MARI TRINI, DE CAMÍ CAP A L'ESTRELLA DEL SEU JARDÍ (1985)

Ahir va moirir Mari Trini, cantant que forma part de la generació de cantants que la meva mare acostumava a fer sonar a casa quan jo era petita, digna representant d'un tipus de música coneguda com a "melòdica" o "lleugera". Tota la vida, doncs, que escolto les seves cançons, tot i que aquesta "Estrella en mi jardín", és la que més recordo. Aquesta cançó i els ulls de la Mari Trini, intensament blaus.
Fa una colla d'anys, recordo un programa d'aquells de Cap d'Any que acostumaven a fer-se a TV1, macro-festivals amb la presència dels principals artistes del moment. Us parlo de mitjans dels anys 80, més o menys. Aquell any i el següent el programa especial de Cap d'Any el presentava la Concha Velasco. La recordo vestida amb un vestit blau espaterrant i molt guapa (també força més jove), explicant a càmera que s'havia sentit una mica aclaparada a l'hora de preparar una presentació per a la següent artista, la Mari Trini. Aleshores, com que no sabia ben bé què havia de dir d'ella, la Concha s'havia posat en contacte amb el seu amic Miguel Delibes perquè li preparés quatre ratlles i en Delibes li havia dit que s'ho pensaria; també li havia demanat el mateix a Buero Vallejo, instant-lo a que el que s'havia de dir havia de ser breu, concís, tenint en compte la premura de la televisió i finalment havia parlat també amb Camilo José Cela. Cela li va dir: (recordeu la veu gruixuda de Cela?) "¿A quién dices que tienes que presentar?" i la Concha "Pues a Mari Trini, usted la conoce, es una gran cantante" i el Cela: "Claro que la conozco y nada es más fácil. Sólo tienes que decir: ¡coño, Mari Trini!".
...

UN COMPTABLE I UN ROURE. Dedicat al meu amic FAA

Tinc un amic que és comptable. Crec que un bon comptable. Vaig coincidir amb ell en una empresa fa uns quatre anys. De fet, ben a la vora del mar, sèiem en taules encarades, un davant de l'altre, de manera que va sorgir entre nosaltres una bona amistat que anys després, fins i tot havent deixat de fitxar tots dos per aquesta empresa, encara mantenim.

Asseguts com estàvem l'un davant de l'altra, tal i com us dèia, vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una colla d'escenes turbulentes i escandaloses que el meu amic comptable va assumir valentament, per mantenir a flot l'empresa en un moment en el que aquesta feia aigua. Us explico què va passar, perquè l'acabament d'aquesta història, completament veritable, té la seva pròpia moralina aplicable a altres molts casos que es van repetint en les empreses més diverses.

Tal i com us dèia, el meu amic comptable i jo treballàvem en una empresa que es trobà amb un seriós problema de diner en un moment clau de creixement i expansió.

Cada matí, a les vuit en punt, a l'oficina tot el personal estava ja en ple apogeu. Una fuga inesperada de diner havia deixat l'empresa immersa en un greu problema financer i el Gran Cap, fent-se càrrec de la situació, tenia pressa per ajustar el daltabaix que havia excavat els fonaments financers de l'empresa, en un termini extra-ràpid de temps. Una forta entrada de diners seria el pegat que resoldria el problema de les arques financeres de la firma i retornaria a l'empresa el prestigi que havia aconseguit en el mercat de competències del sector (Riscos Laborals), però l'operació no era en absolut fàcil. Era precís buscar nous inversors i saber gestionar els diners, mentre el capital es convertia en membre del Consell d'Administració, babejant pels beneficis que haurien d'obtenir-se al final de l'any.

Mentre aquestes circumstàncies es discutien a la planta superior de l'empresa, a la planta inferior, la tropa es disposava a deixar la seva sang en el projecte de remuntar l'empresa i deixar així contents als nous socis capitalistes. El treball pendent de fer era tan immens que la tropa es va decidir a sacrificar-se sense comptar les hores, sense demanar res a canvi, deixant la seva vida i el seu esforç en tan lloable tasca.

El meu amic, ascendit ara a Cap de Comptabilitat (departament que comptava amb un sol treballador: ell), va transformar-se en una peça clau en l'estaf directiu, i arribaren fins i tot a instal.lar-li un ordinador al seu domicili (a càrrec de l'empresa, per descomptat), perquè anés passant comptabilitat endarrerida en les seves estones mortes d'oci. A casa seva, doncs, tenia línia ADSL, connexió a internet 24 hores i correu electrònic, amb la finalitat que el comptable es trobés en un ambient completament familiar quan passés al programa informàtic les dades de les incomptables factures que passaven per les seves mans, els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí, perquè les muntanyes de papers (factures, albarans, compres, pagaments, extractes bancaris, etc., etc., etc.) demanaven a crits l'ordre i la gestió que una inspecció sorpresa d'Hisenda no hagués pogut passar per alt sense la corresponent sanció.

Els dies es van convertir en treball que mai acabava de veure's finalitzat i el comptable, adonant-se del percal, va demanar un augment de sou ja que, malgrat les hores incomptables dedicades al treball, no aconseguia arribar a final de mes amb elegància.

- M'ho pensaré i li donaré una resposta- li va dir el Gran Cap, acompanyant la trista esperança del comptable amb un copet a l'esquena; però com que passaven dies i dies i l'ansiada resposta no arribava, el comptable va decidir que treballaria, fart ja i fins i tot esgotat de sentir que li prenien el pèl, en el seu horari estricte i punt i que la resta de temps que li sobrés, es dedicaria a viure'l com millor li semblés. I així ho va fer.

En adonar-se d'aquesta situació, el Gran Cap el va fer cridar al seu despatx i li va anunciar, enmig d'un gran misteri, que els membres del Consell d'Administració havien decidit, finalment, donar-li l'esperat (i més que merescut) augment de sou. Aquest es veuria reflectit a partir de la seva següent nòmina i en endavant, sempre amb la condició (perquè no hi ha res en aquesta vida que sigui gratuït) que reprengués el ritme de treball anterior i dediqués el seu esforç i el seu alè a remuntar l'empresa.

Sense concretar la xifra de l'augment, el meu amic comptable va confiar en el Gran Cap i recuperà el seu ritme de treball a domicili, esperant amb il·lusió la seva nova nòmina. I aquesta arribà. I l'augment es va veure reflectit en ella, però era tan mínim, tan insignificant, tan ridícul, que al comptable li va semblar una galeta de recompensa que se li dóna a un gos quan fa una gràcia.

Aquests va ser el cas del meu amic comptable, que deixà de ser amic de l'empresa en la que treballàvem quan va considerar que ja li havien pres prou el pèl.

El cop de porta que va donar en deixar l'empresa va ser tan fort que el trofeig del campionat anual de golf es desplomà sobre el cap pelat del Gran Cap qui, orgullós de la seva proesa, el tenia exposat en una lleixa del seu despatx, justament sobre el seu cap, a la seva esquena, il.luminat per una llum alògena directa.

I aquí es va acabar la història del comptable a l'empresa. Però la història té la seva moralina en forma de dita popular: "No es pot donar de menjar un aglà i demanar que et caguin un roure".

Cert?

UN LINK GENIAL

Estimats amics i estimades amigues, us envio un link que mena a una pàgina sensacional. Us recomano que hi dediqueu només els cinc minuts escassos que dura el curt al qual us remeto: Presto!. És genial i estic convençuda que us agradarà. És la darrera producció dels estudis Pixar i Walt Disney i només amb el simple esment d'aquesta marca ja se sobreentén que el resultat és extraordinari. Ja em direu el què.

Que el gaudiu!.

http://www.gamaniak.com/video-2822-presto-pixar.html

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Avui es cenebra el Dia Mundial de la Poesia. Ai la poesia, potser la única i última lluentor que ens queda de la nostra en ocasions perduda humanitat. La poesia és la capacitat de veure-hi més enllà dels ulls humans i d'expressar allò que es veu amb la limitació que imposen les paraules, però la combinació màgica dels ulls humans que van més enllà i les parules que expressen tant com poden, ofereixen composicions brillants, sentimentals, melancòniques o plenes d'alegria, segons el moment, que trascendeixen el sentiment humà i ens apropen a la divinitat més llunyana i fugissera dels nostres afers diaris.. Com que per mostra sempe és més efectiu un botó, us deixo escrit un dels poemes que més m'agraden i m'arriben, en aquest cas, d'un poeta català, actual i contemporani, que no només escriu meravellosos poemes, endut per uns sentiments de pèrdua que compartim, sinó que també tradueix i escriu teatre: Feliu Formosa. Que el gaudiu!

