LES DONES QUE LLEGEIXEN SÓN PERILLOSES

No em considero perillosa per llegir, però sí que sóc una lectora empedreïda. No me'n sé estar. Tinc llibres a tot arreu i llegeixo diverses obres simultàniament, segons el meu estat d'ànim i el lloc on em trobi. Per exemple. Tinc a la tauleta de nit el darrer llibre de Ken Follet "Un mundo sin fin", continuació de "Los pilares de la tierra", que vaig llegir ja fa uns quants anys i que em va encantar. De "Un mundo sin fin" encara no puc opinar, perquè tot just el començo, però de moment, promet. Tinc al despatx "La bodega" de Noah Gordon, que vaig començar més moguda per la curiositat que no pas perquè Gordon sigui un dels meus escriptors preferits. El que passa és que això que la trama estigui ambientada al Penedès, fa que senti el que s'hi explica, els paisatges que s'hi descriuen i les situacions que s'hi esdevenen, molt properes i familiars i m'encanta. Al bany estic acabant "Mil soles espléndidos" de Khaled Husseini, una història absolutament meravellosa que està ambientada a l'Afganistà ocupat primer pels soviètics i posteriorment pels americans, enmig de dues guerres sense quarter. La desgràcia pot unir tan i tan a les persones, especialment a dues dones, Mariam i Laila, condemnades a viure sota el mateix sostre. En fi, una delícia. Al menjador hi tinc a l'Amy Tan amb el seu "Un lugar llamado nada". Trobo l'escriptura de l'Amy Tan absolutament brillant i especialment emocionant. Dins la bossa de passeig del Marcel hi transporto amunt i avall "Rubicon", de Tom Holland. Quan sortim a fer un volt, tan aviat trobo l'oportunitat, el continuo. Per aquells que esteu interessants en l'imperi romà, aquest és un títol altament recomanable. Finalment, a la cuina hi tinc "El talismán" de l'Stephen King, que rellegeixo després d'una colla d'anys. En el seu moment em va encantar, només que ara, quan torno a repassar les seves pàgines, em fa una mica més de mal que anteriorment, perquè l'Stephen King em porta a una època que ja no tornarà i això em resulta dolorós, fins i tot després de tants anys.

En fi, aquest proper Sant Jordi, espero firar-me aquest títol que trobo molt interessant: "Las mujeres que leen són peligrosas" d'Stefan Bollmann. Aquest nadal passat va sortir també al mercat la segona part "Las mujeres que escriben también son peligrosas". Caldrà veure'l. Els vaig fullejar a la llibreria i em van semblar molt macos, molt cuidats i molt encertats. Una combinació sàviament escollida d'obres d'art, moments intensos i dones a les que els pintors van plasmar concentrades en les seves lectures. Transcric la contraportada: "Relegadas tradicionalmente a un papel secundario y a menudo pasivo en la sociedad, las mujeres encontraron muy pronto en la lectura una manera de romper las estrecheces de su mundo. La puerta abierta al conocimiento, la imaginación, el acceso a otro mundo, un mundo de libertad e independencia, les ha permitido desarrollarse y adoptar, poco a poco, nuevos roles en la sociedad. A través de un recorrido por las numerosas obras de arte que reflejan la estrecha relación entre libros y mujeres, Stefan Bollmann rinde un sentido homenaje a las mujeres y confirma el excepcional poder que confiere la lectura".

Un record em ve a la memòria: la lectora per excel.lència de casa, la meva besàvia Roseta, asseguda en una butaca del menjador, devorant un llibre que tenia arrepenjat al damunt d'un vell cosidor amb potes i que li servia de tauleta. Qualsevol moment era bo, per a ella, per obrir el llibre i posar-se a llegir, fins i tot durant hores. Jo crec que perdia la noció del temps i entrava tan profundament al sí de la novel.la, que perdia el món de vista. De les moltes qualitats que ella tenia, crec que aquesta l'he heretat per la via directa i li agraeixo el detall.

Ja us ho explicaré.

WOMAN IN ART (Les dones en l'art)

Aquest muntatge que avui us convido a veure és força conegut i segur que més d'un i d'una ja el tenen vist, però és que el trobo tan absolutament sensacional, que no em puc estar de penjar-lo en el bloc i oferir-lo a aquells que el vulguin veure.
Val la pena dedicar-hi els dos minuts i mig que dura, contemplant les pintures i les cares de les dones i escoltant aquesta música sonata de Bach. Espero que el gaudiu.

