RESSACA

A hores d'ara encara hi ha gent que té ressaca, després d'haver fet una celebració blau-grana de l'alçada d'un campanar gros. Quan l'altre dia el Barça va guanyar la Copa d'Europa, tota la petulèia d'exaltats, amb ànims i desitjos de celebració, van envair els carrers de pobles i ciutats, de les quals Tarragona, no va ser una excepció. Cotxes anant amunt i avall pel carrer, amb tocs de botzina, pitades, càntics, voleiar de banderes, alguna senyera també, soroll, crits, disbauxa, desordre, aldarulls i algun incident més, digne més aviat d'exclamació que de joia. Va arribar un moment en el qual, el soroll del carrer era tan fort, que amb les portes i finestres de casa tancades, no podíem escoltar la televisió, sinó era posant-la a un volum desmesurat per les hores altes de la nit en les que ens trobàvem.

Aquesta nit de dimecres a dijous va ser per a mi una nit d'insomni, de fatiga, de voler agafar el son i no poder-ho fer perquè sorolls exteriors m'ho impedien i l'endemà dijous, va ser un dia en el que tot anava al ral·lentí, començant per mi mateixa; el terra s'ondulava sota els meus peus i tanmateix, no podia pas deixar enrera les meves obligacions de cada dia.

Penso sincerament i sense ànims d'ofendre a ningú que no hi ha dret!, que tot ha de tenir un ordre just i lògic i que si uns quants milers tenien ganes de celebració, el triple o quatriple de milers teníem ganes i necessitat de dormir i a més, de fer-ho en silenci. No va ser possible. De fet, va ser impossible. A les sis, a les set del matí encara passaven cotxes conduits perillosament per gent que no havia aclucat l'ull durant tota la nit i que encara tenien ganes de més gresca. Sento molt no compartir aquest entusiasme i encara sento molt més que aquest entusiasme d'altres arribi a ser-me tan i tan emprenyador. Sóc persona tranquil·la i educada però si arribo a tenir una arma a casa, crec que aquest dia hauria fet un disbarat.

Opino que tot aquest tema s'ha de regular i ordenar convenientment i fins i tot, establir un altre lloc on portar a terme festes col·lectives que, sense estar organitzades per l'ajuntament ni per cap institució, afecten d'una manera tan directa a veïns i saludats.

Ja imagino que res del que dic serà mai a la vida tingut en consideració, però em sento millor explicant-ho i esperant que algú altre ho comparteixi amb mi.

Mentre, gràcies a Sant Collons patró de Mallorca (expressió encunyada pel meu avi Joan), la lliga ja s'ha acabat i també les principals competicions futbolístiques, de manera que espero que tinguem un estiu més o menys tranquil.

Per cert, els veïns paquiderms que viuen exactament damunt nostre, inclòs el fatxa de 2 metres d'alçada i 3 d'amplada, resulten ser del Barça. El molt imbècil es banyava a les dues de la matinada, xapotejant dins l'aigua i cridant, no, més aviat bramant, la seva alegria culé. Repeteixo, més enllà de les 2 de la matinada. El seu civisme i educació no donen per més, què voleu fer-hi.

Algun dia d'aquests, quan estigui més cremada i emprenyada del que ho estic ara, és a dir, aviat, escriuré sobre els veïns que tinc just al damunt del cap. Una família curiosa els membres de la qual no tenen desperdici. S'hi pot trobar de tot: la borratxa, el fatxa allistat voluntari a l'exèrcit, la vaca lleugera de cascos que es pensa que està estupenda i també la ventafocs, que és qui pringa amb els deliris de la seva estúpida família; a banda també hi ha dos pobres gossos dels que sí he tractat en ocasions anteriors (cliqueu aquí per recuperar el post d'en Bo). En fi, un prodigi...

MOLTS ENDEMÀS

Fa només uns quants dies va saltar la notícia: el govern d’Espanya ha decidit, sense consulta prèvia ni a farmacèutics ni a metges, és a dir, sense encomanar-se a Déu ni a sa mare, que la píndola del dia després es vendrà a totes les farmàcies sense recepta, sense prescipció mèdica i sense cap condicionant. Lliurement una noia de 16 anys o fins i tot més jove, la podrà adquirir amb la mateixa facilitat que a la botiga del costat pot comprar un xupa-xups.
Ja tenim servida la controvèrsia.
Per un cantó aquesta facilitat per adquirir la píndola evitarà embarassos no desitjats en adolescents que mantenen relacions sexuals, tal i com argumenta la ministra, però per altra banda, aquesta liberalitat no fa, des del meu punt de vista, més que oferir la sensació de tenir una solució a l’abast si per aquelles coses de la vida, es té una fortuïta relliscada sense l’adequada protecció o si amb les presses, el condó ha quedat ben embolicat, degudament envasat, al costat del llum de la tauleta de nit.
Bé, ja se sap que de vegades la passió, la urgència, la pressa i la clandestinitat, condueixen a situacions en les que d’una altra manera, mantenir un encontre sexual fora impossible.
Ara bé, per damunt de tot i en tota situació, cal actuar amb responsabilitat i aquesta és una premissa insalvable, indiscutible i inobjectivable. Cal ser responsable i punt. No hi ha més cera que la que crema i penso que això caldria inculcar-ho en els i les joves igual com els nostres pares ho havien fet amb nosaltres quan teníem l’edat aquella tan tonta en la que tot ens feia gràcia. Tots i totes hi hem passat per això.
No dic que la gent hagi d’arribar verge al matrimoni, ni molt menys, però sí que ha de tenir el cap una mica moblat, especialment quan parlem d’un tema tan sensible com és el de les relacions sexuals. No crec que sigui oportú que la gent tingui la sensació que si tenen relacions estranyes, prenent-se aquesta píndola del dia després, tot arreglat i "a otra cosa mariposa", perquè aquesta píndola no és, ni s’ha de convertir, en un mitjà contraceptiu. Tal i com veig enfocat el tema als mitjans de comunicació, als fòrums d’opinió i escoltant el punt de vista d’algunes persones, penso que no s’ha entès bé quina és la funció d’aquesta píndola (que com a medicament pot tenir contraindicacions i ben serioses) o no s’ha sabut explicar a les persones més susceptibles de ser-ne consumidors per la força i esperant que causi els efectes oportuns: evitar l’embaràs no desitjat.
Cal explicar molt i molt bé, quan toqui, sigui el moment i a qui escaigui, que de mètodes anticonceptius n’hi ha una colla, començant pels més simples, com l’ús del condó o de la pastilla antibaby, fins als més sofisticats i definitius com la lligadura de trompes o la vasectomia.
Tenir una bona educació sexual és la clau de l’èxit en les decisions a prendre i la primera decisió, que és la política, crec que de moment, ja comença a anar fora de mare. Com a mínim, una visita al CAP corresponent, una visita del facultatiu de torn i una oportuna recepta fan que aquest mínim protocol vagi acompanyat un pensament reflexiu abans d’una actuació determinada. I Déu ens en guard d'un "ja està fet".
Veurem en els propers mesos què és el que passa.

