Us explico la meva dèria d'avui. Aquest dissabte que plovia a bots i barrals a Tarragona, se'm va ocórrer la meravellosa idea d'anar a comprar al matí, enganxant el moment en el que més plovia i més bufava un vent huracanat que em va girar el paraigua del revés tan bon punt vaig posar el peu al carrer. Com un llamp vaig fer les quatre compres que em calien i ja que hi era i s'hi pot trobar de tot, vaig passar pel Mercat Central (ja sabeu, carn, peix, pa, fruita..., tot concentrat en un mateix punt, sense haver de fer llargues caminades enmig d'un mar d'aigua). Bé. Quina va ser la meva sorpresa quan, passejant pels passadissos del mercat i a l'espera que remetés la tromba d'aigua, en una parada posada ex-professo, hi trobo quatre dibuixants que es dedicaven a fer caricatures de la gent que se'ls asseia al davant, paradistes i clients del mercat. Em vaig quedar badant una estona i, sincerament, vaig al.lucinar. Jo que no sé ni agafar un llapis per fer una ratlla recta, em vaig meravellar amb els traços de descripció perfecta que donaven com a resultat els trets exagerats de la cara de la persona que es deixava dibuixar. Em va sorprendre que amb quatre ratlles (però quatre i prou), de seguida es veiés la fesomia del dibuixat i el dibuix d'enllestia en un sant-i-amén, sense retocs ni correccions. Com hi ha món, si els fabricants de gomes d'esborrar han de viure d'aquests dibuixants, ho tenen clar. Fins i tot un d'ells, potser el més elèctric, feia els seus dibuixos directament amb rotulador gruixut, d'aquells de punta arrodonida, fet que invalida completament qualsevol correcció o rectificació sobre el traç ja estampat al paper blanc.
Un dels dibuixants (llàstima que no en sé el nom), em va comentar que en dos dies han arribat a fer més de dues-centes caricatures cadascun d'ells, el que vol dir, un seriós exercici de concentració i d'habilitat per captar els trets, les característiques més destacables i més exagerables del dibuixat i no cal dir, una immensa dosi de talent per part del dibuixant.
Com que em feia una mica de tall, quan va arribar el meu torn vaig treure de la meva bossa una de les cinquanta fotografies que porto de la meva Ariadna i li vaig demanar al dibuixant Kosh que en comptes de fer-me la caricatura a mi, li fes a ella. En Kosh va agafar la foto i pim-pam, en un moment va estar enllestida, amb força encert. Quan vaig arribar a casa i li vaig ensenyar (us recordo que és una caricatura que exagera la seva careta rodona i els seus petits rinxos), ella em va dir arronsant el front: "Jo no sóc així, eh?". Jo que no.
Va ser el Salvi, de tota manera, qui em va aclarir el dubte del dibuixant que més em va impactar. Li vaig preguntar: "coneixes a un tal Hugo?" I ell em va respondre: "Sí dona, l'Hugo Prades. És molt bo, és una passada".
Sense desmerèixer a la resta, em van encantar especialment les caricatures de l'Hugo Prades. És impressionant veure'l en acció. Dóna la impressió que dibuixar sigui fàcil, però està clar que igual com altres habilitats com ara cantar o ballar, només uns quants escollits tenen aquest do de captar la realitat que tenen al davant i plasmar-la sobre el paper deixant en cada traç una mica de la seva pròpia visió del món.
Tombant pel Youtube he trobat aquest vídeo que us adjunto, amb dibuixos de l'Hugo Prades i un muntatge del Napi. Delirópolis Aariadna és la revista en la que l'Hugo i altres dibuixants de Tarragona han estat treballant. També em fa gràcia que es digui Aariadna, per motius que segur que tots i totes deduïu.
Us deixo amb el talent creatiu de l'Hugo Prades i aquest còmic seqüenciat que parla molt de la seva obra i del seu art (valgui la frase).
dimarts, 13 de maig del 2008
HUGO PRADES - MUSEUM - Delirópolis Aariadna '06
dilluns, 12 de maig del 2008
DARDO

