seu mantell de fulles seques. Sant Jaume dels Domenys i els seus nuclis no han pogut fugir de la influència d’aquesta tardor tot just encetada, per mantenir-se en un continu estiu fragant i fresc com les fulles de les vinyes. No, no ha estat possible, ni convenient. Si Sant Jaume s’hagués mantingut en una eterna estiuada, el visitant hauria vist com els seus infants corren lliures i ociosos pels carrers, i com els més grans, mig mandrejant, busquen l’ombra benefactora dels plataners i les moreres, de les seves parets encarades al nord, de les places i racons ombrívols i dels seus rebosts curulls de conserves.

Però quan el calendari ha senyalat la jornada adequada, la fredor s’ha fet la mestressa de Sant Jaume dels Domenys, dels seus nuclis i de tota la comarca del Baix Penedès. Primer lentament, amb una certa timidesa, amb una certa prudència abans de desemmascarar-se completament, de descobrir-se del tot, pintant de vermells apassionats i d’ocres plens de desesper els pàmpols de les vinyes, i fent caure, de sobtada, les fulles que fins fa ben poc respiraven la rosada de la primera hora del dia, enganxades encara a la branca mare. Ara, gairebé tocant a la fi del novembre, la tardor és evident i regna, asseguda magníficament a la plaça del poble davant mateix de la Casa de la Vila, a dues passes del temple i de la formosa rectoria.

D’aquí a no res, les tombes antropomorfes multiplicaran per cent la seva fredor, quan les pluges generoses d’aquesta estació les omplin d’aigua; una aigua estancada i verdosa que haurà d’esperar la primavera per començar a desaparèixer. Ara el passeig pels Arquets es va més rúfol i la devoció i la visita a la Verge dels Arquets, hostatjada a la seva petita ermita, requereix un dia més assolellat i més pacífic. Però les dolmenyenques piadoses no temen el fred ni la pluja, i sota el paraigua si cal, van a retre homenatge a la Verge que els és patrona, afavorint la seva influència en llurs vides, tot mantenint el seu altar ben florit, ben guarnit, malgrat el temps que fa al carrer.

Mireu on vulgueu. Ara els dies que fa més sol, la tardor és tan densa i el silenci tan benefactor, que una espurna de vent, xiulat al bell mig del dia, fa que els dolmenyencs de més edat s’arrauleixin als bancs on prenen el sol comentant les darreres novetats de la jornada. Mentre, les mestresses s’afanyen en les seves tasques domèstiques, perquè el dia passa, i més aviat del que es pot preveure, a poc que es badi, arriba l’hora de dinar. Sempre, però, hi haurà una veïna disposada a oferir una mica de sal, una mica de farina i una mica de conversa. Els dies més assolellats, els llençols treuen el nas per les balconades, voleien com blancs fantasmes penjats als fils dels terrats, i les vogades saltironegen impulsades per l’aire de la tardor, que tot ho esfulla.

En aquesta època de l’any, a primera hora del matí, Sant Jaume, Lletger, Cornudella, els Arquets, el Papiolet, l’Hostal, la Carronya, tots els nuclis, agafen un color gris que recorda llunyanament el gris d’un ratolí; una mica més tard, cap al migdia, si no plou, el sol rebota sobre les parets emblanquinades, tot esquinçant la tranquil·litat inherent dels pobles, inherent als seus habitants, característica d’una manera de viure heretada del temps en el que el temps no tenia imposat un preu ni un significatiu valor.

A mitja tarda, quan el sol amenaça amb fondre’s darrera les crestes del Montmell, els carrers inicien el seu lent procés envers les ombres, que s’allarguen, es densifiquen, es fan molt més presents, i s’avancen a la nit que succeeix al dia. Cap a les acaballes de novembre, quan a les sis de la tarda ja és fosc, Sant Jaume es prepara per dormir el seu somni de carrers buits, de fanals encesos i d’aparadors, a voltes, il·luminats.

Els dies que plou, el gris del ratolí es converteix en una escomesa. L’aigua s’escola carrers avall, rebaixant les antigues construccions històriques, ofegant les pedres centenàries, mil·lenàries, immòbils des que els seus antics arquitectes les van deixar on són. Els carrers tortuosos dels petits nuclis esdevenen aleshores més nets, més brillants, més esbravats. La gent va pel món tant poc com pot, només allò que és més indispensable, i es miren la pluja com cau, lentament, amb parsimònia, amb una llevantada que, si bé privarà del pagès entrar a la vinya, assegurarà la saó per una bona temporada. Res és endebades.

Després de la llevantada, els dolmenyencs saben que arribarà el vent, i amb ell, la caiguda de les quatre fulles que encara resistien. Els pàmpols s’arraconen, s’amunteguen, es fan pilons i pilons en els racons més insospitats, i de cop i volta, quan la ventada es fa viva, les alça en remolins cada cop més desesperats. Quan les fulles tornen a tocar de nou el terra, ja són més velles. Tot ja és més vell, i un cop més es repeteix el procés al que han assistit totes les generacions esdevingudes, des d’aquells romans que van establir-se a Vila Domenius i van alçar-hi un aqüeducte per bastir d’aigua la vil·la propera; els ancestrals medievals que vivien i morien anònimament i enterraven els seus senyors en tombes excavades a la mateixa roca, en terra sagrada, al costat de la rectoria; aquells que van viure i morir en guerres, en revolucions, en tants i tants episodis històrics que han contribuït a fer de Sant Jaume dels Domenys allò que és ara. Generacions i generacions de dolmenyencs i dolmenyenques, disposats, sense saber-ho, a contribuir en el futur i recrear-lo... Ells potser el somniaven. A nosaltres ens correspon, ara, viure’l. El futur esdevingut present ens demana a canvi un rèdit: crear per al proper demà, per al proper segle, per al proper mil·lenni.

Però ara és tardor, la mateixa tardor de cada any, vermella, roent, encesa, decidida i apassionada. Aviat arribarà Nadal amb les seves festes i gaudis, i les famílies tornaran a reunir-se al voltant de les llars, disposades a renovar de nou les belles tradicions, i aquí s’encetarà una altra història. Les noves generacions la continuaran, oferint a Sant Jaume nous horitzons, renovant la entusiasme i el seny que han heretat dels seus grans. I sense cap mena de dubte, arribarà una nova primavera".

Encara que fa uns quants anys que visc a Tarragona em sento molt vendrellenca i molt penedesenca i és per això que avui m'ha fet gràcia tornar a reviure una part d'història, tan de la meva com de la meva comarca. Espero que hagi estat del vostre gust.

DELÍCIES TARDORALS

Aquells de vosaltres que em conegueu bé sabreu que m'encanta la tardor. De fet, espero tot l'any el moment màgic i precís en el que l'estiu es desinfla, les temperatures ambientals perden força i el termòmetre del mapa de previsió de l'home del temps marca una línia descendent que tira més als tons grocs i blaus que no pas als vermells.