UNA SOLEDAT MANIFESTA

Cada dia me n’adono més i suposo que ell també. Em refereixo al president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero. Cada dia el veig més sol i se’m fa cada cop més desconcertant la seva actuació i decisions de govern, especialment si tinc en compte que havia dipositat en ell una part important de les meves esperances. Va ser tan nefasta l’etapa Aznar (especialment quan va tenir majoria absoluta),que la possibilitat Zapatero l’albirava com una alenada d’aire fresc (malgrat la poca originaltiat de l’expressió). Em vaig equivocar. No el vaig votar, perquè com ja sabeu el meu cor és d’Esquerra, però és cert que allotjava algunes il·lusions pel fet que un govern d’esquerres sempre és més fàcilment suportable que no pas un de dretes, especialment si és de dretes reaccionàries i limítrofs amb la dictadura.
El temps no m’ha donat la raó quan jo deia que Zapatero es presentava com un magnífic candidat, com l’abanderat d’un projecte de futur a mig i llarg termini, més d’acord amb les polítiques europees que no pas amb les actuacions més pròpies dels anys 30 del segle passat que no pas del XXI.
És molt gran la decepció que sento del govern Zapatero i del seu equip. Si tenim en compte tot el que ha fet i encara més, el que no ha fet, el que ha deixat de fer i el que ha fet malament i barroera, el balanç aboca inevitablement a aquesta soledat manifesta que ara pateix el govern Zapatero. Només cal començar a tenir en compte totes les promeses que s’han incomplit a partir de la primera proposta d’Estatut de Catalunya i aquell famós "apoyaré". Mentida!. I el finançament de Catalunya i de les comunitats autònomes? El més calent a l’aigüera. I pel que fa a la gestió de la crisi? Tinc tant la sensació d’anar caminant fent tentines dins d’una habitació fosca que quan hi hagi un petit raig de llum, probablement tampoc sabré apreciar-lo. El remat final ha estat l’ajut de finançament per a la gent que es compra un cotxe, passant "a saco Paco" per damunt dels respectius governs autonòmics, que van rebre aquesta mesura amb un gran estupor. Això va ser un "Sorpresa…!". Ja veus tu.
Ara Zapatero es troba sol a l’hora d’aprovar segons quines mesures, agafat per les parts nobles democràtiques per una CiU, una ERC i d’altres, que aparentment no saben exercir la pressió convenient en membre tan delicat.
Què passarà a partir d’ara? Jo crec que es sortirà de la crisi quan els mitjans de comunicació diguin que de mica en mica ens n’anem sortint tots plegats. La crisi s’acabarà quan els mitjans de comunicació ho diguin. Ja sé que no és una teoria científica ni viable des del punt de vista de la ciència econòmica, però socialment trobo que és determinant tenir el convenciment induït de les coses.
Televisivament tinc la sensació de pèrdua, de navegar sense rumb i de posar pedaços en alguns aspectes econòmics: ara els concessionaris dels cotxes, abans d’ahir algunes entitats bancàries, etc., mentre a algunes famílies se’ls acaba, se’ls exhaureix, se’ls esgota, el subsidi d’atur, en el pitjor dels casos i es veuen fent fallida, d’altres. I ara què? (… silenci i apujada d’espatlles…).
D’aquí a quatre dies començarà la campanya europea i veurem de seguida l’abast de la crisi o si la crisi la patim els quatre de sempre: veurem si hi ha paperassa, cartells, publicitat diversa i actes multitudinaris amb coca i xocolata per tutti, amb la única finalitat d’entabanar a la gent. Veurem què passarà a partir d’ara.

UN MOMENT DE GLÒRIA

També un moment d'èxit, d'orgull, de satisfacció, de tenir la sensació de posar decididament el peu a les pàgines de la història de la ciutat de Tarragona.
Ahir l'Assamblea del COE va escollir Tarragona com a candidata espanyola als XVIII Jocs del Mediterrani i una nodrida delegació de la candidatura va traslladar-se a Madrid per assistir a aquesta assemblea, fer la seva exposició davant els presidents i presidentes de les distintes federacions esportives i defensar fermament i decidida, l'opció de Tarragona.
La resposta va ser en sentit afirmatiu i per aclamació unànim. És el resultat del treball fet a consciència i amb tossuderia realitzat fins ara, al llarg de més d'un any i mig. És com qui està un llarg període de temps estudiant i al capdavall, aprova amb nota l'examen al qual es presentava. L'examen no només es va apovar amb nota, sinó que es va rebre el seu resultat amb aplaudiments i entusiasme.
No n'hi ha per menys. I me n'alegro tant...
Ara Tarragona ja és ciutat olímpica però té encara un llarg camí fins arribar al 2011, quan el Comitè Olímpic Internacional decidirà la Seu organitzadora dels XVIII Jocs Mediterranis. Caldrà seguir treballant i esperar fins a aquesta data.
Mentre, però, gaudim de la festa. Especialment la gent de la Candidatura, que tant d'esforç i il.lusió i ha posat, és qui més la mereix.
I per a tots i totes, per aquells que han cregut en la Candidatura i en les immenses possibilitats de Tarragona, enhorabona!.





Un moment per a la història, quan el President del COE, Sr. Blanco, proclama Tarragona com a Candidata.