TORNO A LA CAMBRA EXIGÜA

Torno a la cambra exigua
on vam ser una vegada.
A sota hi ha una plaça
amb una estàtua blanca
que té la teva cara.

Algú ha tancat la porta.
Obro la balconada i veig coloms
que volten la teva estàtua blanca.

Em quedo aquí.
Com sempre, sense cedir a la calma.

El dia que vindràs
per segona vegada en aquest lloc,
creat només per recrear-te,
m'hi sobtarà un final que no serà el final,
i em tornarà a la calma.

SI US PLAU, QUE ALGÚ EL FACI CALLAR

Una vegada més el papa Benet XVI ha pixat fora de test. Humanament si ho voleu, perquè els papes de Roma també tenen servituds fisiològiques (o us pensàveu que no?), però les seves darreres declaracions són una autèntica cagada.

En la seva visita al Camerún, concretament a la seva capital Yaundé, en ple cor d'Àfrica, a l'home no se li ha acudit altre cosa més que tocar un dels temes més candents que afecten amb especial contundència i severitat l'Àfrica negra: la Sida. Les paraules textuals del sant pare, que recullen molts diaris d'avui han estat: "La Sida no es resol amb preservatius" i encara ha afegit: "La única via eficaç per lluitar contra l'epidèmia és una renovació espiritual i humana de la sexualitat, unida a un comportament humà moral i correcte, destinat a patir amb els patidors". I s'ha quedat tan ample, convençut, a més, que té raó i que aquesta raó li ve per gràcia divina.

Ho trobo indignant.

1) Indignant perquè l'església i els seus ministres ja fa dècades que viuen fora de la societat, malvivint del "cuentu" que els reporta 2000 anys de temor en un més enllà terrible, a les ments de poques llums i carregades de superstició de la gent que no té cultura.

2) Indignant perquè el papa aquest es permet dir bestieses a cabassos sense tenir en compte que no és ell qui té l'autoritat de dir com es pot encaminar l'aturada de l'epidèmia que afecta en aquest moment a milers de persones a tot el món, sinó que aquest paper correspon als científics.

3) Indignant perquè els assumptes de fe no tenen res a veure amb el que aquest home explica i perquè fica el nas en la vida de la gent, alliçonant-los d'afers que desconeix completament, donat que el seu vot de celibat l'obliga.

4) Indignant perquè no es pot dir a la gent que els preservatius no serveixen de res i a més són l'avantporta del pecat que els ha de condemnar per marranos.

5) Indignant perquè fa llàstima veure un home tan vell, dir tantes bestieses ultramuntanes i avantdiluvianes en nom d'un Déu que dóna als seus creients el lliure albir.

6) Indignant perquè els assumptes humans i els divins no han de tenir, al meu entendre, cap intermediari, es digui església, capellà, mossèn, litúrgia, sacrament o el que sigui.

7) I el que trobo encara més indignant de tot: com que això ho ha dit el sant pare, no hi haurà cap científic, metge ni investigador, que rebati les seves paraules amb arguments que es puguin demostrar empíricament a la llum dels microscopis i les investigacions com ara per exemple, que l'ús del preservatiu en totes els relacions sexuals que es puguin tenir, tantes com se'n puguin tenir, evita el contagi de la Sida i de tota la resta de malalties de transmissió sexual.

Aquest home i tots els de la seva camrilla pinten el sexe com algo brut i les malalties com un dictat de Déu que s'han de patir per voluntat divina i només es poden resoldre a partir d'una gran fe. Bestieses, tonteries, despropòsits, mentides supersticioses i ignoràncies irredents que pretenen vendre com a veritat supremes. Com se li pot fer cas? Qui estarà tan sonat com per fer-n'hi?

Algú s'atrevirà a fer-lo callar a aquest home? Si ha de parlar que ho faci d'assumptes que ell conegui i no pas d'altres que li cauen diametralment oposats a la institució que defensa i representa. Què en sap ell de la vida d'avui, igual de joves que de grans, visquent com viu rera la muralla vaticana? No falta que li fa, ni falta que ens fa tampoc a la resta.

Si vol ser útil per alguna cosa, que resi, que es veu que és el que millor sap fer i la seva feina al capdavall, i que deixi els assumptes importants per aquelles persones realment preparades i que sàpiguen gestionar potencial humà, científic i vital que tenen entre mans. Que resi fort, que per fer això que ningú li dirà res i si pot ser, que ho faci en silenci.

MONSTRES

Quan era petita pensava que els monstres només existien als contes que m'explicaven o llegia. A les històries infantils els monstres obraven maldats que sempre acabaven descobrint-se i resolent-se en un final d'aquells tipus "i van ser feliços i van menjar anissos". Aquells monstres emocionaven, estremien, però no espantaven. Produïen pessigolles al clatell amb la seva dolenteria i de vegades provocaven algun ensurt, com el Capdeferro, que anava pujant lentament les escales de casa la Cirereta Cireró tot dient-li amb veu cavernosa: "Cirereta, Cirereta, ja sóc a la primera escaleta", "Cirereta Cireró, ja sóc al segon graó" mentre la Cirereta s'arraulia, espantada, dins la roba del seu llit, tapada de cap i tot. Finament arribava l'ensurt amb allò del "Cirereta Cireró, ja et tinc!" (aquí la meva besàvia proferia un crit agafant-me per la cintura, mentre jo llençava un xiscle a mig camí entre la rialla i l'emoció de saber a la Cirereta Cireró atrapada. Ella ja esperava el meu esglai).

Ara els monstres ja no viuen als contes sinó que, ocultament, dissimuladament, viuen entre nosaltres. Ningú els sospita ni els espera i de cop i volta, sense buscar-ho, alguna cosa els fa sorgir i actuen, i de quina manera. Són criminals, sanguinaris, freds i calculadors. No puc entendre el seu procedir ni què els passa pel cap. Penso en Josef Friotzl, el monstre d'Amstetten, que va mentenir la seva filla tancad, violant-la per espai de 24 anys. Penso en Saturnino F.H. que abans d'ahir va assassinar a la seva companya, M. del Mar Córdoba, aquí al costat mateix, a Altafulla, i la va abandonar dins un cotxe a l'autopista A-7. Penso en els proxenetes que han detingut al Vendrell, a Calafell i a Bellvei, que prostituïen noies, comprant-les i venent-les com si fossin simple mercaderia. Penso en l'assassí de Marta del Castillo, el tal Miguel Carcaño o en el monstre que la setmana passada va matar 16 persones a Alemanya. Penso també en els pederastes, en els violadors i assassins de tot pelatge i condició i el sol pensament m'obliga a reprimir una arcada de fàstic. És esgarrifós el que fan i el que han fet. És espantós, inhumà, impropi d'homes i de bèsties.

De vegades sento por per no saber a qui tinc a la vora, em sento insegura perquè no sé què li passa pel cap al veí, al conegut, al saludat de l'altre dia i sabent que n'hi ha més a fora que a dins, caldrà viure alerta per preveure en quines circumstàncies apareixerà el proper monstre. Com es podrà evitar? Quí hi podrà evitar? (llargs i angoixats punts suspensius...)

HI VA HAVER, EFECTIVAMENT, "UN CHORREO"

El Vicente Boluda (balam-bambú) ja ho preveia. Amb dots clarividents va tenir claríssim que de l'enfrontament Madrid-Liverpool / Liverpool-Madrid, no en podia sortir res de bo i que un dels dos en sortiria escaldat, esmaperdut i humiliat. Content, cofoi, rialler, acaronant-se la panxa i amb creixent prepotència va esclafir davant els mitjans de comunicació que el Reial Madrid li clavaria al Liverpool un "chorreo". Tenia raó, de "chorreo", n'hi va haveer i l'home ho tenia claríssim, només que no va encertar, la direcció en la que aquest "chorreo" aniria. El Reial Madrid, amb la cua entre les cames i amb ganes de veure's afectat per un alzheimer galopant i fulminant, va rebre entre l'anada i la tornada, ni més ni menys que cinc "chicharros".Ai, boca pecadora, la de Vicente Boluda!, que aquest home no té massa coneixement de la parèmia i no sap que el blat no es pot dir així fins que no és al sac i ben lligat. El Madrid, en aquesta ocasió, ha pecat de mala fe, de prepotència (un clàssic), de boques i d'una infundada seguretat que a l'hora de la veritat, no es veu reflectida en els resultats. Amb lo elegant, fàcil i útil que resulta curar-se en salut i mantenir envers els rivals (futbolístics o de qualsevol altra mena) el necessari respecte perquè com deia no sé qui del món del futbol (potser el Cruyff) "no hay rival pequeño".