Fa una colla d'anys enrera, a la vora d'aquesta època de l'any, tan aviat començava a fer un temps una mica més rúfol i les primeres pluges fresques prometien temporada favorable pels amants dels bolets, jo li preguntava a la Maia (la meva enyorada Maia) si ja s'havia acabat la calor i ella, mirant el calendari sempre acostumava a respondre'm el mateix: "Si, a partir d'ara ja no en farà més de calor. Això no vol dir que algun dia faci més bo, però ara l'estiu ja està enllestit. D'aquí a una mica vindrà l'Estiuet de Sant Martí, però vaja, això ja està". I jo sentia que el cor em bategava feliç. Havia arribat el temps de podar la parra immensa, vellíssima, que arrencant des del garaig de casa, alçava el seu tronc tres pisos i anava a espetegar, ara ja vermella i intensa, a dalt del terrat, estirant-se en llargues redoltes i ardents pàmpols. Era pràcticament un ritual anual i a casa, gairebé una festa que s'anava repetint any rera any, amb les tisores de podar en una mà i un sac ben gros a l'altra, on anaven caient les redoltes envellides per la perduda primavera i el recent estiu. Les mans quedaven ben tenyides del morat dels grans de raïm bords d'aquesta parra i costava uns quants dies esborrar-ne els rastres, però tan se valia. El temps anava passant.

Penso que la tardor és l'estació més dotada i afavorida per tot el món de les olors. La tardor té la seva pròpia olor, com les persones, cadascuna dotada d'una olor corporal distinta, com una mena de denominació d'origen (compte! no estic parlant de pudors de les més diverses contrades orgàniques, sinó de la olor que té la pell de cadascú quan és ben neta). La tardor fa olor de ceps acabats de veremar, de raïm portat a la cooperativa i emmagatzemat als cups, una olor dolçona, una mica intensa, a mig camí entre l'originalitat primigènia i el producte enllestit i fermentat, a punt per al tast i el delit. La tardor també es veu reflectida en els tractors que circulen lents per les carreteres secundàries de la meva comarca, el Baix Penedès, carregats de garrofes i de les olives, encara verdes i ben amargues, que donaran l'oli novell de la primera premsada i que tastarem sobre rostes ben amarades, cruixents després del seu pas per les brases. La tardor és també (quins bons records!) la posada en marxa de la premsa de lliura de Sant Vicenç de Calders. Déu meu, quina colosal màquina, quina imaginació a l'hora de dissenyar-la i quin encert a l'hora de preservar-la i procurar fer-la anar, ni que sigui un cop cada uns quants anys. Creieu-me, és tot un espectacle.

La tardor té també el seu sabor especial, fet d'ametlles madures, acabades de pelar, prèviament assecades al sol per tal que la goma que contenen no taqui en excés els dits. L'avi Joan i jo ens n'havíem fet autèntics tips de pelar ametlles que llençàvem en senalles. L'ametlla, encara dins la closca de fusta (per a mi tot un misteri), en un cantó i la pela, verda i vellutada, en un altra, per les vaques del Jan Pau. Les hores de la infantesa passaven depressa desgranant faves o triant mongetes pel sopar.

La tardor té l'olor del Nadal que ja s'acosta a grans gambades. Els panellets en són un bon anticip i l'olor de les primeres llars de foc enceses, tan aviat el temps gira i les temperatures, ja decididament, baixen. Els dies més curts conviden al recolliment. Recordo la iaia Roseta apuntant-me la lliçó: "quan surtis del col·legi, cap a les sis de la tarda, ja avoi serà fosc".

Per la tardor mengem aliments que de ben segur, no ens venen de gust en cap altra època de l'any: fruita seca, castanyes, moniatos, panellets, figues i sobretot, bolets. Quina festa els primers rovellons fets a la brasa i quin gust el pa sucat en l'oli novell que els amania i que deixava la platra ben tacada. N'hauria menjat tant com me n'haguessin donat. Encara ara m'encanta aquesta olor, que acompanya la de la carn a la brasa i la de l'escalivada. Enguany, que sembla que té ganes de ploure, segur que menjarem rovellons de carn generosa, i ceps i cama-grocs i tantes altres varietats que es fan a les nostres contrades. Som molt afortunats, en aquest sentit.

Sento la tardor ben endins. La sento bategar i sé que s'acosten bons moments. M'encanta recollir pàmpols caiguts, vermells, encesos i guardar-ne almenys un, dins d'algun llibre, perquè s'acabi d'assecar i es conservi durant uns quants anys. Això ho he fet nombroses vegades i em resulta sorprenent i entranyable cada cop que en trobo algun, que ja havia oblidat, dins un llibre que fa temps que no obro.

Cada cop farà més fred i això m'encanta. Ens arbres i les plantes ja ho noten i la gent també. Espero la tardor durant tot l'any i ara que ja és aquí, sento que passa molt depressa. M'encantaria retenir-la durant més temps però sé que això no és possible. Per tant, aprofito cada moment i servo els records com tresors de la meva infantesa. Hi ha tantes persones estimades que han marxat igual com marxa cada tardor... Tempus fugit.

M'encantaria seguir escrivint però tinc mitja dotzena de pomes rostint-se al forn. Les he fet amb mantega, sucre i cointreau i ara en farciré el forat que els he practicat (gairebé amb arts de cirurgia) quan els he tret el cor, amb crema que ja tinc mig enllestida. Després les cobriré amb caramel fos i esperaré que es refredin abans de donar-les a menjar a la família. Fan tanta olor i tan dolça que gairebé m'atipen.

La tardor té també la seva pròpia banda sonora. Escolto a Vivaldi mentre escric aquestes notes i és per això que us convido a gaudir del mateix plaer que jo sento. Em sap molt de greu: les pomes no us les podré passar virtualment. Caldrà esperar que la ciència i la tècnica avancin. El violinista que interpreta la Tardor és Nigel Kennedy i toca el violí gairebé com si fos una guitarra heavy. M'ha encantat i per això us el deixo aquí, perquè tinguem alguna cosa més per compartir.