TARRACAJONEJANT CADA DIA

Des de fa una vintena de dies la paraula TARRACAJORRANI ens va assaltar a la ciutat de Tarragona, pintada als passos de peatons formant una ratlla més, enganxada a diversos fanals, fins i tot fent de coixí als ja de per sí incòmodes bancs de la Rambla Nova. La gent preguntava TARRACAJORRANI. Què significa? Es van fer especulacions, es van dir bestieses i naturalment, com no, abans de saber res de res, també es van emetre crítiques, algunes d’elles injustes, injustificades i sobreres. Els més eixerits van dir (especialment a pilota passada) que ells ja sabien què significava aquella paraula que com una mena de Supercalifragilisticoespialidoso venia a tenir les mateixes connotacions d’un Hakuna-Matata.
El misteri es va desvetllar aquest passat dia de Sant Jordi. TARRACAJORRANI significa Tarragona Candidata als Jocs del Mediterrani. Així de fàcil, i així d’agradable i engrescador.
El dia de Sant Jordi, una immensa pantalla ensenyava a la fi a tota Tarragona, la campanya que la gent de la Candidatura, com sempre amb en Mario Rigau al capdavant i amb els seus vicepresidents, van engegar per promocionar la candidatura. No em negareu pas que és una manera ben original de cridar l’atenció, no?. Genial! TARRACAJORRANI és una campanya valenta, jove, nova, per dir a tothom que ho vulgui escoltar, que Tarragona és una ferma candidata a l’organització dels XVIII Jocs del Mediterrani que es portaran a terme l’any 2017, convertint Tarragona, si finalment resulta ser elegida Seu dels Jocs l’any 2011, centre i capital de tota la mediterrània durant els quinze dies que duren els jocs. Una promoció i un impuls definitiu per Tarragona, que va més enllà del que qualsevol podria sospitar i sobretot i especialment, una aposta decidida i contundent a favor de les capacitats d’organització i de lideratge de la nostra ciutat. Un repte, per descomptat, però al mateix temps també, una il·lusió immensa.
La campanya ha enganxat, ha tingut èxit, l’han cantada, ballada i escoltada mil cops totes les persones que, des de dijous passat fins ahir diumenge, van passejar per la Rambla Nova i això és només el principi perquè si les coses van com han d’anar (com ja s’ensuma i s’espera que aniran), Tarragona serà la ciutat que el COE escollirà per representar Espanya a nivell Internacional. Això passarà aquest dimecres entrant, dia 29 d’abril. Crec que merescudament, Tarragona mereixerà tenir aquesta festa.
Tot són flors i violes? Per descomptat que no. Sempre, sempre, sempre, hi ha d’haver qui estigui en contra de les iniciatives i per sistema, les critiqui. Algú l’ha de fer aquest paper i creieu-me, hi ha qui l’exerceix des de fa molts mesos: que si això del TARRACAJORANI és poc català, que si és cacofònic, que si és només per a la gent jove (es veu que no miren Casal Rock els que diuen això), que si tot plegat no té en compte la candidatura 2016 (no crec que es puguin ni s’hagin de barrejar “churras” amb “merinas”, cadascú que aguanti la seva espelma i la terra per qui se la treballa), etc., etc., etc. Malgrat això, la candidatura corre, vola cap a la finalitat del seu èxit i no hi ha hagut qui l’aturés, per paranys que ha hagut de patir, a nivell institucional i personal. Me n’alegro moltíssim.
I ara, un secret. El primer cop que vaig sentir el rap TARRACAJORRANI i que vaig saber de la campanya, va ser el dia 9 d’abril (coincidint amb el meu aniversari i, de fet, va ser un bonic regal). En Mario Rigau ens va trucar per dir-nos al Salvi i a mi si passaríem per les oficines de la candidatura perquè tenia una cosa per ensenyar-nos si volia el nostre punt de vista. En aquell moment, els creadors de la campanya l’estaven donant a conèixer a en Mario i vam poder compartir aquell moment. Sincerament, em va encantar i no només a mi perquè quan l’Ariadna i el Marcel van escoltar la música, es van posar a ballar, especialment el Marcel. Tenint en compte que té 15 mesos us he de dir que de fingir, encara no en sap. Li va agradar i està clar que la campanya funciona. M’ha costat passar aquests 15 dies sabent el que s’estava coent i veient aparèixer el TARRACAJORRANI a distints llocs i en distints formats. Fa 10 anys que la festa de Sant Jordi no em fa cap il·lusió però enguany, les coses han canviat i esperava el dia 23 amb ganes. Les meves expectatives no es van veure decebudes i ara només tinc ganes de TARRACAJONEJAR cada dia. Estic certa de no equivocar-me: viurem d’ara endavant, moments de gran emoció que faran història per Tarragona. Aprofitem l’ocasió perquè això de TARRACAJONEJAR no se’ns ofereix cada dia. Endavant amb força!.

BON SANT JORDI!

Molt bona diada de Sant Jordi per a tothom i per a totdon.

I feliç Tarracajorrani!...

I DE COP, SALTA LA NOTÍCIA...

... Salta la notícia i comencen a tremolar les cames de segons quins friquis amb ínfules de polític fet i dret. És com quan tens un ensurt que ignoraves tenir tant a la vora i els budells s'estarrufen i s'erissen els pèls del clatell en una esgarrifança que fa que de cop i volta, moltes imatges inesperades i insòlites travessin el cervell, intentant buscar un punt d'ordre en el caos format en un instant. La notícia la donava en Carod fa uns quants dies i des del meu punt de vista, no és que faci una passa enrera i renuncïi a ser cap de cartell a les properes eleccions al Parlament, en favor de Joan Puigcercós. Per a mi l'autèntica notícia és la que el mateix Carod, sàviament, expressava amb aquestes paraules: "Ho sento molt pels nostres adversaris, Esquerra ja no és noticia pels problemes, ho és per les solucions. Ja no ho som pels conflictes, ho som pels acords. Ja no ho som per les divisions, ho som per la suma. I deixem-ho clar també, el lloc d'Esquerra, és a l'esquerra. I fins i tot els que no tenim carnet de conduir ho sabem. S'avança per l'esquerra. És l'hora de ser valents i això implica que hem d'assumir serenament que la millor aportació al projecte nacional de país que podem fer és contribuir a construir-lo en l'amplíssim espai que va del centre cap a l'esquerra. Hem de passar del nacionalisme a la nació".

Bravo!.

M'encanta.

He de reconèixer que molts dels mítings d'en Carod m'han produït, al llarg del temps, una sensació de cremor a la panxa, d'urgència perquè es compleixin els anhels que des de fa tant de temps espero (esperem): un avenç decidit, important, inqüestionable per a Catalunya. Que Catalunya es situi a la pole position dintre d'Europa, com a estat sobirà, amb un govern fort, independent i adult, capaç de prendre les decisions que han de dur al país i a tota la seva gent, cap a un futur millor i més lliure que el que hem conegut fins ara la meva generació i 10 generacions més enrera.

Estic convençuda que en Joan Puigcercós serà un bon candidat a la presidència de la Generalitat. Tota la seva trajectòria política l'avala i a més, tindrà al costat a en Carod, amb el qual, ERC ha obtingut els millors resultats electorals des dels temps de la República i els temps dels fundadors.

Tots dos junts, entenent-se, "que tremoli l'enemic".

La bona notícia és que s'han acabat les notícies de dissensió, de baralla, de belicositat permanent entre la pròpia gent del partit. Està clar que quan un col·lectiu és gran, no tots els membres que l'integren s'entenen entre ells al 100% (això és impossible) però almenys, no es mosseguen i aquest és l'estat desitjable. L'estat òptim és que a més, treballin plegats, com passa i passarà entre en Carod i en Puigcercós. Els conec una mica a tots dos i sé que són tots dos, molt i molt tossuts i que a força d'insistència, de perseverança i de treball, aconseguiran allò que s'han proposat: arribar tant lluny com puguin i amb ells, tota la gent, tota Catalunya. Estic desitjant que arribi aquest moment.

Penso ben sincerament que Carreteros, Uriels i altres herbes (males herbes des del meu punt de vista) ja poden començar a fer les maletes i anar allà on vulguin, preferiblement a prendre pel sac (ja sé que això és políticament incorrecte, però així és com ho sento). Si en Carretero vol establir un segon PI, com en el seu dia va voler crear la llumenera d'en Colom, endavant. Serà la manera més ràpida i efectiva que desaparegui del panorama i a la fi, perdem de vista la seva insidiosa presència. En Puigcercós avui mateix ho ha dit ben clar: si no els agrada, doncs porta.