Crec que si el Vicente Boluda no hagués vaticinat un "chorreo", a hores d'ara, malgrat la desfeta, la derrota i la consegüent humiliació, el Madrid no seria objecte d'una enfotamenta general tan cruel (tot i que merescudament realista).

Ara, com diuen els anglesos, see and wait: veure i esperar i en el cas concret que ens ocupa, també es podria afegir "quiet", callar.

TOT ENYORANT, JA A HORES D'ARA, "EN CLAU DE VI"

(Marcel Gorgori és el director i presentador d'En Clau de Vi)

Divendres passat es va acomiadar de la graella de programació del Canal 33 el programa ideat, dirigit i presentat pel periodista Marcel Gorgori. Us poso en antecedents: "En Clau de Vi" ha estat un programa en la qual el món del vi ha pres el protagonisme, desvetllant-se com un dels temes més atractius, variats, amplis i sofisticats de l’ampli àmbit de la gastronomia. El programa ha comptat en cada capítol amb un convidat o una convidada, que li han donat prestigi i llustre (des del president Pujol fins a Lluís Llach i des del Teatre de Guerrilla fins al Pep Sala, només per esmentar-ne alguns) i a més, ha comptat amb la loquacitat, l’experiència i la infinita saviesa en temes de vi, del sommelier (cambrer de vins, com ell mateix s’autoanomena) Josep Roca del Celler de Can Roca.
Al llarg d’aquestes dues temporades de l’En Clau de Vi, els espectadors hem conegut una colla de detalls i d’informacions primordials per saber apreciar el vi, que en termes genèrics no ofereix matisos però que tractat de forma primordial i personal, obre tot un univers de sensacions, d’emocions i d’oportunitats de conversa. En Marcel Gorgori, fi comunicador, amo d’una gran intuïció a l’hora de saber captar l’atenció i l’interès de l’espectador en el format (ritme, dinàmica, to i continguts) del programa, ho ha sabut fer molt bé, com sempre, amb una gran intel·ligència. No el conec de res, més que de veure’l per la tele i escoltar-lo per la ràdio, però cada producte que llença al judici del gran públic té el seu segell: el de les coses ben fetes, cuidades i impulsades per la força del seu encant personal.
Pel que fa al meu cas, sóc abstèmia. Completament, sense remissió ni excepcions. En ma vida he aixecat una copa per brindar amb un determinat vi amb el Salvi i fins i tot, el dia del nostre casament, més per quedar bé que no pas pel plaer de fer-ho, vaig fingir prendre’m una copa de cava que sé segur que si m’hagués anat a parar a l’estómac, m’hauria causat un gran mareig. La única copa de cava que he pres a la meva vida va ser l’any 1994, en motiu de la presentació d’un llibre acabat de publicar, sobre la meva comarca, el Baix Penedès. En aquesta presentació hi va assistir un munt de gent, coneguts, curiosos, amics, parents i saludats, que em van aclaparar demanant-me que els signés un exemplar del meu llibret. Aquell dia vaig parlar amb 1000 persones, en vaig saludar 500 més i em van petonejar 2500 persones més, entre coneguts i desconeguts. Quan es va acabar el brogit em vaig prendre, pràcticament de cop, mitja copa de cava, que em va caure com una puntada de peu, fent-me rodolar el cap més del que ja em ballava. Resumint, sóc abstèmia completament, tal i com us deia i com que els vins i licors, en general, no m’agraden, no era fàcil que un programa que tenia com a única temàtica el vi, captés la meva atenció com ho ha fet "En Clau de Vi". El truc que ha usat el Marcel Gorgori? Molt senzill: una gran capacitat de comunicació, amanir els continguts amb anècdotes, detalls i informacions, fins i tot de caràcter personal, uns/nes convidats/des plens/nes d’atractiu i en general, el bon humor i el desenfadament i sobretot, el bon gust amb el que s’han tractat tots els temes. Una nota crítica que he escoltat en alguna ocasió: alguns dels vins que el programa recomanava són cars i en ocasions, difícils de trobar, si no és en cellers i cases molt especialitzades. Potser a les ciutats sigui més fàcil però als pobles, la cosa es complica. És, de fet, una crítica mínima.
Bé, després de dues temporades En Clau de Vi ha arribat a la seva fi i no hi ha prevista una continuació, una tercera temporada. A hores d’ara ja el trobo a faltar perquè sense aquest programa, les nits de divendres tindran una oferta televisiva ben trista: alguna pel·liculota, sovint molt dolenta i de sèrie B o bé xafarderies per un tub.
Quan el programa es va acomiadar ho va fer amb gràcia, amb talent i amb una infinita modèstia, agraint els correus que la gent hem enviat al programa, les comunicacions al seu bloc, l’atenció que els hem dedicat i el Marcel va marxar content, dient que estava feliç d’haver pogut compartir amb la gent una copa de vi. Vaig trobar-ho un gest emocionant.
Espero i desitjo intensament tornar a retrobar al Marcel Gorgori en més programes, ja sigui en una tercera temporada de l’En Clau de Vi, en el meu enyorat Nit d’Arts o en qualsevol altra que el Marcel inventi. Tant de bo sigui ben aviat.

UN ULL A CANVI DE DOS ULLS ABANS PRECIOSOS

(Aspecte de l'Ameneh abans que li tiressin l'àcid a la cara)

(Aspecte de l'Ameneh després de l'àcid, cegada i desfigurada)

Considero que és horrible el que moltes dones pateixen a alguns països com l’Afganistan, l’Iran o l’Iraq, entre d’altres. Em refereixo a la vexació, a la ignorància social, la humiliació de veure’s reduïdes a mers apèndix dels homes i fins i tot, a tenir la consideració de valer la meitat que els mascles. Aquesta porqueria que són els talibans ho tenen claríssim i fins al moment, ho han aplicat contundentment, condemnant a les seves dones a anar amagades dins una burka, a ser vigilades, tutelades, reduïdes a les tasques més domèstiques, a parir i callar submisament i a ser apedregades fins a la mort (amparant-se en una llei que ja té més de 2000 anys, recordeu que a Maria Magdalena, en els temps de Jesucrist, ja la volien lapidar) davant qualsevol sospita d’infidelitat o de sentiment romàntic inapropiat. El remat de tot això és aquesta mena de costum que han agafat darrerament, de llençar àcid a la cara d’algunes dones, pel simple fet de no voler-se casar amb un paio determinat.
Això li va fer a l’Ameneh Bahrami un pretendent company de facultat, que es va veure rebutjat per aquesta noia. Com a revenja perquè ella no va accedir a casar-s’hi la va esperar durant hores davant la porta del lloc on l’Ameneh treballava i quan ella va sortir li va llençar a la cara una quantitat suficient d’àcid com per deixar-la cega i desfigurada. El despit no té límits i amb fredor, premeditació i sabent molt bé el que feia, la va desgraciar de per vida. Això passava l’any 2004. Ara, a aquest paio serà jutjat per aquesta acció i la broma li costarà ben cara: a petició de l’Ameneh se li aplicarà la Llei del Talió, aquella que diu "Ull per ull i dent per dent" i a ell també se’l deixarà cec, però d’una forma controlada i només d’un ull donat que, com que al seu país l’Ameneh val la meitat que el capullu que la va desgraciar, si vol que la sentència s’apliqui completament, ella ha de pagar 20.000 euros. Si no els paga només se’l deixarà cec d’un sol ull. Dos ulls d’una dona valen un ull d’un home.
Ell li ha demanat perdó i li ha implorat pietat però l’Ameneh s’ha mantingut ferma en la seva decisió, considerant que ja és prou pietós que a ell l’àcid se li introdueixi a l’ull d’una manera controlada i sota els efectes de l’anestèsia, cosa que ella no va tenir.
Quan l’Ameneh va ser ruixada amb l’àcid no va comptar amb el favor de la pietat del seu botxí ni amb la comprensió dels seus conciutadans, fins al punt que espantada i desfigurada va fugir de l’Iran per refugiar-se a Barcelona, intentant refer una vida nova en un país distint del seu, amb costums que no podrà veure i convisquent amb gent de la qual mai podrà veure els rostres.
Mahatma Ghandi va dir en certa ocasió: "Ull per ull i el món quedarà cec". Probablement al sant asceta mai se li va ocórrer que en algun moment de la història als homes se’ls acudiria la retorçada idea de llençar àcid sobre els rostres de les seves companyes, causant-els-hi lesions de per vida: ceguesa, desfiguració, cremades de tercer grau i el que això comporta: la solitud, el rebuig social, l’apartament i el menyspreu. Les imatges que corren per Internet de dones cremades són colpidores, són horroroses. Potser si ho hagués previst no hauria mantingut, almenys en aquesta ocasió, la seva habitual passivitat envers la violència. Jo no puc mantenir-me indiferent.
Potser sí que la violència ha de pagar-se amb violència, igual com l’amor s’ha de pagar amb l’amor i l’Ameneh es mostra inflexible en aquest aspecte, malgrat la desigualtat en el tracte: un ull de l’imbècil que la va cegar a canvi de la seva desesperació, i llàstima que potser no serà capaç de reunir els 20.000 euros que li demanen per cegar-lo del tot, tenint en compte, a més, que viu d’una pensió de 400 euros que li té assignat el govern espanyol, amb la qual s’ha de mantenir, reclosa dins la seva petita habitació de lloguer. A la seva mare, que la cuidaria, no li concedeixen el visat per sortir de l’Iran.
És un càstig sever? Per descomptat que sí, però probablement just si tenim en compte que a posteriori, la vida posa les coses al seu lloc. Tant de bo l’Ameneh tingui més sort en el futur.