diumenge, 4 de maig del 2008
EL DOMINI DEL BRONZE D'ANNA CHROMY







divendres, 2 de maig del 2008
RESSACA POST SANT JORDI

dijous, 17 d’abril del 2008
UN VOT DE CONFIANÇA


dijous, 10 d’abril del 2008
TOT RECORDANT A JIM HENSON
Ben podria ser que aquest nom, Jim Henson, no us soni de res, però us garanteixo que és el culpable que la nostra generació hagi passat estones inoblidables davant el televisor, després de sortir del cole, veient programes que ara enyoro d'allò més. Recordeu "Barrio Sésamo"? i abans d'aquest, "Ábrete Sésamo"? I dins d'aquests programes, recordeu la granota "Gustavo, el reportero más chicharachero de Barrio Sésamo", com era coneguda a la televisió espanyola, i a Kermy, que era el seu nom original en anglès? I a Coco? I a Triqui, el monstruo de las galletas? I al vampir que comptava mentre esclafia grans riallades que desfermaven llamps i trons? I tants d'altres, com la porqueta Peggy, per exemple, o el Fosthy? Aquells que tingueu menys de vint anys, segur que aquests personatges us poden sonar, però en acció mai els heu vist. M'equivoco? Potser tingueu més recent els fraguels, que vivien a Fraguel Rock? En canvi els de la meva generació (ahir en vaig fer 37), tenim molt viu el record d'aquests i de molts altres personatges que comptant, pujant i baixant, devorant galetes o fent mil disbarats, ens van ajudar a conèixer conceptes bàsics al mateix temps que ens divertíem mentre berenàvem davant el televisor.
Una mica més tard, quan jo tenia una mica més de vint anys, va aparèixer en escena "El Cuentacuentos", una autèntica meravella, en la que l'actor John Hurt donava vida a un personatge estrafolari, gairabé caricaturesc, que explicava contes que s'escenificaven. Als seus peus hi jeia un gos que parlava i al davant seu tenia una gran llar de foc, que escalfava i il.luminava una estança enorme i francament misteriosa, perfecta per despertar la imaginació i fer volar la fantasia.
Em pregunto, on ha quedat ara tot això? En quin fosc racó dels arxius de TV1 reposen totes aquestes cintes que contenen programes infantils meravellosos. Potser el pas del temps me'ls ha fet cada cop més ideals, però el cert és que ara ja no se'n fan com aquells (algun dia caldrà dedicar un post tot sencer a la mítica "Terra d'escudella" del circuït català, perquè aquesta és també una altra història). Em fa una certa ràbia i també una certa llàstima que la meva Ariadna tingui tan poques possibilitats de veure una programació infantil de qualitat, perquè a l'hora en la que jo veia els programes que us comento, ara les televisions emeten programes de xafarderies i de misèries personals. Em direu que sempre ens queda el Club Super 3 i jo us diré que si us plau, no em feu riure, estem parlant de qualitat...
Si l'Ari vol veure alguna cosa que mínimament tingui aspecte d'infantil, ha d'enganxar-se al Boomerang o al Disney Toons, o al Nick i algun més, canals tots ells, que es passen l'estona emetent només dibuixos animats de mitjana i mala qualitat, com el Doraemon, al que no aguanto o el Ninja Hatori, al que no suporto.
Avui em ve de gust recordar a Jim Henson, el pare dels personatges, meitat titelles meitat pelutxos, amb els que vàrem crèixer, com Epi i Blas, Coco o Triqui, entre molts altres, igual com també "Los Teleñecos". La seva factoria, una autèntica mina d'imaginació i de qualitat, va perdre un geni quan Henson va morir, fa ja alguns anys. Està clar que el seu enginy no s'ha repetit, almenys pel moment i a aquestes alçades de la pel.lícula, sincerament, ja em dono per perduda.
Us adjunto un vídeo absolutament genial, que segur que recordareu: el Manamana. Segons diu Youtube, l'han vist la friolera de 2.727.021 vegades.
Au, a disfrutar com nens (i nenes).
dimecres, 9 d’abril del 2008
EM SENTO "POLACA"


diumenge, 30 de març del 2008
LES DONES QUE LLEGEIXEN SÓN PERILLOSES


WOMAN IN ART (Les dones en l'art)
Aquest muntatge que avui us convido a veure és força conegut i segur que més d'un i d'una ja el tenen vist, però és que el trobo tan absolutament sensacional, que no em puc estar de penjar-lo en el bloc i oferir-lo a aquells que el vulguin veure.
Val la pena dedicar-hi els dos minuts i mig que dura, contemplant les pintures i les cares de les dones i escoltant aquesta música sonata de Bach. Espero que el gaudiu.
dijous, 27 de març del 2008
SOPA D'ESTELLA


dijous, 13 de març del 2008
PECADORA SÓC

UN FILL DE PUTA ANOMENAT GUILLERMO HABACUC VARGAS
Es diu artista, però el seu goig consisteix en maltractar animals. En una exposició col.loca en una paret una frase: "Eres lo que lees". La composició és feta amb pinso per a gossos. Al davant de la frase hi col.loca, lligat ben curt en una paret, un gos que recull del carrer, i el deixa morir, enmig de la sala d'exposicions, de fam i de sed, davant la frase feta amb menjar per a gossos. La gent que va a veure l'exposició d'aquest anormal, anomenat Guillermo Habacuc Vargas, contemplen impassibles com el pobre gos, va morint, lentament, de fam i de sed, lligat a la paret. I ningú hi fa res. És increïble, inhumà, salvatge... se m'acaben les paraules i començo amb els insults a aquest fill de puta que vol repetir l'experiència en una altra sala d'exposicions.
Cal fer-li boicot. Per això es recullen signatures en la següent pàgina web: http://www.petitiononline.com/13031953/.
Ja hi ha més de 800.000 signatures recollides i la meva és la que fa 876.997.
No es pot permetre que torni a assassinar a un pobre gos en nom d'un pressumpte art, incomprensible als meus ulls.
Sempre he entès l'art com aquella activitat el resultat de la qual aporta plaer i goig a qui el contempla. D'això jo en dic salvatjada i deshumanització.
Si sou sensibles i teniu l'estómac delicat, no us mireu el vídeo, però si us plau, signeu, signeu, signeu.
Tornem, tots plegats, a fer-nos humans.
dimarts, 11 de març del 2008
CREADORS DE CRISIS