D'ençà que ha saltat la notícia tinc dins meu una sensació d'esperança i d'il.lusió en el meu partit d'una intensitat que fa temps que no sentia i això em posa de molt bon humor. Avui al Telenotícies he escoltat com la resta de partits es permeten opinar i donar el seu punt de vista (sovint erroni i portat pel desconeixement d'ERC i de les persones que lideren el projecte) sobre aquest fet. Cadascú hi diu la seva i naturalment, estan en el seu dret, però és una llàstima veure com pixen fora de test dient bajanades de l'alçada d'un campanar. Potser la més gruixuda i mancada de veritat sigui la de la Sánchez-Camacho (com no), que ha dit que "la situació interna a Esquerra està afectant "directament" el tripartit". Mentida. Això és mentida i a més, una cosa no té res a veure amb l'altra. En fi, els diaris en van plens.

Veurem què és el que passa en aquest futur immediat que se'ns promet feliç i tranquil als militants d'ERC. Estic convençuda que hi ha molt camí per endavant i com moltes vegades cita en Carod, tal i com deia el poeta, "tot està per fer i tot és possible".

BO (Sobre la cara i la creu dels gossos)

Abans de ser president dels Estats Units, Barak Obama ja era notícia a tots els informatius. D'ençà que ocupa la presidència, no només és notícia tot el que fa i diu sinó que a més, apareix davant l'opinió pública com un home fort, de caràcter decidit, ferm en les seves conviccions i inflexible en les determinacions que pren. El càrrec li imposa aquesta imatge, però tot i així, es mostra també humà, molt humà, quan tracta amb les seves filles o amb la seva muller Michelle. Fa molt poquets dies els Obama tenen un nou membre a la família: un gos d'aigües portuguès que respon al nom de Bo. En Bo té sis mesos, és blanc i negre, juganer i pelut. Sembla ben suau i ha passat a ser un dels cans més famosos del món, juntament amb el Rex (de la sèrie policíaca), el Pancho (de l'anunci de la loteria), el Valentín (d'Aquí no hay quien viva) i algun més.

Trobeu oportú que el Barak Obama convoqui als mitjans de comunicació als jardins de la Casablanca per presentar al món el Bo? Alguns direu que només és un gos i que no té més importància que la que la família, en la seva intimitat, vulguin donar-li, però jo penso que sí, que en té molta d'importància i que el gest d'Obama l'humanitza, el fa proper i sensible. Trobo que és un gest decididament favorable per als cànids, sobretot i especialment si tenim en compte la situació trista, patètica, injusta i malvada en la que es troben molts gossos i molts altres animals domèstics. Potser sí que a la gent els cal un referent com l'Obama per adonar-se que fins i tot l'home més poderós del món té temps per cuidar del seu gos, per jugar-hi i per dedicar-li les carícies que segur que el Bo li reclama. Espero i desitjo que hi hagi més gent que segueixi el seu exemple.

Els gossos necessiten cures, carícies, neteja i companyia tant com necessiten menjar, beure i sortir a unes hores determinades per fer les seves necessitats. En aquest sentit, l'Ajuntament de Girona ha donat un pas endavant força important i és que han aprovat unes ordenances en les que multaran els amos que no treguin a passejar el gos. Ras i curt. Les multes per aquests amos irresponsables i cruels seran força substancioses: entre 100 i 400 euros. No és pas poca cosa. L'ordenança, doncs, obliga a passejar els gossos durant 20 minuts al dia, com a mínim i també multarà els amos que tinguin els seus gossos en espais reduïts com per exemple, un balcó i a la nit, es prohibeix que el gos estigui al balcó o a la terrassa. A més, el gos haurà d'estar censat i els amos hauran de fer-se responsables de les seves caques sota multa d'entre 30 i 300 euros. Aplaudeixo aquesta iniciativa i espero i desitjo que aquestes ordenances es compleixin fil per randa i sense miraments a partir d'ara mateix. I també vull que aquest exemple s'estengui a d'altres ajuntaments de ciutats, a fi i efecte que els gossos tinguin una bona vida, si més no, una vida digna.

I ara una denúncia pública: els veïns que tenim damunt els nostres caps tenen una gossa que es diu Brownie. És una gossa rossa, prima i escardalenca que viu al balcó interior del pis, just damunt del terrat. Al llarg dels sis anys que fa que conec al gos l'he vist passejant pel carrer potser (i crec que sóc generosa), una vintena de vegades. La seva mestressa està molt ocupada, massa ocupada per fer-se'n càrrec i en canvi, em va confessar en certa ocasió, que només el gos apaibagava la seva solitud quan els fills havien volat de casa. Ara tenen una altra gosseta, un chihuahua que respon al nom de Milú. És una gosseta jove que encara no coneix els tristos costums de la casa perquè ningú s'ha amoinat a explicar-els-hi, de manera que intueixo que el gos fa el que pot quan pot i sobretot, que es fa caca i pix dins el pis. Per això rep autèntiques pallisses (des de casa sento un cop, i els compto, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou... catorze, quinze...), que deixen a la Milú baldada, plorant i treta d'una puntada de peu al balcó: Marrana, més que marrana, que ets una marrana! li crida la histèrica beguda de la seva mestressa. I la Milú es queda fora el balcó plorant hores i hores. Creieu-me que trenca el cor. Ho ha sentit tot el veïnat perquè si alguna cosa són aquests veïns és cridaners, baladrers, excessius i mala gent. Tant de bo visquessin a Girona, perquè els posaria una denúncia per tot lo alt i desitjant veure'ls ben lluny, tant de bo se'n vagin al centre mateix de la merda. Són gent que si entre ells ja es passen el dia (i sovint la nit) barallant-se, com han de tenir cura d'un pobre gos (dos, de fet), que està completament indefens davant la borratxa desatenció de la que és objecte. Perdoneu però és que no ho suporto. Em remou les entranyes cada cop que sento la pobre Milú plorant desesperada i l'intueixo gratant la porta per tornar als braços de qui amb tanta crueltat la tracta diversos cops al dia. Pel carrer no l'he vista mai. Mai.

Bo, el gos de l'Obama, és la cara i la Brownie i la Milú, la creu.

I quina creu la nostra d'haver d'aguantar aquesta... púrria...

UN PAS MÉS

Moment de la recepció de la comissió que promou la Candidatura Tarragona 2017 per part del President del Parlament, Ernest Benach. D'esquerra a dreta: Pere Valls (Vicepresident Candidatura), Mario Rigau (President executiu Candidatura), Ernest Benach (President Parlament), Rafael Luna (Diputat PP), Salvador Guinart (Vicepresident Candidatura).

Aquesta és una tarda emocionant. Bé, de fet, ja fa uns quants dies que l'emoció cada cop que sento parlar dels XVIII Jocs del Mediterrani i de la Candidatura que presenta Tarragona, va en augment.