CARNAVAL, CARNAVAL

Ja sé que a aquestes alçades, ben entrat el temps de Quaresma, parlar de Carnaval pot resultar vagarós i innecessari, i més encara en aquests termes tant a lo Georgie Dann, però és que fins ara no m'han arribat les fotografies del Carnaval d'enguany i són per veure-les.

Us convido a veure'n una de Pirates i Pingüins, a veure què us semblen.

Les fotografies són fetes pel meu fotògraf del Vendrell preferit, el Joan Güixens, el pare del qual, Déu el beneeixi, ja tenia la santa paciència de fotografiar-me a mi quan jo tenia l'edat de l'Ariadna i fins i tot la del Marcel.

Em venia de gust compartir aquestes imatges dels meus nens amb vosaltres.

Estan o no deliciosos? Cosa fina...

PEPE RUBIANES. RUBIANES SOLAMENTE I PER SEMPRE MÉS

Pepe, res a dir que no s'hagi dit ja, que no s'hagi expressat al llarg d'ahir i d'avui.
La sorpresa de la mort de Pepe Rubianes, coneguda ahir cap al migdia, es va convertir ràpidament en un regust amarg i salobre. Res a dir, com comentava.
Només un record agradable, una decepció profunda de veure com l'ordre natural de les coses, que diu que els més grans han de marxar abans que els més joves, es veu trencat altre cop per l'atzar del càncer, que selecciona jugant-se a pelletes amb el destí, el nom i la condició de les seves víctimes i aquest cop li ha tocat al Pepe Rubianes.
La buidor és palesa perquè el Pepe Rubianes ha entrat tants cops a casa que el puc tractar amb una familiaritat potser poc respectuosa que escurça les distàncies existents entre l'artista i l'admirador. Però és que el Pepe era tan proper, tan natural, tan "tal com raja", que en cap moment se'l podia concebre com aquells artistes que s'amaguen quan baixen dels escenaris, temerosos que els reconeguin i els molestin. Tothom té dret a viure, naturalment i el Pepe va decidir fer-ho lliure. Se'n va sortir deliciosament. Tant de bo en puguem prendre exemple de la seva llibertat, de dir a cada moment el que pensem, sense temor i sense manies i al capdavall, sigui quan sigui, que no sigui dit que no hem viscut.
Adéu Pepe i gràcies per sempre més.

LA PE I LA "PENE/A" DEL CINEMA ESPANYOL

Des de fa dos dies pràcticament no es parla d’altra cosa: la Penélope Cruz ha guanyat un Óscar. Vale, i? Enhorabona, me n’alegro per ella, molt mona a la cerimònia de lliurament, molt emocionada, molt fingida i molt sobreactuada, però dos dies després, "a otra cosa mariposa", no?
Jo crec que d’això de la Pene ja se n’ha enterat el món mundial i ara potser ja n’hi ha prou, entre altres coses perquè aquesta és la circumstància personal d’una sola persona, que no afecta a la resta del col·lectiu que, rient-li o no les gràcies, ha hagut d’empassar-se minuts i minuts de tots els informatius i programes divulgatius diversos, al voltant d’aquest tema. Ara potser ja n’hi ha prou, no trobeu?
Us dic tot això perquè a mi, que la Pe, la Pene o la Lope o com li vulguin dir hagi obtingut el premi aquest de l’estatueta, sincerament m’importa un rave. Que li va bé? Doncs millor per ella. Que no? Doncs també. Què voleu que us digui, a mi no em desperta cap emoció ni ella, ni el Bardem (que va tenir el mateix tractament l’any passat i al que no entenc quan parla a les pel.lícules que no estan doblades) ni el cinema espanyol en general.
Penso ben sincerament (i suposo que dec estar completament equivocada) que quan el cinema espanyol va trobar-se alliberat de la censura franquista i les seves repressions i es va veure amb les ales obertes per començar a tractar altres temes distints del destape, la comicitat fàcil i l’"españolito de a pié y sus trifulcas", no va saber com tractar altres temes més crítics, seriosos, socials o, a l’antípoda de la trascendència, temes més divertits, i es va veure abocat a produir pel.lícules cutres, fosques i absurdes. Naturalment però, no totes les pel·lis són així, però és que tota la vida m’ha costat tant trobar alguna producció espanyola que m’hagi agradat… Començant pels actors i les actrius, continuant per la posada en escena i acabant pels guions, els arguments i les històries.
Perdoneu-me que us ho digui però no, el cinema espanyol, amb aquell segell tan típicament hispànic, no m’agrada. No m’ha agradat mai i salvo d’aquesta crema les comedietes intrascendents, ben intencionades, divertides i sense pretensions del Paco Martínez Soria (el meu preferit), l’Alfredo Landa o el José Luís López Vázquez, per exemple. Salvo pel.lícules com "Don erre que erre", "Atraco a las tres", "Sor Citroën" o "El astronauta", per exemple, perquè no volien ser res més del que són: un entreteniment que d’acord amb l’època en la que van ser rodades, volien portar a les sales de cinema l’únic moment d’esbarjo que tenia una societat que vivia sota els cops de pala del franquisme. Els censors tenien, de fet, ben poca feina amb aquestes pel.lícules i eren exactament això: cinema de barri.
Ara que el cinema espanyol s’ha fet important, trascendent, internacional i conegut a tot el món mundial, amb actors i actrius guardonats amb Óscars, Globus d’Or i Goyas diversos, segueixo veient a la pantalla (no puc evitar-ho) els desgavells de la M. Carmen Prendes, la rància i enganxifosa modernor de la Marisol i la veu atronadora i de pito de la Gracita Morales en la persona de la Pe i tot plegat en provoca una sensació de cansament, d’avorriment i de decepció. A veure quants dies més haurem d’aguantar els examens exhaustius del seu vestit per part dels periodistes del cor, el seu parlament o el seu monyo, però espero que en siguin pocs i que passin aviat.

EL COS EM DEMANA CRIDAR BEN FORT: ADÉU ESPANYA!

Ara que segons el Tribunal Constitucional els símbols de Catalunya (la Senyera, Els Segadors i la Diada de l'11 de setembre), no són representacions nacionals sinó pura curiositat autonòmica, una mostra més de tipisme i de rusticitat i poca cosa més, totes les visions més o menys amistoses que fins ara havien pogut venir d'Espanya, s'han enfonsat en un pou profund.

Curt i ras, penso que la broma ja comença a passar de taca d'oli. Reconec que quan Zapatero va sortir elegit president vaig pensar que una mica d'aire nou no vindria malament a la ja més que rància política espanyola i que polítiques més d'esquerres, modernes, innovadores, imaginatives i obertes a noves mires, podrien aportar un bri d'esperança per aconseguir unes relacions més fluïdes, en el futur i a curt termini, entre Catalunya i Espanya. Almenys, més amistoses i amables del que havien estat en els molts anys que el PP de l'Aznar havia dominat el cotarro de les decisions polítiques que inclouen, no cal dir, als pobrets catalans. Pobrets però alegrets, com diu el meu sogre, perquè malgrat la quantitat de bastonades que ens arriben de tot arreu des de fa molt de temps, els catalans posem al mal temps bona cara i quan és l'hora de la veritat, va i revalidem la confiança, ja tirant a escadussera, que ZP ens havia inspirat temps enrera.