SOPA D'ESTELLA

Quan jo era petita, els dies de festa grossa en la que tota la família ens reuníem al voltant de la taula, la meva besàvia, que era l'alquimista de la cuina, preparava una sopa deliciosa, que tenia com a base brou de carn i es componia, entre d'altres ingredients, de pa, pollastre i unes petites mandonguilles que la besàvia Roseta feia fregir en oli bullent fins que eren ben cruixents. Ella l'anomenava "sopa d'estella", perquè estava tota feta a base de petits troços dels seus components, d'esquinços d'altres menges que havien quedat sobrers i minúscols bocins de carns variades. Ella la feia boníssima i resultava agradabilíssim al paladar anar trobant, a cada cullerada, ara una mica de pollastre, ara una mandonguilleta, ara una cullerada pràcticament vídua... Se'n fa la boca aigua només de recordar-ho.

Dilluns passat, que va ser Pàsqua, la família Guinart-Pros al complert, Turandot inclosa (la Turandot, per si encara hi ha algú que no ho sap, és la nostra gossa), van anar a menjar la mona amb la parentel.la a Les Peces, que és una urbanització d'Albinyana, en la que els meus pares tenen una caseta des de fa una pila d'anys. I com diu aquell "si lo sé no vengo", o millor dit, "si lo sé, no voy". Anar fins a Les Peces, que està ana distància d'una trentena escassa de quilòmetres, va resultar tota una odisea, perquè a l'alçada d'Altafulla, els vehicles ja havien col.lapsat l'autopista A-7 i estaven completament aturats a la calçada, sense avançar ni un centímetre, només per comprovar si el cotxe encara funciona. A pas de tortuga coixa vam anar avançant, metre a metre, i en passar per sota un panell lluminós, el rètol ens advertia que la retenció arribava fins al Vendrell. Desesperant. Només us diré que per cobrir el trajecte que ens havíem proposat, vam trigar una hora i tres quarts, uns 105 minuts, si fa no fa. Havíem quedat per veure'ns cap a dos quarts de dotze i arribàvem al nostre destí, una mica amb el posat que devia fer Ulisses quan va retornar a Ítaca després d'haver perdut la nau, la paciència i l'esperança, quan eren prop de les dues, exactament l'hora de dinar.

Pel camí vam tenir molt de temps per poder veure les obres d'ampliació de l'A-7 que s'estan fent i que corren paral.leles a l'autopista. És una autèntica destrossa del territori, un despropòsit per als quatre arbres i els tres ceps que encara tenen l'humor i l'esma de sobreviure en un terreny assedegat i mig desert. Vist en perspectiva, el terreny està travessat en direcció a Barcelona per la via del tren (a la que també convindria una mica d'alegria i uns quants arranjaments), la variant que comença a Altafulla i que s'acaba a Torredembarra, la carretera N-340, l'autopista A-7 i ara aviat, els dos carrils que fan nous. El territori, al meu entendre, és una autèntica sopa d'estella. Partit, repartit, trinxat i esbocinat per totes les comunicacions possibles, que han de facilitar, segons sembla, la vida dels viatgers, procurant-els-hi vies ràpides per als seus desplaçaments, des de Barcelona fins a casa nostra i a l'inrevés, els caps de setmana, les vacances i les festes de guardar. Sempre havia sentit a dir que la meva comarca, el Baix Penedès, és un nus de comunicacions, la ròtula de Catalunya, però més aviat sembla el xoxo de la Bernarda (amb perdó), perquè es deixa donar pel sac tan com la gent de Barcelona, planificadors, visionaris i rucs, es proposen. Beneficis a canvi? Molt em fa l'efecte que de tot plegat només se'n treuen molèsties, emprenyades i molta mala llet quan per fer un trajecte tan fàcil com és Tarragona-Les Peces, t'hi tires mig dia i a sobre, pagant el consabut i imperdonable euro amb trenta del peatge del Vendrell. Voleu dir que val la pena aquesta destrossa perquè els barcelonins, pixapins, camacus i altres herbes, es vinguin a remullar a les nostres platges i facin el "paleto" a casa nostra?