Sotto vocce us diré que no sóc la única en experimentar aquesta sensació, perquè la gent que forma la candidatura, amb el Mario Rigau al capdavant com a President Executiu, els dos Vicepresidents, en Pere Valls i el Salvador Guinart (el meu Salvi), i tota la gent que els envolta, començant per l'alcalde Ballesteros, em consta de primera mà que també tenen moltes esperances posades en aquest projecte. I quin projecte per a Tarragona!.

Fa un moment, a través del Facebook, xatejava amb en Rafael Luna Vivas, diputat pel PP, ja que per pura casualitat, l'he trobat connectat al xat. Li he demanat si tenia un moment i m'ha dit que sí, mentre assisteix al plenari que s'està portant a terme. Li he comentat que el Salvi i la resta de gent són al Parlament i ell m'ha dit que han dinat plegats i que a l'hora de la veritat, ha estat ell, com a membre de la Mesa del Parlament de Catalunya qui (i cito exteualment el que ha escrit al seu Facebook) "he tingut l'honor de llegir la Declaració del Parlament de Catalunya de suport a la candidatura de Tarragona com a seu del XVIII Jocs Mediterranis".

Immediatament el Salvi m'ha enviat un SMS en el que diu (i també copio textualment): "Nena!, una mica més i deixo anar una llagrimeta!. Que xul.lo, tot el Parlament aplaudint".

Aquest matí, a més, han estat rebuts pel President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach.

Aquest és l'inici de la justa recompensa a la feina realitzada fins al moment, feina que es veurà coronada quan el dia 29 d'abril, el COE proclami Tarragona com a proposta espanyola per a ser Seu oficial dels XVIII Jocs Mediterranis. Jo crec que hi haurà una festassa, primer a Madrid i després aquí a Tarragona i si no vaig errada, la festa començarà uns quants dies abans (y hasta aquí puedo leer); només us recomanaré al respecte, que sortiu al carrer el dia de Sant Jordi. Tornareu a casa amb renovades energies.

Després de l'estiu que es va passar, amb 4 matats posant la candidatura i la seva gestió sota sospita; de 3 exaltats que demanaven no sé quins comptes a no sé quin empresari i de 2 grups polítics que baixaven d'un tren que lluny d'aturar la seva marxa, cada dia que passa és més lluny envers un horitzó ben ample, crec que després de tot això i de moltes altres coses que he vist, sentit i viscut al llarg d'aquests mesos, més d'un, de dos i de tres hauran de callar per sempre, fer cap cot i reconèixer els errors comesos en un concurs singular de "reconec el meu error i et beso el cul". I que morin ens TonTos que lluny de gestionar un mitjà de comunicació, tot just actualitzen quan hi pensen, un trist bloc ple de faltes d'ortografia.

Però no vull pensar en coses paTèTiques avui que hi ha tants motius per a l'alegria. El Parlament de Catalunya s'ha posicionat al respecte i ha donat el seu ple suport a la Candidatura de Tarragona. Estarà bé reflexionar-hi, alegrar-se'n i carregar-se de més il.lusió i energia per afrontar amb el mateix èxit que fins ara, els nous reptes que s'iniciaran a partir del dia 29.

De moment, a la gent de la Candidatura, enhorabona per la feina feta!.

MARI TRINI, DE CAMÍ CAP A L'ESTRELLA DEL SEU JARDÍ (1985)

Ahir va moirir Mari Trini, cantant que forma part de la generació de cantants que la meva mare acostumava a fer sonar a casa quan jo era petita, digna representant d'un tipus de música coneguda com a "melòdica" o "lleugera". Tota la vida, doncs, que escolto les seves cançons, tot i que aquesta "Estrella en mi jardín", és la que més recordo. Aquesta cançó i els ulls de la Mari Trini, intensament blaus.
Fa una colla d'anys, recordo un programa d'aquells de Cap d'Any que acostumaven a fer-se a TV1, macro-festivals amb la presència dels principals artistes del moment. Us parlo de mitjans dels anys 80, més o menys. Aquell any i el següent el programa especial de Cap d'Any el presentava la Concha Velasco. La recordo vestida amb un vestit blau espaterrant i molt guapa (també força més jove), explicant a càmera que s'havia sentit una mica aclaparada a l'hora de preparar una presentació per a la següent artista, la Mari Trini. Aleshores, com que no sabia ben bé què havia de dir d'ella, la Concha s'havia posat en contacte amb el seu amic Miguel Delibes perquè li preparés quatre ratlles i en Delibes li havia dit que s'ho pensaria; també li havia demanat el mateix a Buero Vallejo, instant-lo a que el que s'havia de dir havia de ser breu, concís, tenint en compte la premura de la televisió i finalment havia parlat també amb Camilo José Cela. Cela li va dir: (recordeu la veu gruixuda de Cela?) "¿A quién dices que tienes que presentar?" i la Concha "Pues a Mari Trini, usted la conoce, es una gran cantante" i el Cela: "Claro que la conozco y nada es más fácil. Sólo tienes que decir: ¡coño, Mari Trini!".
...

UN COMPTABLE I UN ROURE. Dedicat al meu amic FAA

Tinc un amic que és comptable. Crec que un bon comptable. Vaig coincidir amb ell en una empresa fa uns quatre anys. De fet, ben a la vora del mar, sèiem en taules encarades, un davant de l'altre, de manera que va sorgir entre nosaltres una bona amistat que anys després, fins i tot havent deixat de fitxar tots dos per aquesta empresa, encara mantenim.

Asseguts com estàvem l'un davant de l'altra, tal i com us dèia, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una colla d'escenes turbulentes i escandaloses que el meu amic comptable va assumir valentament, per mantenir a flot l'empresa en un moment en el que aquesta feia aigua. Us explico què va passar, perquè l'acabament d'aquesta història, completament veritable, té la seva pròpia moralina aplicable a altres molts casos que es van repetint en les empreses més diverses.

Tal i com us dèia, el meu amic comptable i jo treballàvem en una empresa que es trobà amb un seriós problema de diner en un moment clau de creixement i expansió.

Cada matí, a les vuit en punt, a l'oficina tot el personal estava ja en ple apogeu. Una fuga inesperada de diner havia deixat l'empresa immersa en un greu problema financer i el Gran Cap, fent-se càrrec de la situació, tenia pressa per ajustar el daltabaix que havia excavat els fonaments financers de l'empresa, en un termini extra-ràpid de temps. Una forta entrada de diners seria el pegat que resoldria el problema de les arques financeres de la firma i retornaria a l'empresa el prestigi que havia aconseguit en el mercat de competències del sector (Riscos Laborals), però l'operació no era en absolut fàcil. Era precís buscar nous inversors i saber gestionar els diners, mentre el capital es convertia en membre del Consell d'Administració, babejant pels beneficis que haurien d'obtenir-se al final de l'any.

Mentre aquestes circumstàncies es discutien a la planta superior de l'empresa, a la planta inferior, la tropa es disposava a deixar la seva sang en el projecte de remuntar l'empresa i deixar així contents als nous socis capitalistes. El treball pendent de fer era tan immens que la tropa es va decidir a sacrificar-se sense comptar les hores, sense demanar res a canvi, deixant la seva vida i el seu esforç en tan lloable tasca.