Ara, amb l'Estatut rebaixat al màxim, l'economia reduïda a la mínima expressió, els incompliments de traspàs de competències a l'ordre del dia i l'ànim pel terra, als catalans ens han etzibat la darrera de les moltes plantofades que es veu que encara han de venir: el que fins ara havien estat els nostres símbols nacionals per excel·lència, ara ja no ho són perquè no tenen el reconeixement que es requereix perquè tinguin aquest rang. És a dir, la senyera, els Segadors i la Diada Nacional es veuen només reflexades al títol I del nou i encara no estrenat Estatut, perquè a efectes pràctics, no tenen cap vinculació legal. Aquesta ja és la última, vaja!.

Cada cop més les espanyes ens tenen en posició de "mirando pa Cuenca" (i entengui cadascú el que vulgui) i el catalanets, paga que és gata, calla i no facis soroll, no sigui que a més, s'enfadin i així un dia i un altre des de fa, quants? Més de tres-cents anys?. Les xifres em ballen perquè pot molt ben ser que siguin encara més antigues, les dates en les que els espanyols van decidir que amb el cul "en pompa" els catalans fem millor goig.

De les més de tres-centes competències que s'havien de traspassar, el govern espanyol n'ha cedit 10; "ni apoyo ni apoyaré" res de l'Estatut; el finançament està penjat per les orelles i l'autogovern dels polzes i a més, ens sacseja una crisi global que fa que les empreses tronollin, es deslocalitzin o simplement, tanquin portes i fins a un altre dia, germà!. En protesta per aquesta situació a partir d'ara, cada cop que escrigui Espanya, deixaré d'escriure la primera en majúscula, retirant a espanya d'aquesta manera, la importància que una majúscula reporta.

Fins quant podem aguantar aquesta situació? Fins quant hem de mantenir-nos calladets i obedients? Quant de temps falta per tornar a aixecar les fals, tal i com es va fer temps enrera? Fins quant aquesta actitud ciutadana que ens mina l'ànim, deixarà de ser tan complaent per tornar-se més beligerant i activa?

Fins quan ens caldrà encara aguantar el ser banyuts i pagar el beure? Deixo la preguna a l'aire, sospiro i espero una resposta que sé que no vindrà, almenys en breu. Potser la generació dels meus fills, o la dels fills dels seus fills veuran complert el meu somni, que és també el dels meus avis i besavis: una Catalunya sobirana, lliure i nacional. I poder dir amb veu ben alta, tal i com va cantar el poeta, tot creuant un braç amb l' altre més o menys a l'alçada del colze al temps que l'altre braç, repetidament i fortament es flexiona: Adéu, espanya!. I més planerament, A cagar a espanya!.

SOBRE ELS PEDIATRES A, B I C

Avui escric aquest post amb una mescla de sentiments ben diversos. Per un cantó una certa preocupació; per una altra, molta sorpresa i no del tot grata i en un tercer terme, una prudent i tranquil·la alegria. Us explico.
Com ja sabeu, el meu marit i jo tenim dues criatures: l’Ariadna, que té cinc anys i el Marcel que té un anyet acabat de fer. Des del mes de setembre passat el Marcel assisteix regularment a la guarderia del mateix col·legi al que l’Ariadna va cada dia ben contenta i on cursa P-5. Ja m’ho havien advertit algunes amistats experimentades, que el primer any de guarderia les criatures agafen de tot i que sovint estan malaltones. En el cas del Marcel la cosa no va ben bé així sinó que el que el Marcel va agafar, cap a mitjans del mes d’octubre, és una autèntica simfonia de mocs. Ja veieu, una cosa tan innocent, innòcua i a simple vista inofensiva com uns simples mocs. Doncs no us penseu pas que sigui tan fàcil perquè els mocs es reprodueixen, augmenten i s’escampen a una velocitat preocupant, especialment quan parlem de criatures petites com el Marcel, que tenen un sistema immunològic encara immadur.
Tan aviat vam detectar que el Marcel s’anava carregant de mocs, ràpidament el vaig portar al pediatra que el tracta des del seu naixement. Posem que sigui el pediatra A. L’home, molt competent i amorós amb les criatures se’l mira, l’examina, se li mira detingudament les oïdes i el coll, li escolta el pit i acaba concloent que es tracta només, segons les seves pròpies paraules de "cuatro mocos" i fa la recomanació que la criatura prengui força líquids que ajudaran a fer més clars els mocs, fet que facilitarà la seva eliminació. Banys nasals amb sèrum fisiològic i aspiracions amb la pera de goma haurien de ser suficients per resoldre el problema. El cas és que el pediatra A no li dóna al problema dels mocs del meu bebè ni la més mínima importància i ens explica al Salvi i a mi tota la història de la funció que compleixen els mocs en els més petits, que serveixen de barrera per evitar mals majors, etc., etc., etc.

Passen uns quants dies (recordeu que aquesta història arrenca a partir de la tardor) seguint fil per randa les instruccions del pediatra A, però a casa ja veiem que la cosa no rutlla i que els mocs continuen, persisteixen i s’acomoden a les vies altes del Marcel. Amb tot plegat, entre petons, abraçades, jocs i moixaines, l’Ari comença també a tenir mocs i segons diu ella "tos seca", però el seu cas no és tan heavy perquè ella sap arrencar, mocar-se i fer neteja amb molta facilitat. Tot plegat més un xarop, assumpte resolt en l’Ari. Però el Marcel, ai el Marcel!.
Un bon dia, cap a les 4 de la matinada el crit desfermat del Marcel ens desperta amb un sobresalt i veiem immediatament, pel seu posat de dolor i la seva desesperació, que el Marcel té mal d’orella. L’endemà al matí el vaig portar altre cop al metge però com que el pediatra A tenia la consulta plena fins al capdamunt i no em donaven hora per visitar-lo fins al cap de no sé quants dies, decidim portar el Marcel a la pediatra del CAP, posem per cas la pediatra B. La doctora, amabilíssima i amb molta mili a l’esquena, altre cop se’l mira, l’escolta, l’examina i acaba concloent que millor que el Marcel es quedi uns quants dies a casa sense anar a la guarderia i que prengui un xarop per la quantitat de mocs que ja s’han anat desplaçant cap a les seves tendres oïdes i li causen dolor i inflamació. A més, també li recepta al meu bebè un altre xarop que, en teoria, l’ha d’ajudar a controlar la producció de mocs. Amb puntualitat britànica i mètode suís li donem al nen la medicació a les hores i en les dosis convingudes i sembla que millora, però en el fons del fons, només ho sembla. Entre una cosa i l’altra ja pràcticament havíem passat el mes de novembre.

Arribem a les vacances de Nadal novament amb una quantitat exagerada de mocs que no només provoquen en el nen 1000 molèsties i la nostra més sincera preocupació sinó que a més, segons la pediatra B, que ja ha visitat al Marcel en distintes ocasions de seguiment i de control, se li han escampat pel coll, aportant-li dolor, per les orelles, provocant-li febre i a més se’ls empassa, fet que li provoca diarrees àcides que deixen el culet del Marcel una cremada monumental. Com us ho dic, un autèntic quadre de dolor que s’allarga per espai d’uns quants dies entre antibiòtics, cremes, xarops i sèrums fisiològics. Arribats a aquest extrem la pregunta clau és: no hi ha res que li faci desaparèixer els mocs al Marcel? Més que res perquè si no hi ha mocs desapareix el problema i llestos. La resposta de la pediatra B és: "los mocos los tiene que eliminar él solo. Cuando llegue el verano estará estupendo". Em sembla perfecte que a l’estiu estigui com una rosa, però és que d’aquí a l’estiu queda mig any llarg i sincerament, no veig la sortida viable a tot aquest assumpte, sense l’ajut seriós de fàrmacs i medicaments que per algun motiu que no m’explico, els pediatres no recepten. La principal diferència entre el pediatra A i la pediatra B és que almenys la segona, sí va donar importància als mocs del nenet i li va receptar una sèrie de medicaments, però només quan aquests mocs ja havien començat a provocar més mal del que tocava, és a dir, mal de coll, tos profunda, mal d’orella, febre, diarrea i encara bo que no hem tingut cap quadre de bronquitis.