Trobo sincerament que és un escàndol, i el més indignant és que a sobre, els polítics que tenim als nostres ajuntaments, a les més variades institucions tarragonines, no es vegin amb cor de fer res per evitar aquest escandalós desgavell, perquè aquí i allà, els que manen, són dels seus. Vergonya, indignació, una emprenyada general pel temps trigat, per la caravana feta, pel sol que queia, per la ventada que assotava el cotxe, per la nena marejada i a punt de vomitar, i a sobre, el mòbil sense cobertura. Això és el tercer món, senyors meus, o el quart si molt m'apureu. I això que deien que la feina ben feta no té fronteres.

PECADORA SÓC

"Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra", sembla que va dir un tal Jesús de Natzaret, l'home al voltant del qual, milers i milers hi han deixat la vida i uns altres milers i milers, se les han enginyat per viure amb l'esquena dreta sense "dar palo al agua". Si fa uns quants anys enrera hagués dit això que ara publico al bloc, m'haurien cremat a la foguera per bruixa herètica. Estic convençuda que en una vida anterior, ja ho devien fer, perquè sinó, no s'explica l'aversió que sento per capellans i monges, bisbes i cardenals, que no tenen altra feina a fer que ficar-se en la vida quotidiana de la gent de bé que no aspirem a altre cosa més que a viure tranquils. Aquí he de fer un merescut i just parèntesi per algunes monges i alguns capellans que he conegut (pocs, això sí), que senten la seva vocació en el més profund del seu ésser i són completament respectuosos amb les decisions que prenen les altres persones. Que cadascú esculli la relació que vulgui tenir amb la Divinitat. No trobeu?

Fa uns quants dies l'arquebisbe Girotti, plenopotenciari apostòlic del Vaticà i expert en assumptes de consciència, va presentar al diari de la Santa Seu, L'Osservatore Romano, el llistat dels nous pecats capitals, que han d'afegir-se als set que ja tenien la seu just càstig tant aquí com al Cel, i que ja han esdevingut un clàssic des que al segle VI els va determinar el papa Gregori I, que tampoc tenia res més a fer. Heus-los aquí: la sobèrvia, la peresa, l'enveja, la gula, la luxúria, l'ira i l'avarícia. Set en total. Els nous pecats "socials" també són set i són els següents, per ordre d'aparició: 1. Les violacions bioètiques, com l'anticoncepció. 2. Els experiments moralment dubtosos, com la investigació amb cèlules mare. 3. La drogadicció. 4. Contaminar el medi ambient. 5. Contribuir a ampliar la distància entre els rics i els pobres. 6. La riquesa excesiva.

7. Generar pobresa.

Mireu, contaminar el medi ambient, és l'únic de la llista que rescato de la resta, perquè no és que sigui un pecat, és que és una qüestió en la que han d'intervenir les autoritats civils amb l'aplicació de les lleis dictaminades, endurides si cal per a l'ocasió, i punt. La resta, sincerament us ho dic: que els bombin. Com poden intentar regular l'anticoncepció etiquetant-la de violació bioètica? I la investigació amb cèlules mare? Com poden negar-se a que a través de la ciència es puguin salvar moltes vides humanes? A sí, ja ho sé, és que a ells el que els interessa, no són les vides, sinó les ànimes. No la qualitat de vida de persones que estan malaltes, sinó on aniran a parar les seves ànimes si la ciència no pot ajudar-les perquè els científics no compten amb els coneixements suficients. S'ha de ser obtús per oposar-se a l'avenç de la medicina, de la investigació i del futur.

Pel que fa a la riquesa excesiva, això sí que fa petar de riure. Heu visitat el Vaticà o n'heu vist alguna fotografia? Heu vist els tresors de les catedrals, de les esglésies, el seu immens patrimoni en terrenys, en construccions, en metalls i pedres preciosos? Sobren les paraules.