IMATGES DE TARDOR

PAU, PAU, PAU

Ahir a la tarda l'Ariadna, el Marcel i jo vam anar a la Biblioteca de Tarragona, perquè un bon amic meu, vendrellenc, l'Albert Solé Galí (a la fotografia), donava una conferència sobre Pau Casals. Com a bona vendrellenca em sento molt a prop del mestre però com a melòmana, sento i pressento que el món trigarà a veure i escoltar un talent profund, ampli i inspirat com el de Pau Casals. La conferència portava per nom: "Pau Casals: un músic més enllà de la música". El verb ràpid, locuaç i àgil de l'Albert Solé va destriar, amb precisió i sense ni el més mínim apunt que li servís de "xuleta", la vida del mestre, les dades que les biografies oficials ofereixen i que es poden trobar per dotzenes escrites en les més diverses publicacions. Ara bé, també va afegir les anècdotes personals, algunes de les vivences del mestre, alguns detalls de la vida quotidiana d'un Vendrell antic que ja fa molt ha deixat d'existir però que en el fons del fons més profund de la seva ànima, encara batega amb un deix melancònic i romàntic de cosa viscuda, passada i estimada. Les explicacions de l'Albert Solé van remetre a la trentena de persones que ocupàvem la sala de la Biblioteca Pública a la història biogràfica del mestre que enllaça amb la història del món, i tot i que Pau Casals no va poder donar el cop de batuta necessari (imprescindible encara avui dia) perquè els esdeveniments polítics anessin per un altre cantó, sense dictadura, sense feixisme, sense guerra, el cert és que fent callar el seu violoncel va alçar més forta i cridanera que mai la seva veu d'ancià i el món recorda, especialment, el seu clam contra la guerra i en favor de la pau.
Una anècdota de les que ens va explicar ahir l'Albert Soler és especialment colpidora: l'any 1936, quan Barcelona va caure als seus del feixisme i la confrontació oberta omplia els carrers de la ciutat, el mestre Casals, que en aquell mateix moment estava dirigint l'Orquestra Popular que ell mateix havia creat, va dir als músics que la gent s'estava matant pels carrers i que tornessin cadascú cap a casa seva, però abans, els va demanar que toquessin junts, per última vegada, com si d'un concert en directe es tractés i no pas d'un assaig, la peça que estaven assajant justament en aquell moment: la Simfonia n. 9 de Beethoven in D menor Op.125, més concretament, el conegudíssim Himne a l'Alegria. És a dir, que mentre la guerra ho assolava tot, deixant nombrosos morts pels carrers de Barcelona, Pau Casals, en un últim i llastimós gest, va acabar el seu assaig amb l'immortal himne de Beethoven. Crec que això diu molt, moltíssim del caràcter del mestre i el trobo lloable i dolorós.
En alguna altra ocasió he escrit sobre Pau Casals aquí al bloc, però és que ahir, no em vaig voler perdre aquesta conferència de cap de les maneres i tot i que anava amb els nens i tots sabem el que costa fer-los estar quiets i callats, el cert és que no es va notar que a la sala hi hagués una criatura de cinc anys i un nadó. Es van portar tots dos la mar de bé i van estar especialment atents quan el violoncel.lista Marcel Solé va interpretar, per tancar aquest acte, El Cant dels Ocells.
Aquest mes, el dia 22, farà 34 anys de la desaparició de Pau Casals, però el seu record continua visquent i el seu esperit de lluita pacífica, d'una tossuderia sense límits, segueix tan vigent com el primer dia, i tan necessari com ens és.

Us recomano molt vivament el llibre que va escriure l'amic Joan Descals i que porta simplement per nom "Pau Casals" i que edita March Editor (ISBN: 84-95608-93-6), perquè és un recull magnífic.

Si us plau, mireu-vos amb atenció i amb carinyo el vídeo que us adjunto i si us abelleix, deixeu que la carn se us posi de gallina, igual com a mi. El mestre Leonard Bernstein dirigeix la Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Staatskapelle Dresden, Kirov Orchestra, London Symphony Orchestra, New York Philharmonic, Orchestre de Paris, i als solistes June Anderson, Sarah Walker, Klaus Konig, Jan-Hendrik Rootering, en un concert que es va portar a terme a Berlin el dia de Nadal de l'any 1989.

APUNT PERSONAL, TOT RECORDANT AVUI FA 7 ANYS

Tot just avui fa 7 anys que el Salvi i jo ens vàrem casar. Ahir recordàvem aquella jornada i avui la tindrem present, tot fent-ne el recorregut mentalment, tal i com la vam viure aleshores. Ai l'octubre, que n'arriba a ser d'especial...

Tal i com manen els cànons, fa 7 anys enrera tal dia com avui, el Salvi es despertava aquí a Tarragona, a casa dels seus pares i jo al Vendrell, a casa dels meus. Recordo els nervis pel pas veloç dels minuts, la perruqueria, el maquillatge, l'arribada del fotògraf a casa meva i quan a la fi vaig anar vestida de núvia, pentinada i mudada, la meva mare, feta un farcell de nervis em va cridar: I ara fes el favor de baixar al menjador i no et moguis, em sents?, no et moguis ni un centímetre fins que arribi el fotògraf! (això a grans crits). "Vale, vale, dona, no t'ho prenguis així...". Vaig baixar la dotzena de graons que condueixen d'un pis a l'altre de casa dels meus pares i em vaig plantar dreta i sola enmig del menjador familiar, a l'espera de notícies. Va sonar el timbre i el Joan Güixens, el fotògraf, va entrar com un llamp a casa. "Posa't així, posa't aixà" i clic, clic, clic... el seu flaix il.luminava el menjador i les imatges (uns quants centenars), van anar quedant plasmades als negatius. Una mica més tard, novament "ding dong" el timbre de la porta de casa i en aquesta ocasió, el padrí (el germà petit del Salvi), va fer la seva aparició triomfal, amb el ram en una mà i el verset en l'altra.

Cap a les 10 del matí ja tothom estava en dansa perquè la cerimònia, a Tarragona, havia de començar a les 11.30 en punt, a l'Ajuntament d'aquest sant poble. L'amic Ramon Sicart (al cel sigui), ens va prestar molt amablement un dels seus taxis i el padrí, el pare de la núvia i la núvia, tots cap a Tarragona, amb força temps de coll per arribar amb calma. Recordo les mans tremoloses del meu pare pel fet d'entrar amb la seva filla a l'Ajuntament, més concretament al Pati Jaume I, davant la concurrència de tots els nostres convidats. No sonava la marxa nupcial quan vam entrar al Pati Jaume I, trepitjant l'estora vermella, sinó que la marxa escollida va ser "Macabeus", de Haendel, interpretada pel quartet de corda que vam contractar.

El Salvi, radiant, feliç, nerviós, encantador, m'esperava davant el monument de marbre en forma de barca que homenatja i recorda al rei conqueridor i el Xavier Almagro, el regidor d'ERC d'aleshores (2001), estava a punt per oficiar la cerimònia en la que intervindrien amb els seus parlaments, en primer lloc dues bones amistats: el Joan Basseda i l'Anna Planas i en segon lloc, la germana del Salvi, la Montse i l'aleshores Secretari General d'ERC i ara Vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, qui ens va dirigir un parlament no només genial sinó simplement encertadíssim, perquè és molta l'amistat que ens uneix a ell i a la seva família, més enllà de l'àmbit polític.

La música barroca sonava de fons interpretada pel quartet de corda, la cerimònia transcorria tranquil.la, llàgrimes d'emoció corrien per les galtes de la parentel.la més propera... en fi, senzill, emotiu i tal i com nosaltres, el Salvi i jo, havíem previst, perquè la cerimònia i tot el transcurs del dia, es van portar a terme, feliçment, tal i com nosaltres havíem decidit i planejat, ni més, ni menys i ara no és per dir-ho, però tot plegat va ser un èxit.

Després de la cerimònia va tocar la sessió de fotografies i a les 14h en punt, entràvem al restaurant Piscolabis, on ja ens esperaven tots els nostres convidats i les nostres famílies. Després ballaruga amb la Cooperativa Folk i cap a les 8 o 9 del vespre, els convidats es van començar a retirar, contents i divertits i nosaltres, feliços i agraïts per haver-nos acompanyat en aquest dia tan especial.