El mes de gener ha estat a casa un mes de virus: en va entrar un d’aquests d’estómac que vam patir tots quatre, acompanyat al darrera de febrades aclaparadores. Tots quatre amb grip, a casa, més d’una setmana i el Marcel mentre, mocs i més mocs i més mocs. Noves visites als pediatres A i B i el pediatra A continua opinant que són "cuatro mocos" i la pediatra B va canviant de xarop: que si Denvar, que si Flutox, que si Junifen… Segur que els que teniu fills petits coneixeu perfectament aquests noms.
De cop i volta, fa tot just quatre dies, el Marcel va comença a tenir una tos d’aquelles devastadores que el sacsegen tot sencer en cada nou atac. Suposo que el dolor a cada fuetada de tos deu ser gran perquè el nen s’ha passat tres dies irritable, cansat, apàtic, plorós i adolorit. Feia peneta veure’l. Així que el Salvi i jo prenen una decisió i anem a veure a un nou pediatra: el pediatra C.

El pediatra C és un senyor de prop de 60 anys amb una consulta, no plena sinó pleníssima de cites. Una vegada més examina el Marcel de cap a peus, el pesa, mesura i vigila la seva cartilla de vacunació i després d’obrir-li fitxa al seu ordinador li escoltar amb deteniment el pit, se li mira les oïdes i també la gola. El metge va concloure ràpidament (això passava ahir): "aquest nen té la síndrome de la guarderia". I a partir d’aquí: "se li han de fer bafs amb un aparell de vapor fred, se li han de donar ventolins , un cada dues hores i un altre cada dotze hores, se li han de donar 30 gotes durant una setmana i antibiòtic durant 10 dies més. I va postil·lar "ja veureu com en poquets dies el nen estarà millor". A més també se li ha de fer una analítica i unes plaques. El Salvi i jo al·lucinàvem. Amb una recepta llarguíssima ahir a la tarda ens vam dirigir cap a la nostra farmàcia de confiança i després de pagar una piconada per tots els productes i aparells que el metge recomanava, vam dirigir-nos cap a casa per començar a aplicar-li al Marcel les cures i medicaments que han de solucionar-li el problema dels "reconsagrats " mocs.
La bona notícia és que aquesta nit el Marcel ha dormit com un tronquet, sense ni un sol estossec. S’ha despertat amb molta gana i ha anat a la guarderia la mar de content. El Salvi i jo també hem sospirat alleugerits. Les criatures tenen una astoradora capacitat de recuperació.
Després de tot això la pregunta és ben clara: no podíem haver començat per tractar el problema dels mocs des d’un principi en comptes de sentenciar que es tractava només de "cuatro mocos" que ja marxaran sols? S’ha d’esperar a que els mocs s’infectin, vagin cap a les oïdes, provoquin febre i diarrees per començar-los a tractar? És cert que per als bebès, ni que siguin ja d’un any, no hi ha cap mena de tractament? Ens podem fiar dels metges? De quins sí i de quins no? I el més important de tot, com és que un metge li dóna tanta importància a la mateixa dolença que els altres han minimitzat completament? Cal esperar per part d’una criatura una curació miraculosa i espontània? Què hem de fer els pares i les mares en aquestes ocasions? La resposta a aquesta darrera qüestió només pot ser una: hem de fer allò que el nostre instint ens diu que és el correcte, en el nostre cas, recórrer a un tercer metge. I si aquest no hagués funcionat, a un doctor D, E, F o G.

No fotem bromes, no fotem bromes, perquè del que es tracta i del que parlem aquí és de la salut del meu bebè, del seu benestar i de la seva vida i essent així, no transigeixo.
Ja sé que com tot, el criteri dels doctors és subjectiu i el que els uns creuen que s’ha de tractar d’una certa manera, els altres no ho veuen igual, però tanta diferència de criteri i de tractament bé deu haver de respondre a algun raonament científic i empíric, que per això són metges i no pas medicinaires (altrament dits, curanderos). No serà pas perquè no ens haguem fet pesats, igual el Salvi com jo, a base d’insistència en el tema dels mocs del Marcel, però és que no hi ha hagut manera que ens resolguessin el problema fins ara, no pas per una qüestió de falta de mitjans, sinó per un tema de criteri i també d’un cert passotisme en el tractament.
M’agradaria molt saber què en penseu de tot plegat.

L'AMENAÇA DE LES VACANCES ESCOLARS FORA D'HORES

L’estiu passat va ser llarg, llarg, llarg. Inacabable, diria jo. Des del moment en el que la meva Ariadna va deixar d’anar cada dia al col·le i va començar les vacances d’estiu, fins al moment (gloriós i benhaurat) en el que va tornar a les classes, van passar tres mesos en els que pràcticament vam deixar de saber què més fer, perquè al llarg de les setmanes de juliol, agost i mig setembre, vam fer absolutament de tot: activitats per estar asseguts una estona pintant, dibuixant, escrivint i comptant, manualitats, passejos amb bicicleta o amb patinet, tardes a la platja, inacabables sessions de gronxadors, berenars a l’aire lliure, visites a la biblioteca, tallers de diverses manufactures (paper plegat, pintura de figuretes d’escaiola, fotografia, dibuix, etc., etc., etc.). Vam fer tant de tot que al final ja no sabíem què més fer. I encara gràcies que amb la meva baixa per maternitat i amb el Marcel de poquets mesos, vaig poder estar tot l’estiu a casa, despreocupant-me de la feina i completament dedicada només a la canalla.
L’anunci de la proposta del conseller Maragall d’escursar aquestes inacabables vacances estiuenques alegra les meves oïdes però la idea que aquestes setmanes en les que s’avança el curs es reparteixin al llarg dels mesos lectius, especialment pel febrer, fa que el cor se m’acceleri perquè, posem per cas, si l’Ariadna i el Marcel tenen l’escola tancada, què en faig d’ells: me’ls penjo del clatell? Els encolomo als avis? Els faig assistir a alguna mena de ludoteca o similar, pagant a més un preu addicional al que ja costa el col.legi (que no és gens barat malgrat ser una escola concertada)? Me’ls menjo amb patates?
Estic molt d’acord en que el model escolar ha d’acostar-se a l’europeu, amb les seves múltiples variants, però també ho hauria de fer, de retruc, el model d’horari i de condicions dels treballadors que sortim cada dia de casa per guanyar-nos un sou. La conciliació laboral és el gran debat des de fa anys i panys i de moment, no hi ha hagut ningú que posi la cullerada encertada dins la sopa, que arregli tots els desajustos existents avui dia.
L’argument per a aquesta pausa dins les setmanes lectives és perquè resulta que de la primera a la segona avaluació, és a dir, de Nadal a Setmana Santa, les criatures es cansen i aleshores ja no rendeixen com haurien de fer-ho perquè estan saturats. Em sembla perfecta aquesta preocupació pels estudiants, però passa el mateix amb els treballadors, o és que no és dur saber que al llarg dels mesos de gener, febrer, març i mig abril no hi haurà ni un trist pont que allargui una mica més un cap de setmana?
Reivindico amb fermesa el dret que tots i totes tenim de fer una aturada (a veure què opinen els empresaris), igual que els nostres fills i filles, cas que la proposta de la conselleria d’Educació finalment acabi convertida en llei d’aplicació a partir de l’any entrant. Jo també vull una setmana blanca, una setmana cultural i una excursió de fi de curs. Ja ho sé, ja sé què em direu: que l’edat per fer tot això ja ha passat i que les obligacions són unes altres, que cal treballar a diari per fer pujar el país, especialment ara que hi ha crisi, que la vida dels escolars i les dels seus pares van per camins molt distints. Bé, bé, rebé. Em sembla perfecte però si tot plegat tira endavant, com probablement farà, la conselleria no m’ajuda en la meva vida diària sinó que em reporta un problema, i gros. Per tant, espero i desitjo que el conseller Maragall, a banda de pensades estrambòtiques que es treu de la màniga com si fossin rauxes, m’aporti també la solució escaient al cas i que els meus nens tinguin l’alternativa de fer altres activitats al seu mateix centre i exactament en el mateix horari.
Que els pares no hem de pagar amb redoblat esforç les iniciatives populistes i electoralistes del conseller, més encara perquè no tinc clar que això als estudiants i a la canalla en general, els afavoreixi en res. Per experiència sé que després d’una pausa no es torna a la normalitat amb les piles recarregades, sinó amb una desconnexió que alenteix tots els processos de tornar als bons costums, a la disciplina dels horaris i de les obligacions que posen ordre a l’anar fent de cada dia.
Si finalment tot plegat tira endavant, espero, sincerament, una solució apropiada, perquè altrament…

FLORS DE ROMANÍ

A l'altre banda de l'oceà, el mateix dia que aquí celebràvem la Candelera, amb aquella famosa dita popular "Si la Candelera riu, el fred és viu; si la Candelera plora, el fred és fora però tant si plora com si riu, el fred és viu", la marmota Phil va decidir que encara queden ben bé sis setmanes més d'hivern, malgrat que quan va sortir del seu cau, es va veure l'ombra, fet que vol dir que feia sol, és a dir, que la Candelera reia. Aquesta darrera Candelera ha estat variable i al matí va plorar una mica, després cap al migdia va fer mitja rialleta i es va tornar a ennuvolar de cara a la tarda i al vespre, de manera que aquest dia 2 de febrer no ha acabat d'aclarir quin temps farà de cara a le sproperes setmanes. Ai Senyor, el que és la tradició popular!.