El meu amic, ascendit ara a Cap de Comptabilitat (departament que comptava amb un sol treballador: ell), va transformar-se en una peça clau en l'estaf directiu, i arribaren fins i tot a instal.lar-li un ordinador al seu domicili (a càrrec de l'empresa, per descomptat), perquè anés passant comptabilitat endarrerida en les seves estones mortes d'oci. A casa seva, doncs, tenia línia ADSL, connexió a internet 24 hores i correu electrònic, amb la finalitat que el comptable es trobés en un ambient completament familiar quan passés al programa informàtic les dades de les incomptables factures que passaven per les seves mans, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, perquè les muntanyes de papers (factures, albarans, compres, pagaments, extractes bancaris, etc., etc., etc.) demanaven a crits l'ordre i la gestió que una inspecció sorpresa d'Hisenda no hagués pogut passar per alt sense la corresponent sanció.

Els dies es van convertir en treball que mai acabava de veure's finalitzat i el comptable, adonant-se del percal, va demanar un augment de sou ja que, malgrat les hores incomptables dedicades al treball, no aconseguia arribar a final de mes amb elegància.

- M'ho pensaré i li donaré una resposta- li va dir el Gran Cap, acompanyant la trista esperança del comptable amb un copet a l'esquena; però com que passaven dies i dies i l'ansiada resposta no arribava, el comptable va decidir que treballaria, fart ja i fins i tot esgotat de sentir que li prenien el pèl, en el seu horari estricte i punt i que la resta de temps que li sobrés, es dedicaria a viure'l com millor li semblés. I així ho va fer.

En adonar-se d'aquesta situació, el Gran Cap el va fer cridar al seu despatx i li va anunciar, enmig d'un gran misteri, que els membres del Consell d'Administració havien decidit, finalment, donar-li l'esperat (i més que merescut) augment de sou. Aquest es veuria reflectit a partir de la seva següent nòmina i en endavant, sempre amb la condició (perquè no hi ha res en aquesta vida que sigui gratuït) que reprengués el ritme de treball anterior i dediqués el seu esforç i el seu alè a remuntar l'empresa.

Sense concretar la xifra de l'augment, el meu amic comptable va confiar en el Gran Cap i recuperà el seu ritme de treball a domicili, esperant amb il·lusió la seva nova nòmina. I aquesta arribà. I l'augment es va veure reflectit en ella, però era tan mínim, tan insignificant, tan ridícul, que al comptable li va semblar una galeta de recompensa que se li dóna a un gos quan fa una gràcia.

Aquests va ser el cas del meu amic comptable, que deixà de ser amic de l'empresa en la que treballàvem quan va considerar que ja li havien pres prou el pèl.

El cop de porta que va donar en deixar l'empresa va ser tan fort que el trofeig del campionat anual de golf es desplomà sobre el cap pelat del Gran Cap qui, orgullós de la seva proesa, el tenia exposat en una lleixa del seu despatx, justament sobre el seu cap, a la seva esquena, il.luminat per una llum alògena directa.

I aquí es va acabar la història del comptable a l'empresa. Però la història té la seva moralina en forma de dita popular: "No es pot donar de menjar un aglà i demanar que et caguin un roure".

Cert?

UN LINK GENIAL

Estimats amics i estimades amigues, us envio un link que mena a una pàgina sensacional. Us recomano que hi dediqueu només els cinc minuts escassos que dura el curt al qual us remeto: Presto!. És genial i estic convençuda que us agradarà. És la darrera producció dels estudis Pixar i Walt Disney i només amb el simple esment d'aquesta marca ja se sobreentén que el resultat és extraordinari. Ja em direu el què.

Que el gaudiu!.

http://www.gamaniak.com/video-2822-presto-pixar.html

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Avui es cenebra el Dia Mundial de la Poesia. Ai la poesia, potser la única i última lluentor que ens queda de la nostra en ocasions perduda humanitat. La poesia és la capacitat de veure-hi més enllà dels ulls humans i d'expressar allò que es veu amb la limitació que imposen les paraules, però la combinació màgica dels ulls humans que van més enllà i les parules que expressen tant com poden, ofereixen composicions brillants, sentimentals, melancòniques o plenes d'alegria, segons el moment, que trascendeixen el sentiment humà i ens apropen a la divinitat més llunyana i fugissera dels nostres afers diaris.. Com que per mostra sempe és més efectiu un botó, us deixo escrit un dels poemes que més m'agraden i m'arriben, en aquest cas, d'un poeta català, actual i contemporani, que no només escriu meravellosos poemes, endut per uns sentiments de pèrdua que compartim, sinó que també tradueix i escriu teatre: Feliu Formosa. Que el gaudiu!

TORNO A LA CAMBRA EXIGÜA

Torno a la cambra exigua
on vam ser una vegada.
A sota hi ha una plaça
amb una estàtua blanca
que té la teva cara.

Algú ha tancat la porta.
Obro la balconada i veig coloms
que volten la teva estàtua blanca.

Em quedo aquí.
Com sempre, sense cedir a la calma.

El dia que vindràs
per segona vegada en aquest lloc,
creat només per recrear-te,
m'hi sobtarà un final que no serà el final,
i em tornarà a la calma.

SI US PLAU, QUE ALGÚ EL FACI CALLAR

Una vegada més el papa Benet XVI ha pixat fora de test. Humanament si ho voleu, perquè els papes de Roma també tenen servituds fisiològiques (o us pensàveu que no?), però les seves darreres declaracions són una autèntica cagada.

En la seva visita al Camerún, concretament a la seva capital Yaundé, en ple cor d'Àfrica, a l'home no se li ha acudit altre cosa més que tocar un dels temes més candents que afecten amb especial contundència i severitat l'Àfrica negra: la Sida. Les paraules textuals del sant pare, que recullen molts diaris d'avui han estat: "La Sida no es resol amb preservatius" i encara ha afegit: "La única via eficaç per lluitar contra l'epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors". I s'ha quedat tan ample, convençut, a més, que té raó i que aquesta raó li ve per gràcia divina.

Ho trobo indignant.

1) Indignant perquè l'església i els seus ministres ja fa dècades que viuen fora de la societat, malvivint del "cuentu" que els reporta 2000 anys de temor en un més enllà terrible, a les ments de poques llums i carregades de superstició de la gent que no té cultura.

2) Indignant perquè el papa aquest es permet dir bestieses a cabassos sense tenir en compte que no és ell qui té l'autoritat de dir com es pot encaminar l'aturada de l'epidèmia que afecta en aquest moment a milers de persones a tot el món, sinó que aquest paper correspon als científics.

3) Indignant perquè els assumptes de fe no tenen res a veure amb el que aquest home explica i perquè fica el nas en la vida de la gent, alliçonant-los d'afers que desconeix completament, donat que el seu vot de celibat l'obliga.