L'Església i els seus ministres són una colla d'alzeimics carques i casposos. Ara que la Conferencia Episcopal Española han escollit al Rouco Varela, segur que si en algun moment havien encaminat les seves passes envers una moderada modernor, ara tornaran enrera, cap al postregament, la genuflexió i els desdejunis del pensament. I encara es creuen líders de la societat, capdavanters en l'aplicació de la moral. No hi ha cap passatge de la Bíblia que digui que la drogadicció és un pecat. Més aviat s'inclina cap al lliure albir i el respecte envers les decisions personals. Qui vulgui drogar-se, que ho faci. Prou pena té.

No crec en l'església, ni en el que prediquen les monges ni en el que diuen els capellans en les seves misses dites a corre-cuita. Ja ho sé que sóc una pecadora impenitent, fins i tot una heretge, i com que ho sóc sense possibilitat de remissió, prefereixo gaudir de la meva condició, abans d'agenollar-me davant una vida sense possibilitat de ser viscuda, seguint les premises d'una església cada cop està més allunyada dels seus ancians feligresos que viuen de la tradició i del temor de veure's més a l'altre barri que a aquest.

Per cert, en el meu part, vaig fer donació del cordó umbilical del Marcel, a fi i efecte que s'estudiïn les cèlules sanguínies que contenia, perquè jo, modestament, sí que estic a favor de la ciència que salva vides i procura fer la vida més fàcil a aquelles persones que per la seva dissort ho necessiten.

El meu avi Joan sempre deia que el terra de l'infern està enrajolat de coronetes de capellà (es referia a la torsura que portaven anys enrera i que els distingia de la resta de la gent). Ja devia tenir raó, segur.

M'ho dic a mi mateixa sense picar-me el pit, ni abufetejar-me les galtes ni fer cap acte de penedida contricció: pecadora, més que pecadora.

UN FILL DE PUTA ANOMENAT GUILLERMO HABACUC VARGAS

Es diu artista, però el seu goig consisteix en maltractar animals. En una exposició col.loca en una paret una frase: "Eres lo que lees". La composició és feta amb pinso per a gossos. Al davant de la frase hi col.loca, lligat ben curt en una paret, un gos que recull del carrer, i el deixa morir, enmig de la sala d'exposicions, de fam i de sed, davant la frase feta amb menjar per a gossos. La gent que va a veure l'exposició d'aquest anormal, anomenat Guillermo Habacuc Vargas, contemplen impassibles com el pobre gos, va morint, lentament, de fam i de sed, lligat a la paret. I ningú hi fa res. És increïble, inhumà, salvatge... se m'acaben les paraules i començo amb els insults a aquest fill de puta que vol repetir l'experiència en una altra sala d'exposicions.
Cal fer-li boicot. Per això es recullen signatures en la següent pàgina web: http://www.petitiononline.com/13031953/.
Ja hi ha més de 800.000 signatures recollides i la meva és la que fa 876.997.
No es pot permetre que torni a assassinar a un pobre gos en nom d'un pressumpte art, incomprensible als meus ulls.
Sempre he entès l'art com aquella activitat el resultat de la qual aporta plaer i goig a qui el contempla. D'això jo en dic salvatjada i deshumanització.
Si sou sensibles i teniu l'estómac delicat, no us mireu el vídeo, però si us plau, signeu, signeu, signeu.
Tornem, tots plegats, a fer-nos humans.

CREADORS DE CRISIS

Qui son els principals creadors de crisis en situacions ben concretes? La resposta és ben clar: els mitjans de comunicació, en general. Els encanta furgar en la ferida, obrir-la fins a fer-li supurar serumen i pus infectat, veure si l'arrel del trep arriba ben endins o si queda només en la superfície d'una pell ben fina i si la ferida en qüestió és ben profunda, hi picotegen a dins com a bèsties carnívores i sanguinolentes.

Avui, veient El Club de TV3, ho he vist ben clar. Què en penseu de la crisi que hi ha a Esquerra?, preguntava l'Albert Om, amb aquell mig somriure a la cara, darrera del qual ensenya els ullals amb els que s'agafa a qualsevol mínim símptoma de merder i l'engrandeix fins que l'opinió pública ja no veu ni sent cap altra cosa i deixa de pensar per ella mateixa. Això mateix li he vist fer una colla de vegades, sovint amb entrevistes absurdes, fora de to i desencertades, com la que, sense anar més lluny, l'Om dels pebrots li va fer al José M. Íñigo fa tot just unes jornades, només per posar un exemple.