No passava any, en aquestes dates, en el qual la meva besàvia Roseta deixés de recitar la dita popular que acompanyava amb allò de "La Candelera 2, sant Blai 3, endevina quin mes és". La resposta és clara: febrer.

Les ànsies per preveure quin temps ha de fer vénen de molt lluny, especialment d'un temps en el qual la gent depenia moltíssim de la climatologia (pescadors, pagesos, pastors...) perquè dels seus capricis en derivava el sustent estacional o fins i tot, per a la resta de l'any.

La gent buscava signes al cel, als arbres, als núvols, al comportament dels animals, a les brises i als vents, per poder preveure amb el màxim encert possible el comportament immediat de les estacions.

La meva besàvia Roseta, que era una dona molt sàvia, en sabia força de tot plegat i també de remeis casolans que van marxar amb ella quan va morir ja fa 20 anys.

A casa la iaia Roseta hi acostumava a tenir un test amb distintes plantes aromàtiques i medicinals, com la menta, la ruda, l'hipericó, la sàlvia, la farigola i també, com no, el romaní. Al terrat ella tenia muntat el seu petit jardí botànic, completament domèstic, però que requeria la seva atenció i cures per mantenir les plantes amb la frescor necessària per usar-les després en emplastos, cataplasmes, infusions i tisanes que alleugerien dolors, encostipats, congestions i malestars de diversa naturalesa. La recordo perfectament pujant treballosament les escales que condueixen al terrat i al seu trosset de muntanya portada a casa. Tocava les plantes i després s'olorava els dits. Jo crec que també recitava alguna oració mentre es dedicava als seus quefers de jardinera. Ella sabia quan calia tallar, plantar, transplantar, regar, assecar i usar les plantes a casa.

Un dels records que conservo d'ella amb gran estima me la retorna recol.lectant les tiges llargues de les plantes, lligant-les i col.locant-les cap per avall en algun lloc fresc i sec perquè perdessin l'humitat i en canvi, conservessin tot el seu aroma i propietats per ser usades després en receptes de cuina, en coccions i en maceracions delicioses. Ella feia licors, postres casolanes, sabó, melmelades, confitures i conserves de la forma més artesanal possible, a banda, naturalment, de les seves receptes que proporcionaven a casa dinars saborosos.

De totes les plantes que ella conreava, la seva preferida era el romaní. Acostumava a dir: "romaní, menta i valeriana salven a tota persona nada", és a dir, que de totes les plantes aromàtiques, aquestes tres són les que tenen més propietats per curar els mals més corrents. També deia "de flors de romaní i de noies per casar, tot l'any n'hi ha".

El romaní, doncs, és la planta que amb més força em retorna el record benvolgut de la iaia Roseta. Quan ella va marxar jo tenia 16 anys i massa ocells al cap per aprendre d'ella el coneixement que havia aplicat tota la seva vida. Cal tenir en compte que la iaia anava amb el segle i que quan era jove no s'havia inventat encara la penicilina. Sona pràcticament a prehistòria, però és així. Ara tindria 109 anys.

Es diu que el romaní porta bona sort, que espanta els mosquits, que endolça l'aire amb el seu aroma i que afavoreix la vista amb la seva bellesa humil. És una planta que creix en gairebé qualsevol tipus de terra, fins i tot en un test petit. De seguida aixeca les seves tiges verdes i brosta amb força a la muntanya. Per cert, si trobeu romaní pel camí n'heu d'agafar una tija petita i recordar que "quien va al monte y no coge romero no tiene su amor verdadero".

UNA DECISIÓ CONTROVERTIDA

Avui aquest matí ha saltat la notícia que l'equip de govern de l'Ajuntament de Tarragona ha decidit que els menors de 10 anys no poden agafar el transport públic sols i que per anar bé han d'anar acompanyats d'un adult. La polèmica està servida perquè, arran d'aquesta decisió, una es pregunta quina és la finalitat última que s'hi amaga al darrera, donat que aquests menors, si a més pertanyen al club dels Tarraconins, tenen l'autobús de franc. Ara bé, si han d'anar acompanyats, aquest/a acompanyant obligatòriament ha de pagar el seu bitllet, amb la qual cosa, l'un compensa l'altra i l'empresa pública de mitjans de transport, respira tranquil.la. Tot plegat fa pensar malament, digueu-me suspicaç si ho voleu, perquè veig més fàcil que l'equip de govern hagin pensat en l'aspecte crematístic de l'assumpte més que no pas en la bona intenció de procurar evitar que els menors prenguin mal, que vagin protegits, segurs i ben guiats per un adult que en tinguin cura des del moment de sortir de casa fins a l'instant d'entrar a l'escola.

Els menors, que són els principals interessats en tot aquest assumpte, són els que menys tenen a dir perquè, com a menors, faran allò que els adults els diguin, però ara el tema tindrà el seu ressò en els pares i mares que a diari veuen als seus fills/lles enfilar-se a l'autobus municipal i respiren amb calma perquè al matí a primera hora, que ja resulta de per sí estressant, tenen el desplaçament fins a l'escola de la canalla, solucionat. Doncs no, això s'ha acabat. O els acompanyen ells mateixos o els escolars menors d'edat, que són tots, s'hauran de quedar a terra o anar a l'escola com tota la vida, xino-xano.

Ignoro si l'equip de govern que ha pres aquesta decisió és conscient de la repercussió i les conseqüències que tindrà, però sigui com sigui, estic convençuda que al llarg dels propers dies algú haurà de donar explicacions i haurà de posar un pegat calent a una nova pífia municipal. Els meus nens, que són Tarraconins, van rebre a casa una carta dient-els-hi que ja podien anar a recollir el seu carnet que els acredita com a membres del club i que amb ell, i en cumpliment d'una promesa de l'alcalde Ballesteros, tindrien l'autobús escolar de franc. A nosaltres, sortosament, no ens cal anar a buscar l'autobús que arribar-nos fins al col·le, però entenc que per a les famílies a les que sí els cal, aquesta decisió representarà més una molèstia que no pas un aventatge, més encara perquè si els pares deixen als fills pujar sols als autobusos municipals és perquè els veuen capacitats per fer-ho i tenen dipositada en ells la confiança suficient per deixar-los anar sols.

En fi, la polèmica està servida i segur que els propers dies en sentirem a parlar. Ja tindrem temps de comentar-ho.