4) Indignant perquè no es pot dir a la gent que els preservatius no serveixen de res i a més són l'avantporta del pecat que els ha de condemnar per marranos.

5) Indignant perquè fa llàstima veure un home tan vell, dir tantes bestieses ultramuntanes i avantdiluvianes en nom d'un Déu que dóna als seus creients el lliure albir.

6) Indignant perquè els assumptes humans i els divins no han de tenir, al meu entendre, cap intermediari, es digui església, capellà, mossèn, litúrgia, sacrament o el que sigui.

7) I el que trobo encara més indignant de tot: com que això ho ha dit el sant pare, no hi haurà cap científic, metge ni investigador, que rebati les seves paraules amb arguments que es puguin demostrar empíricament a la llum dels microscopis i les investigacions com ara per exemple, que l'ús del preservatiu en totes els relacions sexuals que es puguin tenir, tantes com se'n puguin tenir, evita el contagi de la Sida i de tota la resta de malalties de transmissió sexual.

Aquest home i tots els de la seva camrilla pinten el sexe com algo brut i les malalties com un dictat de Déu que s'han de patir per voluntat divina i només es poden resoldre a partir d'una gran fe. Bestieses, tonteries, despropòsits, mentides supersticioses i ignoràncies irredents que pretenen vendre com a veritat supremes. Com se li pot fer cas? Qui estarà tan sonat com per fer-n'hi?

Algú s'atrevirà a fer-lo callar a aquest home? Si ha de parlar que ho faci d'assumptes que ell conegui i no pas d'altres que li cauen diametralment oposats a la institució que defensa i representa. Què en sap ell de la vida d'avui, igual de joves que de grans, visquent com viu rera la muralla vaticana? No falta que li fa, ni falta que ens fa tampoc a la resta.

Si vol ser útil per alguna cosa, que resi, que es veu que és el que millor sap fer i la seva feina al capdavall, i que deixi els assumptes importants per aquelles persones realment preparades i que sàpiguen gestionar potencial humà, científic i vital que tenen entre mans. Que resi fort, que per fer això que ningú li dirà res i si pot ser, que ho faci en silenci.

MONSTRES

Quan era petita pensava que els monstres només existien als contes que m'explicaven o llegia. A les històries infantils els monstres obraven maldats que sempre acabaven descobrint-se i resolent-se en un final d'aquells tipus "i van ser feliços i van menjar anissos". Aquells monstres emocionaven, estremien, però no espantaven. Produïen pessigolles al clatell amb la seva dolenteria i de vegades provocaven algun ensurt, com el Capdeferro, que anava pujant lentament les escales de casa la Cirereta Cireró tot dient-li amb veu cavernosa: "Cirereta, Cirereta, ja sóc a la primera escaleta", "Cirereta Cireró, ja sóc al segon graó" mentre la Cirereta s'arraulia, espantada, dins la roba del seu llit, tapada de cap i tot. Finament arribava l'ensurt amb allò del "Cirereta Cireró, ja et tinc!" (aquí la meva besàvia proferia un crit agafant-me per la cintura, mentre jo llençava un xiscle a mig camí entre la rialla i l'emoció de saber a la Cirereta Cireró atrapada. Ella ja esperava el meu esglai).

Ara els monstres ja no viuen als contes sinó que, ocultament, dissimuladament, viuen entre nosaltres. Ningú els sospita ni els espera i de cop i volta, sense buscar-ho, alguna cosa els fa sorgir i actuen, i de quina manera. Són criminals, sanguinaris, freds i calculadors. No puc entendre el seu procedir ni què els passa pel cap. Penso en Josef Friotzl, el monstre d'Amstetten, que va mentenir la seva filla tancad, violant-la per espai de 24 anys. Penso en Saturnino F.H. que abans d'ahir va assassinar a la seva companya, M. del Mar Córdoba, aquí al costat mateix, a Altafulla, i la va abandonar dins un cotxe a l'autopista A-7. Penso en els proxenetes que han detingut al Vendrell, a Calafell i a Bellvei, que prostituïen noies, comprant-les i venent-les com si fossin simple mercaderia. Penso en l'assassí de Marta del Castillo, el tal Miguel Carcaño o en el monstre que la setmana passada va matar 16 persones a Alemanya. Penso també en els pederastes, en els violadors i assassins de tot pelatge i condició i el sol pensament m'obliga a reprimir una arcada de fàstic. És esgarrifós el que fan i el que han fet. És espantós, inhumà, impropi d'homes i de bèsties.

De vegades sento por per no saber a qui tinc a la vora, em sento insegura perquè no sé què li passa pel cap al veí, al conegut, al saludat de l'altre dia i sabent que n'hi ha més a fora que a dins, caldrà viure alerta per preveure en quines circumstàncies apareixerà el proper monstre. Com es podrà evitar? Quí hi podrà evitar? (llargs i angoixats punts suspensius...)

HI VA HAVER, EFECTIVAMENT, "UN CHORREO"

El Vicente Boluda (balam-bambú) ja ho preveia. Amb dots clarividents va tenir claríssim que de l'enfrontament Madrid-Liverpool / Liverpool-Madrid, no en podia sortir res de bo i que un dels dos en sortiria escaldat, esmaperdut i humiliat. Content, cofoi, rialler, acaronant-se la panxa i amb creixent prepotència va esclafir davant els mitjans de comunicació que el Reial Madrid li clavaria al Liverpool un "chorreo". Tenia raó, de "chorreo", n'hi va haveer i l'home ho tenia claríssim, només que no va encertar, la direcció en la que aquest "chorreo" aniria. El Reial Madrid, amb la cua entre les cames i amb ganes de veure's afectat per un alzheimer galopant i fulminant, va rebre entre l'anada i la tornada, ni més ni menys que cinc "chicharros".Ai, boca pecadora, la de Vicente Boluda!, que aquest home no té massa coneixement de la parèmia i no sap que el blat no es pot dir així fins que no és al sac i ben lligat. El Madrid, en aquesta ocasió, ha pecat de mala fe, de prepotència (un clàssic), de boques i d'una infundada seguretat que a l'hora de la veritat, no es veu reflectida en els resultats. Amb lo elegant, fàcil i útil que resulta curar-se en salut i mantenir envers els rivals (futbolístics o de qualsevol altra mena) el necessari respecte perquè com deia no sé qui del món del futbol (potser el Cruyff) "no hay rival pequeño".

Crec que si el Vicente Boluda no hagués vaticinat un "chorreo", a hores d'ara, malgrat la desfeta, la derrota i la consegüent humiliació, el Madrid no seria objecte d'una enfotamenta general tan cruel (tot i que merescudament realista).

Ara, com diuen els anglesos, see and wait: veure i esperar i en el cas concret que ens ocupa, també es podria afegir "quiet", callar.

