
dissabte, 31 de maig del 2008
CHIKILIQUATRE I LA INDIGNACIÓ DE LES ESPANYES

dilluns, 19 de maig del 2008
DIUMENGE MANDRÓS
divendres, 16 de maig del 2008
AQUEST HOME ÉS EL MEU ÍDOL (Oé, oé)

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.
Oé, oé!. Deixeu-me que us sigui que aquest doctor és un il.luminat i a més, estic convençuda que el que diu, ho fa sabent-ho ben segur i que està tan indignat com jo mateixa. Probablement convindreu amb mi que la frase té la seva gràcia i sona a acudit, però en el fons del fons, el que s'amaga al darrera és una denúncia oberta i declarada a la frivolitat amb la que es tracten alguns aspectes de la medicina, que necessita utilitzar mesures agresives i invasives, per fer que una dona tingui uns pits més grans (o fins i tot monstruosament grans) i els homes un penis més efectiu (ai Senyor, quina feinada). Per algun motiu que no m'explico, certs aspectes de la medicina s'han deixat subjugar per l'interès més fashion i superficial de la vida pública i social d'algunes gents que avantposen el físic a qualsevol altre qualitat més gratificant de la vida. Corre per internet un power point amb una selecció de mamelludes de tetes tan descomunalment immenses, que descriure l'aspecte que tenen aquelles dones, i la sensació entre fàsic i aprensió que em van produir a mi, em resulta impossible. Està clar que algunes eren naturals, però la majoria, eren implantades, i de quina manera!. Suposo que aquestes dones deuen carregar amb el pes del seu mamellamen per qüestions circenses o de pornografia, si de gustos estètics es tracta, no m'ho explico.
La meva àvia va morir a causa de l'Alzheimer fa vora tres anys. Malgrat les investigacions, els estudis, els anàlisis, els migrats avenços envers el misteri, el nombre de malalts continua sumant xifres extraordinàriament esgarrifoses al món, any rera any i creieu-me quan us dic que aquesta és una de les malalties més dures que conec i que he pogut viure, una mica, en primera persona en la meva àvia, un dels membres més benvolguts de la meva família. Sempre penso que potser algun dia, d'aquí a uns anys (molts o pocs, no ho sé), l'Alzheimer, igual com moltes altres malalties degeneratives del cervell, tindrà una cura senzilla, però ara per ara, està clar que el que més falta fa, és investigació, estudi i més investigació. No és fàcil, està clar, i tot vol recursos que sumen ràpidament xifres espectaculars. Precisament, el bon destí d'aquests recursos és el que hauria de portar els metges, al meu entendre, a saber discernir entre allò que és realment important i allò que és frívolament car, però que no ve a resoldre cap problema en la salud de les persones.
Ja em direu... perquè caram serveix això...
dimarts, 13 de maig del 2008
HUGO PRADES - MUSEUM - Delirópolis Aariadna '06
Us explico la meva dèria d'avui. Aquest dissabte que plovia a bots i barrals a Tarragona, se'm va ocórrer la meravellosa idea d'anar a comprar al matí, enganxant el moment en el que més plovia i més bufava un vent huracanat que em va girar el paraigua del revés tan bon punt vaig posar el peu al carrer. Com un llamp vaig fer les quatre compres que em calien i ja que hi era i s'hi pot trobar de tot, vaig passar pel Mercat Central (ja sabeu, carn, peix, pa, fruita..., tot concentrat en un mateix punt, sense haver de fer llargues caminades enmig d'un mar d'aigua). Bé. Quina va ser la meva sorpresa quan, passejant pels passadissos del mercat i a l'espera que remetés la tromba d'aigua, en una parada posada ex-professo, hi trobo quatre dibuixants que es dedicaven a fer caricatures de la gent que se'ls asseia al davant, paradistes i clients del mercat. Em vaig quedar badant una estona i, sincerament, vaig al.lucinar. Jo que no sé ni agafar un llapis per fer una ratlla recta, em vaig meravellar amb els traços de descripció perfecta que donaven com a resultat els trets exagerats de la cara de la persona que es deixava dibuixar. Em va sorprendre que amb quatre ratlles (però quatre i prou), de seguida es veiés la fesomia del dibuixat i el dibuix d'enllestia en un sant-i-amén, sense retocs ni correccions. Com hi ha món, si els fabricants de gomes d'esborrar han de viure d'aquests dibuixants, ho tenen clar. Fins i tot un d'ells, potser el més elèctric, feia els seus dibuixos directament amb rotulador gruixut, d'aquells de punta arrodonida, fet que invalida completament qualsevol correcció o rectificació sobre el traç ja estampat al paper blanc.
Un dels dibuixants (llàstima que no en sé el nom), em va comentar que en dos dies han arribat a fer més de dues-centes caricatures cadascun d'ells, el que vol dir, un seriós exercici de concentració i d'habilitat per captar els trets, les característiques més destacables i més exagerables del dibuixat i no cal dir, una immensa dosi de talent per part del dibuixant.
Com que em feia una mica de tall, quan va arribar el meu torn vaig treure de la meva bossa una de les cinquanta fotografies que porto de la meva Ariadna i li vaig demanar al dibuixant Kosh que en comptes de fer-me la caricatura a mi, li fes a ella. En Kosh va agafar la foto i pim-pam, en un moment va estar enllestida, amb força encert. Quan vaig arribar a casa i li vaig ensenyar (us recordo que és una caricatura que exagera la seva careta rodona i els seus petits rinxos), ella em va dir arronsant el front: "Jo no sóc així, eh?". Jo que no.
Va ser el Salvi, de tota manera, qui em va aclarir el dubte del dibuixant que més em va impactar. Li vaig preguntar: "coneixes a un tal Hugo?" I ell em va respondre: "Sí dona, l'Hugo Prades. És molt bo, és una passada".
Sense desmerèixer a la resta, em van encantar especialment les caricatures de l'Hugo Prades. És impressionant veure'l en acció. Dóna la impressió que dibuixar sigui fàcil, però està clar que igual com altres habilitats com ara cantar o ballar, només uns quants escollits tenen aquest do de captar la realitat que tenen al davant i plasmar-la sobre el paper deixant en cada traç una mica de la seva pròpia visió del món.
Tombant pel Youtube he trobat aquest vídeo que us adjunto, amb dibuixos de l'Hugo Prades i un muntatge del Napi. Delirópolis Aariadna és la revista en la que l'Hugo i altres dibuixants de Tarragona han estat treballant. També em fa gràcia que es digui Aariadna, per motius que segur que tots i totes deduïu.
Us deixo amb el talent creatiu de l'Hugo Prades i aquest còmic seqüenciat que parla molt de la seva obra i del seu art (valgui la frase).
dilluns, 12 de maig del 2008
DARDO

diumenge, 4 de maig del 2008
EL DOMINI DEL BRONZE D'ANNA CHROMY







divendres, 2 de maig del 2008
RESSACA POST SANT JORDI