ELS EFECTES DE LA VENTADA

En aquest país nostre hi acostuma a fer vent i això no representa cap novetat. Els homes del temps ho tenen claríssim: la mestrelada corresponent de les Terres de l’Ebre deixa pas a una llevantada sumaríssima a la costa central per, finalment, convertir-se en una tramuntanada furiosa a Girona. Des de temps immemorials la gent s’ha tornat boja darrera el vent i el vent ha respòs a la caiguda de quatre gotes de tardor o bé al cor de l’hivern. El meu avi Joan, quan les ràtzies de vent feien espetegar amb ràbia les branques de les moreres que hi havia plantades davant de casa, contra les persianes de la tribuna, acostumava a dir: Quin un de més gros que n’han penjat avui!. No tinc ni idea de a què es referia amb aquesta expressió, però ell la repetia i d’alguna manera, s’havia convertit en una mena de cantarella que implicava una ventolera inclement i potser per això mateix, per haver estat tan repetida, ja no n’hi feia cas. Ara em sap greu no haver-li preguntat què volia dir amb això.
Sigui com sigui, el vent bufa i ha bufat a ple pulmó aquest cap de setmana. Els avisos del Servei de Meteorologia de Catalunya ja havia alertat que el vent podia fer mal i que seria excepcional. Com hi ha món, n’ha fet tant com ha volgut de vent, fins al punt de deixar al seu pas 9 persones mortes, a banda de nombrossíssimes i quantioses pèrdues materials, molèsties i desgavells per tot arreu. Arbres aixecats de soca-rel o amb les branques arrencades, edificis sense teulada, parets esfondrades, cables d’electricitat per terra, incendis forestals, contenidors tombats, escoles tancades, etc., etc., etc.
Us explico tot això perquè cada vegada que hi ha una malvestat climàtica d’aquest tipus o d’altres, es posa de relleu una evidència preocupant: aquest país nostre tan estimat, tan volgut, tan entranyable, s’atura en sec a la primera ventada més forta del costum; marxa l’electricitat quan plou; si cauen quatre volves les ciutats es col·lapsen, els trens arriben tard, els avions no poden enlairar-se, el caos regna a tot arreu i a ciència certa, potser la única cosa que continua funcionant com un rellotge suís, sense cap gènere de falla, són els peatges. Com n’és de trist tot plegat!.
En aquesta ocasió qui va posar-se al capdavant de la crisi amb la lloable intenció de posar-hi tranquil·litat (tot i que no solució, ni tant sols precària) va ser el conseller Saura, en comptes del president Montilla. Em pregunto perquè!.
Penso sincerament que si fóssim un país avançat, amb unes bones infrastructures, amb una bona previsió d’allò que pot venir, no ens hauríem de veure afectats per unes quantes hores de vent, per fort que aquest sigui i sobretot, el ciutadà no ha de pagar la falta d’inversió que aniria destinada a la millora de diverses instal.lacions que fa 150 anys que no es toquen.

La ciutadania tenim paciència, molta paciència, està demostrat, perquè les asseguradores posen tota mena de pegues a fer-se càrrec de desperfectes diversos com ara neveres descongelades, menjar fet malbé, falta d'electricitat, aparells elèctrics espatllats, etc., etc.

El president Montilla diu que la culpa de tot plegat la té el Servei Metereològic, que no va avisar amb prou insistència i a partir d'aquí, la pilota va passar del teulat propi al teulat aliè.

Com dimoni s'ha d'arreglar tot això? Els polítics, està demostrat, no en tenen ni idea i jo, per descomptat, tampoc.

S'accepten bones idees.

HOMBRES, MUJERES, EFRÉN I LA SEVA AUGUSTA MARE

La programació d'alguns canals de la tele de divendres i dissabte al vespre/nit està determinada pels programes del cor, allò que els experts anomenen "el colorín". Programes com "Donde estás corazón" y "La Noria" acaparen cada cap de setmana l'atenció de milers d'espectadors, amb els seus continguts, sovint polèmics, pujats de to i carregats de xafarderies, especialment el DEC.
Aquest cap de setmana va passar quelcom d'extraordinari que un cop analitzat, em va semblar indecent i indignant.
Algun/a dels/les amables lectors/res sap qui és un tal Efrén?
Probablement tots/tes ho sabreu o almenys, en algun moment n'haureu sentit a parlar per la tele. L'Efrén és un tipus de 26 anys que ha saltat a la fama de 0 a 100 en dos dies, perquè va participar en un programa de Tele 5 que es diu "Hombres, Mujeres y Viceversa". El programa consistia en trobar-li una nòvia a aquest tal Efrén i ell mateix havia de triar-la d'entre una bona colla de candidates a les que va anar eliminant adduint les excuses més tontes. Que si a aquesta no la veig clara, que si aquesta no m'agrada directament, que si aquesta és massa bleda… Finalment, després de llàgrimes, sortides, coneixences, refregaments i algun que altre "retozo sobre el follaje", el tal Efrén va escollir a una tal Soraya, convençut que havia trobat la seva mitja taronja i argumentant que s'havia enamorat bojament d'ella. La tal Soraya (molt mona, no es pot negar, però sense massa sang a les venes), va acceptar aquesta elecció com l'ovella que entra a l'escorxador, convençuda que aquesta xamba li reportaria "bolos", feina a no sé quina altra cadena de televisió, el salt definitiu de l'anonimat a l'estrellat i finalment, la resolució econòmica i sentimental de la seva vida. Però és clar, no va tenir en compte que el tal Efrén feia més comèdia que teatre i que el que va començar com una comèdia grega es va convertir en una farsa romana amb tints dels drames clàssics més estereotipats. Ell, mentre la tria a ella es veu amb una altra (que també ha anat passejant-se pels platós més escandalosos) i ella, que tampoc és manca, es veu en la foscor d'una còmplice habitació d'hotel amb un tal Carlos que és, a la seva vegada, un concursant de Gran Hermano, fet pel qual, la seva "relació" va durar de Nadal a Sant Esteve, i això que havia de ser per sempre. En fi, com definir-ho? Un merder. I al capdavall, hores i hores de programació a la tele.
Oi que és trist? Doncs no, és tristíssim.
D'entrada, ja trobo denigrant i indignant que una colla de noies, la majoria d'elles anorèxiques i amb ínfules de model i presentadora, es rebaixin d'aquesta manera a la televisió i d'una forma pública, suspirant i llençant llàgrimes de cocodril per un tio, el tal Efrén, que déu sap que no val un pito. Que el noi és guapo? Salta a la vista, no es pot negar, però l'heu sentit a parlar? L'heu sentit argumentar i defensar-se? Quina vergonya aliena més ben sentida i més apropiada.
I ara arriba la qüestió de pes de l'assumpte: com és que un paio i una tia completament anònims, sorgits del no-res, a primera vista fracassos escolars en potència, pretenguin "treballar" a la televisió, seguint els tristos exemples de la Belén Esteban, la Raquel Bollo i altres herbes, que no tenen més mèrit que haver protagonitzat algun tipus d'escàndol, rera el qual, ja poden opinar del bé i del mal, del més aquí i del més enllà en programes que foten a caldo a altra gent tan desgraciada com ells mateixos?.
La culpa la tenen els mitjans de comunicació, éstà clar i nosaltres, els espectadors, que ens empassem sense qüestionar-ho, allò que ens donen i com més escandalós, més ens agrada. Com més llagues es poden obrir a base de furgar-hi a dins, també millor que millor. I la cosa es pot allargar setmanes i setmanes.
Ara encara no sabeu qui és l'Efrén aquest? Ni la Soraya? Ni ningú d'aquesta trepa? No patiu. Segur que aquest cap de setmana, periodistes a simple vista amb un cert prestigi com el Pepe Calabuig, el Jordi González i d'altres, ens tornaran a bombardejar amb les incidències que al llarg d'aquesta setmana els hagin pogut esdevenir, a aquesta colla d'adolescents que arrosseguen misèries i desvergonyes de plató en plató, assegurant que diuen la veritat del que expliquen i prometent que mai parlaran de la seva vida privada. Ja, ja, ja!.
Si no és perquè és tan trist, seria per petar-se de riure.
Ai el circ de la tele!. Sorollós, escandalós i en el fons, inevitable.

L'HORROR HUMÀ

Trobo increïble que fins ara la gent no hagi sortit al carrer per protestar i manifestar el seu dolor pel poble palestí i per la guerra oberta, cruenta i sagnant que s'està produïnt a la franja de Gaza. Ja fa tant de temps que tot plegat dura i ha estat tanta la gent que ha mort pel camí, que el fet que les notícies de qualsevol hora parli una vegada i una altra, repetidament, de l'horror humà que s'està visquent a l'Orient Mitjà, ja pràcticament no ens immuta.

No hauria de ser així, perquè per damunt de tot, hem de ser una mica més humans. A qui no fan mal les imatges que han ofert totes les cadenes, de pares i mares desesperats que enterren als seus fills morts en atacs israelians. I a qui deixa indiferent la destrucció de la cultura, de la civilització, de la humanitat, només per una qüestió de terra?

Aquest cap de setmana la gent ha sortit al carrer, com en tantes i tantes anteriors ocasions, aquest cop per dir que els polítics han d'imposar-se a la massacre i amb accions concretes i a poder ser encertades, mediar i posar fi a aquesta bogeria.

La gent, anònima, desinteressadament i humana ja han dit el que havien de dir i ara, a veure qui posa solució i de quina manera, a aquesta cruenta guerra?

El crit de Pau s'ha fet sentir, i ja era hora.

http://palestineblogs.net/