Ara el tema ja no és ni la campanya electoral, ni el paper que a partir d'ara faran els vencedors i els vençuts. Ara el tema és la pressumpta crisi oberta al sí d'ERC, que enfronta als dos caps visibles més importants de la formació: en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós. El desencadenant, diuen, els mals resultats obtinguts en aquestes darreres eleccions. Tot plegat fa pena, és ben cert, però també és ben cert que l'opinió pública, seguint el seu propi senderi i bon criteri, no hauria de donar crèdit ni reconèixer com a pròpies les opinions d'alguns periodistes, filòfofs i escriptors del tres al quatre, que vomiten contra ERC la seva bilis, tal i com ho faria una mofeta bigotuda qualsevol.

Si és cert que dins d'ERC hi ha mala maror, possiblement no serà pitjor que en altres ocasions en les que ja hi ha hagut enfrontaments interns, picabaralles i radicals i oposats punts de vista al voltant de temes diversos. I la vida ha continuat i el partit ha seguit endavant la seva tasca, amb més o menys encert, segons les ocasions. El que trobo del tot intolerable és que a partir d'aquest moment, es comenci a parlar al carrer de crisi, només perquè els mitjans de comunicació en parlen, sense haver estat presents en cap de les reunions que la cúpula del partit ha tingut, té i tindrà, i en les que, segur, s'adoptaran les mesures que es creguin oportunes per al bé del propi partit, per les persones que l'integren i per als ciutadans als quals serveixen des del govern de la Generalitat i des de qualsevol altre institució. Al capdavall, en quin partit no hi ha hagut baralles ferotges que, en la majoria dels casos, no reboten a la premsa ni a la ciutadania.

Penso seriosament que programes com El Club i alguns altres, són l'equivalent al Diario de Patricia, tan criticat, o al desaparegut Tomate, només que en comptes de parlar de famosos roses, ho fan de polítics i de política. El trasfons, però, és el mateix: buscar l'escàndol, confondre els espectadors, crear unes opinions interessades que segueixen camins per a mi indesxifrables i inútils. I a més, si no coneixen al 100% una informació, igual com fan els altres, se la inventen i la tergiversen per fer-la més greu i escandalosa.

D'acord que en aquest moment, ERC no està passant el seu millor moment, però tampoc no està visquent en un llit de roses, per exemple IC, que també ha perdut vots i diputats. O és que aquesta baixada no és també important? Però està clar, com que no hi ha punt de vista enfrontats entre els líders del partit, la cosa no trascendeix i no se li dona la importància que realment té, més encara perquè el diputat, en aquest cas diputada, que va perdre IC, la va guanyar el PP, i amb això ja està tot dit.

Només espero i confio en que la ciutadania, passi olímpicament dels escàndols que alguns mitjans de comunicació creen i de les crisis que atien, amb dit acusador i boca plena d'improperis. No en creieu ni una paraula, més aviat feu-vos vosaltres mateixos la vostra pròpia composició de lloc. Que no vam néixer ahir, coi, i ja sabem que d'alguna cosa han de viure aquests periodistillus de pacotilla!... Que en fa d'anys que estic dient que TV3 és com TV Vendrell, només que amb més recursos. Igual de cutres, maldestres i desastrosos. I encara bo que és "la nostra".

JOAN

Vull sumar-me al post que el Salvi (Les meves veritats), fa respecte a un amic nostre que ha mort recentment. Bé, de fet, el Joan era més que un amic, perquè també era el padrí del nostre nen, el Marcel. El Joan Mínguez tenia 59 anys i va morir sobtadament fa quinze dies. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res d'ell perquè, a cop calent, resulta dolorós i les paraules s'amunteguen en un discurs disbauxat que no acaba d'arribar ben bé a cap lloc. En canvi, amb el pas dels dies, les idees s'assenten i és molt més fàcil recordar i ordenar unes vivences compartides amb el Joan que a hores d'ara, més que recordar-les, cal atresorar.