De tot això avui fa, precisament, set anys, que han volat sobre les nostres vides deixant-nos moments agradosos i instants de brillant bellesa, com el naixement dels nostres dos fills, l'Ariadna, que ja té cinc anys, i el Marcel, que va néixer fa nou mesos.

I ara us preguntareu: tot són flors i violes i la història funciona com en els contes "fueron felises y comieron perdises"? No, és clar que no, perquè la vida no sempre és fàcil i en algunes ocasions costa mantenir el tipus, però de la mateixa manera com la vida sovint es complica, és el temps qui resol els embolics, fins i tot els més feixucs, i posa cada cosa al seu lloc, en una mena d'ordre preestablert que no sempre som capaços de comprendre.

En fi, em feia il.lusió recordar aquell dia, perquè d'alguna estranya manera, es va repetint cada any amb la mateixa força i si el temps tornés enrera, tornaria a repetir-ho tot exactament igual com vaig fer-ho en aquell moment. Crec no equivocar-me si dic que el Salvi és del mateix parer.

Us deixo unes quantes fotografies perquè gaudiu, com nosaltres, del moment.

Felicitats Salvi, que ho puguem celebrar, junts, molts anys!.

El libro de la selva - yo quiero ser hombre como tu -

LA CANALLA SEMPRE ÉS CANALLA

Tot navegant per Internet hem trobat l'Ariadna i jo aquestes imatges, per a ella divertides, per a mi entranyables, dels pallassos de la tele, amb el Fofó (l'enyorat i plorat Fofó) al capdavant, cantant allò de l'"Auto de papá."
A ella li ha encantat, malgrat ser unes imatges força precàries i en blanc i negre, fet que demostra que la canalla, sempre és canalla.
Perquè en comptes de tant de manga, dibuixos japonesos i mandangues diverses, no tornen a fer programes com els que feien quan la meva generació, els que ara som pràcticament quarentons, érem petits i que ens encantaven? Aquell 1974 jo tenia només 3 tendres anys i cridava com una boja un esgargamellador "Bieeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeen!!!!" quan els pallassos preguntaven: ¿Cómo están ustedes?."
Déu meu Senyor, però si això era ahir i ara veig aquestes imatges amb la meva nena que té cinc anys...
Com passa el temps. Snif, snif.

Pavarotti - Il Trovatore - Di quella pira

Un any després encara hi penso, el trobo a faltar, l'admiro i l'estimo.
I ja ha passat un any...

SANT SALVADOR, tants ous

Avui es celebra la festivitat del Sant Salvador. De fet, no hi va existir pas un sant que es digués Salvador i que pel seu martiri fos pujat als altars, sinó que aquesta festivitat es refereix al Salvador, és a dir, a Jesucrist, transfigurat. Hi ha una colla de tradicions i creences al voltant d'aquest dia però potser de totes la més estesa és aquella que creu que dels ous de les gallines, en aquest dia, es pot escollir quants pollets en naixeran mascles (cantadors) i quants gallines (ponedores), i les nostres besàvies deien "Sant Salvador, tantes gallines; Sant Salvador, tants cantadors", dient en cada ocasió el nombre que volien que nasqués, per exemple, cinc gallines i dos galls. Es veu que això funcionava només en aquest dia, i que l'atzar hi tenia molt a veure, especialment en les aproximacions. Ai senyor, el que és la fe popular!...

Avui el meu post va precisament d'això, d'ous.

S'ha de veure quin rebombori s'ha format amb la Candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani, i quins ous la gent que sense saber, n'opina intentant dinamitar-ho abans de néixer. Ahir algú em va dir: "això passa molt a Tarragona, que abans de saber res i de valorar si un assumpte és prou bo, d'entrada sempre es té un no per resposta". I jo contestava: "però això dels Jocs no és un projecte que hauria de ser il.lusionador, engrescador, que hauria de venir a promoure la ciutat, a impulsar-la en tots els sentits?" I la persona amb la que parlava em deia: "Sí, però ja veus. Això és típic de Tarragona, criticar i carregar-se les coses abans de saber-ne tots els detalls". I jo vaig pensar: no en sóc de Tarragona, però pel que veig, a tot arreu ve a passar més o menys el mateix i per tant, no em perdo res per no ser nadiua de la capital.

Al llarg d'aquests darrers dies he sentit tota mena de punts de vista i d'opinions al voltant d'aquest tema dels Jocs del Mediterrani. Està clar que a casa tinc en el Salvi un referent en el que confio plenament i com que a ell el veig tan il.lusionat amb el projecte, tan emocionat pel futur i tan content per la feina que es va fent cada dia, que no se'm va ni passar pel cap que hi hagués unes quantes persones (que no crec que arribin ni a la cinquantena), que públicament en mostrin una aversió tan ferotge, especialment contra la persona del senyor Mario Rigau, al que he tingut el gust de conèixer en aquesta ocasió i les facècies i aventures passades del qual, si és que en té, desconec. Aquí, qui més qui menys, ha trencat algun plat alguna vegada, especialment si és l'encarregat de rentar-los; però ara la vaixella no ve al cas.

Vaig sorprendre'm moltíssim davant la roda de premsa de la setmana passada dels senyors Aregio (CiU) i Fernández (PP), dient que si bé tot el referent a la candidatura dels Jocs i el seu desenvolupament fins al moment, fins i tot amb la contractació d'alguns serveis, s'havia fet segons la legalitat, els mètodes no havien sigut prou elegants i per tant, això s'havia convertit en reprobable i demanaven que fins i tot l'alcalde Ballesteros sortís al pas donant unes explicacions que, a banda de poder-se donar perfectament, amb les corresponents xifres i lletres, potser no li corresponen a ell, donat que l'alcalde deu tenir assumptes més importants per tractar que l'envejosa "pataleta" de dos polítics que no saben què fer per sortir als diaris, especialment al mes d'agost, que sembla que el món s'aturi. Tot plegat no ha servit absolutament per a res perquè si el que volien era descavalcar al Sr. Rigau o fins i tot aturar el projecte, està clar que han ficat la pota fins al clatell i que a més, són ells els qui han quedat en evidència. Jo pensava que tan l'un com l'altre tenien taules polítiques i una llarga experiència en els afers de la ciutat, però està clar que m'equivocava a l'hora de valorar-los positivament i de tenir-los en consideració. Jo també peco molt sovint d'ingènua.

Tots els grans projectes han tingut els seus detractors: en Maragall quan va proposar Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics i més recentment, en l'organització del Fòrum de les Cultures, el van deixar a caldo; Sevilla amb la seva Expo; Saragossa amb la seva, també, i sense anar tan lluny, hi havia molta gent que es preguntava quina utilitat tindria per Tarragona ser Patrimoni de la Humanitat. Quan Tarragona ho va ser, tot déu muts i a la gàvia i endavant amb el Seguici Popular per celebrar-ho. En tots els casos els organitzadors han sabut tirar endavant, convençuts del que tenien entre mans i coneixedors dels aventatges de fer-ho d'aquesta manera, aliens als comentaris, als rumors malintencionats o a les mentides descarades que es traboquen sobre els projectes i les persones que els encapçalen. És tan dolenta l'enveja i la misèria personal que mou els motors fent-los girar enrera... Qui és que pot assenyalar amb dit acusador a un altre, havant d'amagar els propis pecats?.