TOT ENYORANT, JA A HORES D'ARA, "EN CLAU DE VI"

(Marcel Gorgori és el director i presentador d'En Clau de Vi)

Divendres passat es va acomiadar de la graella de programació del Canal 33 el programa ideat, dirigit i presentat pel periodista Marcel Gorgori. Us poso en antecedents: "En Clau de Vi" ha estat un programa en la qual el món del vi ha pres el protagonisme, desvetllant-se com un dels temes més atractius, variats, amplis i sofisticats de l’ampli àmbit de la gastronomia. El programa ha comptat en cada capítol amb un convidat o una convidada, que li han donat prestigi i llustre (des del president Pujol fins a Lluís Llach i des del Teatre de Guerrilla fins al Pep Sala, només per esmentar-ne alguns) i a més, ha comptat amb la loquacitat, l’experiència i la infinita saviesa en temes de vi, del sommelier (cambrer de vins, com ell mateix s’autoanomena) Josep Roca del Celler de Can Roca.
Al llarg d’aquestes dues temporades de l’En Clau de Vi, els espectadors hem conegut una colla de detalls i d’informacions primordials per saber apreciar el vi, que en termes genèrics no ofereix matisos però que tractat de forma primordial i personal, obre tot un univers de sensacions, d’emocions i d’oportunitats de conversa. En Marcel Gorgori, fi comunicador, amo d’una gran intuïció a l’hora de saber captar l’atenció i l’interès de l’espectador en el format (ritme, dinàmica, to i continguts) del programa, ho ha sabut fer molt bé, com sempre, amb una gran intel·ligència. No el conec de res, més que de veure’l per la tele i escoltar-lo per la ràdio, però cada producte que llença al judici del gran públic té el seu segell: el de les coses ben fetes, cuidades i impulsades per la força del seu encant personal.
Pel que fa al meu cas, sóc abstèmia. Completament, sense remissió ni excepcions. En ma vida he aixecat una copa per brindar amb un determinat vi amb el Salvi i fins i tot, el dia del nostre casament, més per quedar bé que no pas pel plaer de fer-ho, vaig fingir prendre’m una copa de cava que sé segur que si m’hagués anat a parar a l’estómac, m’hauria causat un gran mareig. La única copa de cava que he pres a la meva vida va ser l’any 1994, en motiu de la presentació d’un llibre acabat de publicar, sobre la meva comarca, el Baix Penedès. En aquesta presentació hi va assistir un munt de gent, coneguts, curiosos, amics, parents i saludats, que em van aclaparar demanant-me que els signés un exemplar del meu llibret. Aquell dia vaig parlar amb 1000 persones, en vaig saludar 500 més i em van petonejar 2500 persones més, entre coneguts i desconeguts. Quan es va acabar el brogit em vaig prendre, pràcticament de cop, mitja copa de cava, que em va caure com una puntada de peu, fent-me rodolar el cap més del que ja em ballava. Resumint, sóc abstèmia completament, tal i com us deia i com que els vins i licors, en general, no m’agraden, no era fàcil que un programa que tenia com a única temàtica el vi, captés la meva atenció com ho ha fet "En Clau de Vi". El truc que ha usat el Marcel Gorgori? Molt senzill: una gran capacitat de comunicació, amanir els continguts amb anècdotes, detalls i informacions, fins i tot de caràcter personal, uns/nes convidats/des plens/nes d’atractiu i en general, el bon humor i el desenfadament i sobretot, el bon gust amb el que s’han tractat tots els temes. Una nota crítica que he escoltat en alguna ocasió: alguns dels vins que el programa recomanava són cars i en ocasions, difícils de trobar, si no és en cellers i cases molt especialitzades. Potser a les ciutats sigui més fàcil però als pobles, la cosa es complica. És, de fet, una crítica mínima.
Bé, després de dues temporades En Clau de Vi ha arribat a la seva fi i no hi ha prevista una continuació, una tercera temporada. A hores d’ara ja el trobo a faltar perquè sense aquest programa, les nits de divendres tindran una oferta televisiva ben trista: alguna pel·liculota, sovint molt dolenta i de sèrie B o bé xafarderies per un tub.
Quan el programa es va acomiadar ho va fer amb gràcia, amb talent i amb una infinita modèstia, agraint els correus que la gent hem enviat al programa, les comunicacions al seu bloc, l’atenció que els hem dedicat i el Marcel va marxar content, dient que estava feliç d’haver pogut compartir amb la gent una copa de vi. Vaig trobar-ho un gest emocionant.
Espero i desitjo intensament tornar a retrobar al Marcel Gorgori en més programes, ja sigui en una tercera temporada de l’En Clau de Vi, en el meu enyorat Nit d’Arts o en qualsevol altra que el Marcel inventi. Tant de bo sigui ben aviat.

UN ULL A CANVI DE DOS ULLS ABANS PRECIOSOS

(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)

(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)

Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.

CARNAVAL, CARNAVAL

Ja sé que a aquestes alçades, ben entrat el temps de Quaresma, parlar de Carnaval pot resultar vagarós i innecessari, i més encara en aquests termes tant a lo Georgie Dann, però és que fins ara no m'han arribat les fotografies del Carnaval d'enguany i són per veure-les.

Us convido a veure'n una de Pirates i Pingüins, a veure què us semblen.

Les fotografies són fetes pel meu fotògraf del Vendrell preferit, el Joan Güixens, el pare del qual, Déu el beneeixi, ja tenia la santa paciència de fotografiar-me a mi quan jo tenia l'edat de l'Ariadna i fins i tot la del Marcel.

Em venia de gust compartir aquestes imatges dels meus nens amb vosaltres.

Estan o no deliciosos? Cosa fina...

PEPE RUBIANES. RUBIANES SOLAMENTE I PER SEMPRE MÉS

Pepe, res a dir que no s'hagi dit ja, que no s'hagi expressat al llarg d'ahir i d'avui.
La sorpresa de la mort de Pepe Rubianes, coneguda ahir cap al migdia, es va convertir ràpidament en un regust amarg i salobre. Res a dir, com comentava.
Només un record agradable, una decepció profunda de veure com l'ordre natural de les coses, que diu que els més grans han de marxar abans que els més joves, es veu trencat altre cop per l'atzar del càncer, que selecciona jugant-se a pelletes amb el destí, el nom i la condició de les seves víctimes i aquest cop li ha tocat al Pepe Rubianes.
La buidor és palesa perquè el Pepe Rubianes ha entrat tants cops a casa que el puc tractar amb una familiaritat potser poc respectuosa que escurça les distàncies existents entre l'artista i l'admirador. Però és que el Pepe era tan proper, tan natural, tan "tal com raja", que en cap moment se'l podia concebre com aquells artistes que s'amaguen quan baixen dels escenaris, temerosos que els reconeguin i els molestin. Tothom té dret a viure, naturalment i el Pepe va decidir fer-ho lliure. Se'n va sortir deliciosament. Tant de bo en puguem prendre exemple de la seva llibertat, de dir a cada moment el que pensem, sense temor i sense manies i al capdavall, sigui quan sigui, que no sigui dit que no hem viscut.
Adéu Pepe i gràcies per sempre més.