dimarts, 4 de març del 2008
JOAN


dijous, 28 de febrer del 2008
BÉ LLIURE PERÒ ESCÀS


Fa uns quants mesos, la família Guinart-Pros al complert, vam visitar el poble de Lilla, en busca d'enyors agradables i alguns records dolorosos. Al costat mateix del bar del poble, un cartell anunciava que la restricció d'aigua feia que la gent del poble en disposés d'una certa hora a una altra i encara, procurant moderar-ne el consum i actuant amb seny. Al cap d'uns quants dies escoltàvem per la ràdio que a l'Espluga de Francolí, el raccionament de l'aigua era el pa nostre de cada dia, i d'això ja fa uns quants mesos.
Ara resulta que aigua provinent de Tarragona se n'ha d'anar cap a Barcelona perquè d'aquesta manera, la ciutat i l'àrea metropolitana, no es vegin afectades per la manca preocupant d'aigua. Qui ho entén això? Que m'ho expliquin bé, perquè la veritat és que jo no ho veig gens clar. Naturalment, els grups ecologistes ja han posat el crit al cel i també els afectats per aquesta decisió, que es veu que són els regants de l'Ebre, tant de la riba dreta com de l'esquerra, que ja han anunciat que recorreran a mesures legals si aquesta decisió els afecta negativament.
Però es veu que la cosa ja està feta. El plenari tarragoní així ho va aprovar fa tot just unes jornades i l'alcalde Ballesteros es veu que ho té molt clar, que en contrapartida, podrà aconseguir alguns avantatges, com ara l'increment de captació d'aigua dels aqüífers tarragonins, mesura a la que l'Agència Catalana de l'Aigua, ha de cedir per trons en contraprestació pels serveis rebuts.
Jo no sóc biòloga ni geòloga, i entenc que l'alcalde Ballesteros fa el que creu millor, però a primer cop d'ull, dóna la mateixa impressió que es repeteix una i una altra vegada des de fa tota la vida: Barcelona té totes les prioritats, gaudeix de totes les premises i es fa seus tots els avantatges, en detriment, si convé, d'altres contrades que també tenen, no només dret a viure, sinó indicis de vida intel.ligent. Serà veritat que això no és pas Catalunya, sinó Barcelunya? Corregiu-me si m'equivoco, però des de la meva manera d'entendre les coses, tot plegat és prou trist.
A veure si algun company blocaire pot explicar-me quins son els avantatges d'anar fent favors a Barcelona i més encara, quan aquests favors representen posar el llit, el beure i la galta.
Per acabar aquest post de bon rotllo, us passo un vídeo que m'encanta, d'una cantant fascinadora, que enmig de les cançons crida el seu crit de guerra: AGUA!... (podeu veure'l clicant aquí). I A GOSAR, MI AMOL!
dimarts, 19 de febrer del 2008
FARTA, CUITA, CANSADA I FINS AL MONYO de tant de pedorreo




divendres, 15 de febrer del 2008
EL GOS QUE SAP SUMAR
Al.lucinant, espaterrant, com diu algú, "pa cagarse patas abajo". El Miki va ser la gran revelació d'"El Club" de TV3 de fa dos dies perquè, encara que algú no s'ho pugui ni arribar a creure, el Miki, és un gosset que sap sumar i multiplicar, tal i com ho llegiu. A casa ho vam veure en directe i encara ara al.lucinem, especialment perquè sembla ser que tot el que aquest gosset sap, li ha ensenyat el seu amo i, com hi ha món, que l'amo sembla força menys intel.ligent que el gos. No us perdeu aquestes imatges que no tenen ni xarxa ni truc i penseu, sobretot, que hi ha molta gent, que no sap fer, a hores d'ara, el que fa aquest bell exemplar de raça canina.
Acojonante!.
dimecres, 13 de febrer del 2008
EL MEME, FET I TRASPASSAT


dilluns, 11 de febrer del 2008
UN CLÀSSIC
Los Aristogatos. Un autèntic clàssic. Sincopant, no hi ha qui els guanyi. Jo també vull ser Gato Jazz. M'encanten!.
QUIN FESTÍ!
La genialitat dels creatius de la casa Disney van posar tota la seva fantasia i el seu afany per despertar la gana de la Bella, que no volia sopar amb la Bèstia.
Deu ser perquè a aquesta hora ja començo a tenir gana, però el trobo absolutament genial.
Gaudiu-lo.