Estic convençuda que la gent que impulsa la Candidatura, juntament amb les entitats, empreses i institucions que hi donen suport (el nombre de les quals creix, afortunadament, dia a dia), sabran fer la feina ben feta, igual com ho han estat fent fins ara i que posaran els ous, jugant-se'ls si cal, en el projecte en el que creuen, que no deixa de ser, al capdavall, un projecte collonut per Tarragona, que promocionarà la ciutat "allende los mares". Estic convençuda que el temps em donarà la raó. De moment, per al Comitè Promotor de la Candidatura, ànims, sort i bona signatura avui amb el Nàstic!.

IMPERDONABLES D'ESTIU

Em repeteixo a mi mateixa: no pot ser, no pot ser, no pot ser... Però és, i per desgràcia, cada cop més sovint. Us explico a continuació, tres casos que es repeteixen cada estiu, i que considero imperdonables.

CAS N.1: Quan es tanca la temporada d'estiu, cada any m'esgarrifa el número d'animals domèstics, especialment gossos encara que també gats, que són abandonats a la seva sort perquè la família amb la que havien conviscut fins al moment, té més interès en marxar de vacances que no pas a continuar fent-se'n càrrec. La xifra d'animals abandonats creix any rera any perquè sembla que la consciència no és pas un valor a l'alça, en els nostres dies. Ho trobo completament imperdonable. Algú pensa en l'animal abandonat?, en la seva desesperació? en la seva desesperança?, en el seu dolor?, en la seva dissort?.

CAS N.2: Com si fossin gossos, també es repeteix el cas de deixar a l'avi o a l'àvia de torn abandonats quan arriba l'estiu, no necessàriament en una betzinera (que també ha passat), sinó en una residència, en un hospital, en un asil qualsevol, per no tornar a portar-los a casa mai més. La part tràgica del cas és que l'ancià o anciana de torn, mantenen fins al darrer instant, que la seva família els anirà a buscar un dia o altre, mentre els dies es converteixen en setmanes i les setmanes en mesos que no acaben de passar sinó és amb la lentitud amb la que viuen les persones grans. Ho trobo completament inhumà. No podrien les lleis tipificar l'abandó i penar-lo tal i com es mereix tanta deshumanitat?.

CAS N.3: Penso ben sincerament que l'oblit i l'omissió mai de la vida poden ser justificats, més encara quan parlem de criatures, sovint d'edat molt curta. Què els passa a alguns pares, que "obliden" que porten al seu fill o filla al cotxe i el deixen tancat a dins mentre van a la compra, assisteixen a una reunió o van al seu lloc de treball? Com pots deixar oblidada la teva criatura dins el cotxe? És que hi ha pares completament imbècils o què cony els passa? És que s'han deixat el cervell a casa o és que se'ls ha ressecat de tanta falta d'ús, com les esponges de bany, que hi ha qui les usa només per les diades?. Ho trobo, ho trobo... inqualificable. Recordo que ja ens va corprendre el cas del pare d'Andorra, que es va deixar oblidada la seva neneta de 18 mesos dins el cotxe, mentre ell, el molt imbècil, assistia a una reunió i quan va recordar que la nena estava aparcada a ple sol, la neneta ja era morta. Ara, per algun motiu que se m'escapa i que no puc entendre de cap manera, la història es repeteix una i una altra vegada, fins a 14 o 15 casos cada estiu, repartits per la geografia. En què cony pensen? Què dimoni els passa? Com es pot oblidar el fill o la filla de pocs mesos i deixar que s'asfixii dins un cotxe que aparcat a ple sol, arriba a tenir la temperatura d'una caldera sobre un foc encès?.

De vegades em pregunto què ens passa a tots plegats. Hi ha qui diu que és l'estiu, que la gent passa de tot. I una merda. Perdoneu-me, però estic indignada. Molt enfadada quan es parla d'animals abandonats; molt espantada quan ja no són animals sinó persones grans, les que es veuen abandonades i completament indignada i molt enfadada, quan es parla de criatures. I no sé com s'ha d'arreglar. Penso que la gent (en general) es torna idiota a l'estiu (de fet, només cal veure com es vesteixen), però arribar a aquests extrems...

Ells són el col.lectiu social més feble: animals, ancians i criatures. Quin dolor només de pensar-hi. Quin menyspreu tan imperdonable per la vida. I no sé com es pot arreglar; no sé com es pot arreglar.

UNA CULTURA DEMOCRÀTICA MOLT "JUSTETA"

Amb aquesta frase "Si la classe política no aguanta un programa com aquest és que tenim una cultura democràtica molt justeta", qualificava l'Antoni Bassas tota una manera de fer i de pensar. Jo no m'atreveixo a dir ni a jutjar si el meu periodista preferit tenia raó o no; només sé que ho deia en el moment de tancar definitivament la darrera pàgina d'"El Matí de Catalunya Ràdio", després d'haver-hi estat 14 anys al davant com a presentador i dirigint el programa més important de la programació radiofònica matinal del país.

Potser sí que la seva no-renovació sigui una qüestió de falta d'acord entre les dues parts interessades, el Bassas i la direcció de l'emissora, però sabent com saben que el producte funciona i és el principal referent informatiu dels matins, líder d'audiència des de "nilo tempore", estic convençuda que amb una mica de bona voluntat tot hauria anat millor del que anirà ara.

El senyor Bassas va comentar que li van fer veure que el problema principal és la sàtira, la ironia, la crítica, la imitació i la burla de l'APM cap als polítics, de tots colors, condicions i ubicacions. I jo em pregunto: un espai tan light, de només 15 minuts els molesta? Doncs què pensen del Polònia, per exemple? Cal que el Toni Soler i el seu equip es sentin amb la soga al coll? Si és així, senyores i senyors, jo plego, emmagatzemo els bàrtols i espero que arribin temps millors, perquè sincerament, no veig diferència entre blanc i negre, entre esquerra i dreta.

Encara no fa una setmana que l'Antoni Bassas es va acomiadar i ja el trobo a faltar, perquè si bé emprendrà, i segur que amb gran èxit, altres projectes, han sigut tantes i tantes les hores, incomptables, que m'ha acompanyat i m'ha informat, i des de fa tants anys, que ara mateix em sento una mica orfe. Segurament de cara a la temporada entrant la persona que substitueixi el Bassas també ho farà prou bé i amb el temps, tots plegats ens hi acostumarem, però en aquest moment, poso el dubte m'entela la visió objectiva del que podria ser un canvi renovador i necessari. I a més, hi ha una altra qüestió: els podem permetre fer emmudir a professionals de la vàlua de l'Antoni Bassas, que té una trajectòria professional immaculada? Permeteu-me que ho dubti.

El dia que el Salvi, a l'hora de dinar, ve i em diu: saps qui plega de Catalunya Ràdio? i em diu que és el Bassas, jo vaig exclamar sonorament i incrèdula: Sí home!. I així era. El dia 18 el vaig sentir acomiadar-se amb un simple i digníssim "Adéu siau" i vaig pensar que si els motius de caràcter polític que intueixo són els causants de la seva caiguda, està clar que no anem bé i no deixa de sorprendre'm el poc que canvia el país, malgrat els anys que passen. I el que més sento, és que tinguem aquesta "cultura democràtica tan justeta" que deia el Bassas. Jo crec que no es tracta només de "cultura democràtica", sinó també de falta de coherència, de llibertat i de sentit de l'humor, qualitats totes elles que en denoten una altra de molt més important: falta d'intel.ligència.

Senyor Bassas, enhorabona per tots aquests anys. Gràcies per tot aquest temps. Ànim i bona sort!.

SEMPRE, SEMPRE PRESO A TE... AMAMI ALFREDO...

Salvi em truca per una qüestió sense importància. Qualsevol excusa és suficient. Despenjo el telèfon i abans de sentir-li la veu ja sé que és ell perquè de fons escolto òpera. És absolutament meravellosa la veu que escolto d'Anna Netrebko. En el mateix i precís instant, jo estic escoltant la mateix ària exacta, interpretada per la mateixa Netrebko. L'acompanya la seva parella operística natural, Rolando Villazón. És una gran coincidència i no em sorprèn sinó que em fa feliç. En el temps que fa que estem junts això ens ha passat una pila de vegades. Sona el telèfon i el despenjo feliç perquè és ell i em truca just quan estic a punt de trucar-lo. Com se'n deu dir d'això?
Salto del "Sempre Libera" a aquest "Amami Alfredo". Ja tot està dit.
Com sempre, deixo les llàgrimes lliscar galtes avall.

DE MAROR A MALA MAROR

Quin merder tenen organitzat a la casa Blau-grana. El Barça està travessant un dels seus deserts cíclics i periòdics. No eren els trincos aquells que cantaven que "Les alegries del culé són escadusseres?" i uns quants anys abans (cap a finals dels anys vuitanta), en un altre disc, allò de "Catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa, potser sí que són molts anys, catorze anys sense una lliga...". Ara, a la "crisi" esportiva del primer equip de futbol s'hi afegeix el terratrèmol de la direcció del club, partits i dividits entre Laporta sí, Laporta no, després de la moció de censura de diumenge passat.

Jo que no sóc gens futbolera i em miro els esdeveniments des de fora, amb la fredor pròpia de qui li importa un pito el que els passi, me'n faig creus del temps que s'arriba a dedicar i a perdre, parlant de futbol en general, i del Barça en particular i trobo indignant que TV3 donés a la moció de censura el tractament d'unes eleccions, amb sondeig a peu d'urna, formatgets i gràfics, seguiment de l'escrutini i de la roda de premsa posterior. Que la comparació us sembla exagerada i fora de lloc? A mi no m'ho sembla, perquè igual com passa a les eleccions de qualsevol àmbit, tots els partits polítics resulten ser guanyadors i estan contents. El mateix va passar diumenge, ja que el promotor de la moció estava content pel resultat i l'objecte de la moció, i el Laporta, també. Ara tots els mitjans "nacionals" dediquen minuts i minuts, cada dia, a tractar aquesta qüestió, com si no hi hagués més temes interessants. Com es menja això? Doncs menjar-se, possiblement amb forquilla i ganivet, però pair-se, això ja és una altra cosa, perquè el marejol que hi havia abans de la moció es va anar convertint en una mar arrissada a mesura que passava la jornada i ara, uns quants dies després, veient que el Laporta s'agafa a la cadira com un paracaigudista a la porta de l'avió, tot plegat s'ha anat enrarint fins a haver-hi una mala maror que fa preveure que algú sortirà en globus del club. Esperem a veure perquè de moment, al Laporta, tancat en banda i negat a dimitir del càrrec tal i com els seus vicepresidents li demanen, li van plegant elements claus de l'equip directiu. Imagino de tot plegat, que el Laporta deu estar molt segur que la propera temporada tot han de ser flors i violes, i que si no és així, està disposat a aguantar els rocs i pedregades que li cauran al damunt.

Com és que a aquests petits reietons els agrada tan i tan tocar poder, ni que sigui el mínim que proporciona un club esportiu? No m'ho explico, perquè el més lògic és que la gent marxi d'allà on no és ben volguda. I encara bo, amb tot això, que el bon funcionament del club és el primer, que si no...

No sé, tanmateix, de què m'estranyo, perquè al capdavall, estem tractant, només, d'un club esportiu i punt. És normal que l'home no vulgui dimitir i no se li pot demanar, perquè si davant grans daltabaixos polítics no hi ha ningú que amb un cop de responsabilitat presenti la dimissió, el Laporta tampoc ha de fer-ho, malgrat els fracassos, les decepcions, les sortides de to, la tonteria supina que arrossega, el seu lloro, etc., etc., etc.

En fi, la Trinca, als anys 1973-1974, no ho podien expressar millor. Recordeu?

CEMENTIRI DELS JANS

"Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura". Aquesta és, per a mi, la frase del dia.

Tot just acabada de llevar m'agrada connectar-me a Internet per saber quines són les novetats de la jornada (i també perquè puc aprofitar aquesta hora en la que els nens encara dormen i gaudeixo d'uns moments de tranquil.litat per pensar i per escriure) i en passar per la pàgina de Tinet m'ha cridat l'atenció una notícia de recent publicació, el titular de la qual diu així: "El cementiri britànic de Tarragona comença a recuperar el seu estat original". La fotografia que adjunto també és de Tinet.

Molt al principi de viure a Tarragona, un dia, passejant amb el Salvi, vam arribar-nos fins al passeig Rafael Casanova i des del darrera d'una reixa rovellada, el Salvi em va mostrar el minúscol cementiri dels "Txons", versió deformada de "Johns" (és a dir, Joans), que és com anomenaven als britànics establerts en aquell moment a Tarragona. Recordo la impressió d'abandonament, de fred i de desolació que em va produir veure aquell petit fossar, amb les seves làpides tan gastades i brutes que eren pràcticament anònimes, malgrat portar escrit i referenciat el nom de la persona que soterren des de fa tants anys. Vist des de fora semblava un espai petit però en realitat, aquest cementiri, conegut popularment a Tarragona com "Cementiri dels Jans", acull un centenar d'enterraments i originalment sembla que la zona estava enjardinada, com pràcticament tos els cementiris que coneixem. Els detalls d'aquesta neteja i les seves motivacions les noticien els diaris. A mi el que el em crida l'atenció és el motiu pel qual aquest espai ha caigut en l'abandó més absolut des de fa dècades. La resposta ha arribat aquest matí a primera hora en forma de cita cèlebre: "Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura" i aquestes dretes han manat a Tarragona, també des de fa dècades. La saga de tarragonins "radicals i brillants" va postergar l'assumpte del manteniment d'aquest fossar per a una dècada millor, sense tenir en compte que els cementiris acostumen a ser llocs, primer de recolliment i respecte i segon, d'història de la ciutat on s'ubiquen i aquest en concret, en té molta d'història i d'importància, ja que és el cementiri protestant més antic d'Espanya i un dels quatre cementiris britànics més importants de l'Estat. Era tal l'estat d'abandonament i de deteriorament de l'espai que des de fa anys i anys, ningú ha pogut entrar-hi a visitar-lo, ni familiars, ni parents dels soterrats, ni curiosos que potser s'interessarien per la història. Ara tot plegat fa vergonya. Què en devien pensar d'aquest assumpte als corresponents consolats britànics? La deixadesa del lloc i el seu deteriorament, que ara costarà una pasta de rectificar per tornar al seu estat original, diu molt poc a favor i molt en contra, del govern convergent encapçalat per l'exalcalde Nadal que ha tingut dues dècades per posar fil a l'agulla, sense resultat. A simple vista està clar que la seva actuació va seguir els albirs capriciosos que pretesament havia de proporcionar-li els vots necessaris per a la reelecció i està clar que endreçar aquest cementiri no és gens popular, malgrat les nombroses reivindicacions que s'han produit al respecte. Ara, amb el govern Ballesteros les coses sembla que van canviant i potser serà veritat que han arribat nous aires i noves inquietuds en les accions de govern que surten de l'Ajuntament.

És prioritari recuperar aquest cementiri i rehabilitar-lo? No, prioritari no, però sí que és una de les tantes actuacions que apareixen en una llista amb el títol subratllat "Pendent des de fa un segle", que es va trobar amagada dins un calaix profund en el més recòndit despatx ocupat pels convergents. Al capdavall, estem parlant de gestió del patrimoni, no? O és que el patrimoni de la ciutat es limita només a les restes romanes? Jo crec que no, però està clar que només es tracta de l'opinió d'algú que s'ho mira des de fora i que no és tècnica en la matèria.

IMPRESSIONS SOBRE "VALENTÍ CANADELL..."

"Valentí Canadell. Una retrospectiva en blanc i negre", és el títol de l'exposició que es pot veure fins al proper dia 24 d'agost a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona, aquí a Tarragona. L'exposició consta de tota una selecció d'imatges captades pel fotògraf Valentí Canadell al voltant dels anys 1950 i 1960 i és una magnífica mostra de com canvien els usos, els costums, l'aspecte i fins i tot l'urbanisme de Tarragona.

Abans de res, Valentí Canadell és un dels fotògrafs més florits que ha donat la ciutat. El seu punt de vista és el de l'agut artista que sap veure l'oportunitat i amb la càmera sempre a punt, aprofita el moment únic que no tornarà a repetir-se mai més, de manera que la fotografia es converteix en el reflex de l'instant fugisser, únic i apreciat, que el pas del temps converteix en absolutament decisiu per entendre la història. Estic pensant, per exemple, en una fotografia en la que es pot veure un munt de gent, uns quants centenar, caminant pel carrer Unió, tots ben apilonats, amb els paraigües oberts per protegir-se de la pluja. Aquell instant va ser únic i l'efecte que produeix és artísticament increïble. Davant la pregunta: on va aquesta gent així? La resposta és ben clara: van a l'enterrament d'un senyor important a l'època (als anys 50), Sr. Ricomà, i formen part del seguici fúnebre. El cotxe fúnebre i el fèretre no apareixen a la fotografia, perquè el que li interessa al fotògraf, el que capta la seva atenció, és l'efecte dels paraigües, semblants a bolets negres apareguts de cop i volta al carrer Unió. A això em referia. Valentí Canadell és capaç de trobar l'angle perfecte, el moment adequat, la llum oportuna, l'efecte desitjat, perquè l'espectador entri a la fotografia i se'n senti part, tot i que aquestes imatges captades tenen totes entre 50 i 60 anys d'antiguitat.

Al llarg d'aquests anys la ciutat de Tarragona ha canviat moltíssim, no cal dir. Als tarragonins de tota la vida aquesta exposició els encantarà, perquè els refrescarà la memòria amb imatges de la ciutat en la que van viure, i també els tornarà a fer reviure alguns esdeveniments socials, com una visita de Franco, l'enterrament del rei Jaume I, distintes ocasions al voltant de Benjamín de Arriba y Castro... però també podran veure algunes imatges infantils, de casaments, de jocs, de treball, d'aniversaris, potser fins i tot de persones a les que podran identificar perquè les coneixen o les han conegut.

Valentí Canadell va ser, sobretot, tal i com diu l'exposició, un fotògraf social, que era reclamat per plasmar les imatges d'un casori, d'una comunió, d'un aniversari, i tan les fotos fetes al carrer, com les realitzades en cases particulars, com portades a terme al seu estudi, tenen un segell distintiu clarament reconeixible: el de la personalitat de l'artista.

Us recomano vivament que, tan si sou de Tarragona com si no, aneu a veure aquesta exposició, perquè us asseguro que us agradarà. Ahir a la tarda, tots quatre ens hi vàrem arribar i sense ni adonar-nos-en, ens hi vam passar dues hores, que ens van volar. El Salvi, que és tarragoní de soca-rel, va trobar-hi moltes imatges conegudes, però jo que sóc del Vendrell, hi vaig trobar una sèrie d'imatges que, simplement, em van encantar i si en comptes de fotografiar Tarragona haguessin reflectit qualsevol altre ciutat que no conegués, també m'hauria agradat, i molt.

El vídeo que us adjunto és elaborat per Caixa Tarragona i en ell es pot veure una mostra del que és l'exposició i perquè és interessant anar-la a veure.

Us ho recomano vivament.

VESTI LA GIUBBA

Només un sol instant per recordar al meu estimat i enyorat Pavarotti. Sense cap mena de dubte, el cantant que més m'ha acompanyat, més m'agrada i el qué més profundament m'ha tocat. Em declaro irremissiblement pavarottiana i si això fos un pecat, completament irridenta.
Aquí el teniu cantant Vesti la giubba de l'òpera Il pagliacci, de Rugiero Leoncavallo. No ho sé, potser és perquè estic en un moment sensible i tinc gana, però de cop i volta m'he fet absolutament conscient de la sensació que ja fa molt que m'empaita: el trobo a faltar tant...

NIT DE MÀGIA

Mentre la gent celebra Sant Joan al carrer, jo sóc davant l'ordinador. L'Ariadna i el Salvi han sortit a donar un tomb per la Rambla (que preveig que serà més aviat curt, perquè l'Ariadna estava cansada de tot el dia d'anades i vingudes), el Marcel dorm plàcid dins el seu bressol i jo m'he quedat a casa al seu costat i, tal i com us dic, davant l'ordinador. Temps enrera aquesta nit em produïa una sensació estranyament rebel i pagana i la sang que em bullia em feia creure en fades, en goges, aloges, dones d'aigua, herbes remeieres que cobraven virtud tal nit com aquesta, aigües ocultes que brollaven sobtadament i tota mena de màgies i encanteris que la tradició i el costum han fet arribar fins a nosaltres. Encara ara penso que potser qualsevol dia trobaré una petita fada enmig de les meves margarides, un gnom feinejant a la vora de la meva menta i el meu romaní i crec també que qualsevol nit pot sortir el sol. En tot cas, per si o per no, aquest matí he comprat un número de loteria amb l'esperança que la màgia funcioni, com ho ha fet en tantes anteriors ocasions.
Avui us convido a assistir a uns quants minuts d'un muntatge màgic en el que una petita fada és la protagonista de la història. És un personatge recreat en 3D i convertit en orgànic a través d'un efecte que sembla fet a cops de llargues pinzellades d’aqüarel.la. La fada balla feliç sota la lluna, però malgrat això, el perill l'amenaça i haurà d'espavilar-se. En fi, gaudiu d'aquesta producció de Pincelhadas, mengeu força coca, salteu la foguera mentre penseu un desig intens i procureu, a cada hora que va passant, ser més feliços que l'anterior.
Bona nit i bona revetlla.

SANT JOAN personal

Avui, que estem a 18 de juny, m'he descobert a mi mateixa comptant enrera els dies que falten per Sant Joan i recordant temps passats però no per això millors, ni de bon tros. A mesura que m'han anat passant pel cap imatges i records de fa una mica més de 10 anys enrera, m'ha anat neixent a dins una sensació estranya, aiguabarreig d'indignació i pena. Us explico.

Per aquells que no ho sapigueu, jo vaig perdre 14 anys de la meva vida dedicada a la ràdio i la televisió al Vendrell. De fet, vaig començar l'any 1985 fent col.laboracions diàries en un programa que es deia "La tartana de les 4" (jo tenia aleshores 14 anys) i el darrer cop que dolorosament em vaig posar davant el micròfon, va ser el 1998, 14 anys després, quan jo en tenia 28. Voleu que us digui la veritat? M'encantava fer ràdio, era la meva passió i pretenia també que fos la meva vida, la meva manera de guanyar-me-la i, il.lusa de mi, va ser més aviat, la manera més propícia per perdre-la. Al llarg d'aquests anys a la ràdio he fet pràcticament de tot, des de transmissions esportives (jo que les pilotes en ocasions les veig quadrades), fins informatius i la temàtica que més m'ha apassionat ja estat, sens dubte, la vessant cultural en totes les seves formes i dimensions. Vaig tenir el privilegi d'entrevistar per un programa que feia els dimecres de 6 a 8 i que es deia "Catalunya, Comtat Gran", a personatges tan il.lustres i il.lustrats com l'Avel.lí Artís Gener "Tísner", la Mary Sampere, el Josep Guardiola, el Pere Calders, el Terenci Moix, el dibuixant Ibáñez, el Raimon, el Lluís Llach, el Tortell Poltrona, la Marta Montáñez vídua de Casals i encara molts més, a banda de tots els polítics locals i comarcals, perquè 14 anys de ràdio, donen per molt i jo hi deixava l'ànima si convenia, sense comptar hores i sense escatimar esforços.

Cada cop que s'acostava una diada important tot seguint el curs de l'any, el director de l'època, un carellot de poques llums excesivament aficionat als fermentats i als destil.lats al que anomenaré "Fuguet", em demanava que preparés un programa especial, el que volia dir que, a més de la feina habitual que representava preparar nou programes distints al llarg de la setmana, havia d'invertir una pila d'hores més en un programa especial dedicat a Nadal, Reis, Carnaval, Setmana Santa, Sant Jordi, l'1 de Maig, Sant Joan, la Festa Major, la Mare de Déu d'Agost, l'11 de Setembre, la Fira de Santa Teresa (que és a l'octubre), Tots Sants i novament, Nadal, etc. No us ho creureu, però per treballar durant tota la setmana en l'elaboració i locució dels meus nou programes, jo cobrava la friolera de 34.000 pessetes (en negre) cada mes i els programes especials simplement no es cobraven. Us estic remetent a l'any 1991 fins a 1995 que em van fer fora per mala persona, marrullera i busca-raons.

Ara que s'acosta Sant Joan, aquest matí recordava amb una barreja singular de fàstic, dolor i rancúnia, el tracte que se'm donava a l'hora de fer els programes especials: "si t'agrada bé i si no el vols fer, la porta és ben gran. De la mateixa manera que has entrat ja pots marxar i no cal que tornis", em deia el Fuguet. I jo li deia que sí i amén i em disposava a preparar un nou programa especial, buscant informació i elaborant un guió com ell no ha fet en tota la seva punyetera vida de "locutor", encara ara en actiu, que ja té trons la cosa. Us preguntareu: i perquè ho aguantaves això? Doncs perquè tenia la vana esperança que el contracte que em tenien compromès des de feia no sé quan temps, arribaria tard o d'hora i jo podria dedicar-me professionalment a allò que més m'agradava, que em feia sentir vida, que avivava la meva passió, i em creia a aquest director quan m'assegurava que en els següents pressupostos que el plenari de l'Ajuntament del Vendrell aprovaria, hi hauria possibilitats de contracte per a mi. Per això esperava i aguantava, per això tenia paciència i seguia endavant. Al final, ni contracte, ni bon tracte que era, com a mínim, el que crec que em mereixia. Simplement un canvi de govern a l'Ajuntament del Vendrell va fer que els nous apoltronats de CiU, em fessin fora de la programació de la ràdio, argumentant que per a ells, la feina feta durant tots aquests anys, no tenia cap mena de valor. En el meu lloc hi van posar una convergent de carnet relluent acabat de plastificar. Potser sí que era dolenta com una mala cosa cada cop que em posava davant el micro, però l'audiència no m'ho demostrava així.

No sé ben bé perquè ara recordo tot això. Simplement perquè de vegades trobo a faltar aquella emoció que provoca esgarrifances, mans i peus freds, quan el pilot vermell s'encén i la veu dels locutors corre a través dels cables fins arribar a la gent i de cop i volta, tens la responsabilitat d'entretenir l'audiència, d'acompanyar-la, d'informar-la, fins i tot d'instruir-la i de proporcionar-li informació a la que no tingui accés fàcilment per així, intentar sorprendre-la. Ara bé, el cas complicat és que tu tampoc hi tens accés fàcil i és per això que quan la feina arriba a bon port, la sensació de satisfacció és plena i molt propera a la felicitat.

En un altre moment més càndid i innocent de la meva vida ara estaria preparant un programa especial per Sant Joan. En comptes d'això, compto els dies enrera que em falten per acabar la meva baixa de maternitat i tornar a la feina administrativa, completament anònima i sense trascendència a la que ara em dedico, amagada entre piles i piles de papers pendents de gestionar.

Sigui com sigui, però, la nit de Sant Joan tornarà aquest any, i tots els altres. He de reconèixer que m'encanta la barreja de paganisme i tradició que té aquesta nit i totes les tradicions i creences que hi ha al seu voltant.

L'any 1981 els Dagoll Dagom van veure Sant Joan d'aquesta manera.