El Joan era molt amic del Salvi i quan ell i jo ens vam casar, va passar a formar part també del meu nou elenc d'amistats. Em va encantar quan, el dia del nostre casament, se'ns acosta i ens diu a tots dos: "m'encantaria ser el padrí del vostre primer fill". El Salvi i jo ens vam mirar i vam dir alhora: encara queda molt per tenir fills. De fet, no quedava pas tant, perquè al cap d'un any i mig neixia l'Ariadna. En aquella ocasió, el padrinatge no va poder ser, però li vam prometre que si teníem un segon fill, ja hi podia comptar. Recordo que em va dir: "D'acord, però afanyeu-vos que tinc pressa". Ara aquestes paraules se'm fan estranyament misterioses i premonitòries.

El mes de maig passat, potser a primers de juny, un dia, mentre l'Ariadna i jo feiem temps per arribar a casa, el vam trobar passejant els seus gossos. Tot va ser veure'm i exclamar mentre m'assenyalava la panxa que tot just començava a notar-se: "estàs?" i naturalment, jo li vaig dir que sí. Em va abraçar d'una revolada i tan fort, que la seva alegria es va fer completament encomanadissa amb la que jo ja sentia. "M'has fet molt feliç", anava repetint mentre els ulls se li omplien d'aigua. "Tindrà la mona des del primer dia, no li faltarà cap any".

La realitat de vegades sotraga amb la força de cent martells i, de fet, el Joan només ha pogut lluir el títol de padrí del Marcel per espai d'uns pocs dies, perquè la seva mort sobtada ha esmicolat totes les seves esperances i la nostra il.lusió per aquest padrinatge.

Creieu-me que se n'ha anat una persona tan bona com el pa amb el que treballava i que era, de fet, el seu ofici. Quan el Salvi va anunciar-me la seva mort sobtada, em vaig quedar un moment en blanc, em va rodar el cap i vaig exclamar: "Òstia, segur que és el nostre Joan?". I tant si ho era.

D'això ja fa quinze dies. Ara ja sé què passara: el temps anirà enriquint les vivences que vam compartir amb ell: una coca de Sant Joan dolça i ensucrada menjada a Sant Fructuós, trobades casuals en alguns actes puntuals, com ara l'Onze de Setembre, rialles i acudits, petons i abraçades cada cop que ens vèiem... Tot això ha passat, però queda i mentre ho tinguem, nosaltres, la seva família, la resta de gent que el coneixia, ell seguirà aquí i seguirà sent tan entranyable i tendre com quan era entre nosaltres. Em fa sentir contenta saber que, en un moment molt determinat de la seva vida, el Salvi i jo, amb l'embaràs del Marcel, amb el seu naixement, vam fer realitat una de les seves il.lusions i això el va fer molt feliç.

Des d'aquest pobre bloc vull fer arribar les meves més sentides condolences a la seva família, a l'Araceli, la seva dona, als seus fills. Una abraçada i la meva plena disposició si en alguna cosa puc servir d'utilitat, encara que sé perfectament que a hores d'ara, només el pas del temps pot començar a mitigar el dolor i l'enyor.

Adéu, benvolgut Joan. Fins que ens tornem a veure.

BÉ LLIURE PERÒ ESCÀS

Quan estudies economia, el primer concepte que ha de quedar molt clar és la diferenciació que existeix entre un bé lliure i un bé escàs. Anem a pams: un bé escàs és un bé econòmic, és a dir, és aquell que pots adquirir, sempre i quan puguis assumir-ne el preu; el bé lliure, en canvi, és aquell que està a disposició de tothom en quantitats raonablement grans i la seva adquisició és gratuïta, o bé la quantitat de diner que s'ha de pagar per al seu gaudi, és sovint simbòlica. Exemples concrets: un bé econòmic és, per exemple, qualsevol producte que podem comprar en un mercat, mal sigui de primera necessitat, com l'aliment; en canvi, un bé lliure pot ser l'oxigen que respirem, el sol que ens toca o l'aigua, que està disponible pagant-ne un preu relativament assequible i encara, no per l'aigua en sí, sinó per la diversitat de serveis que es mouen al seu voltant, com la potabilització, les anàlisis, el seu acanalament, etc.

L'aigua és tema de debat i de polèmica des de fa un certs temps, perquè sembla que de cop i volta, n'hi ha en menys quantitat i la que hi ha, està mal repartida. Sovint els homes del temps, en els seus micro-espais, mostren imatges d'inundacions paoroses, amb un cert nombre de víctimes, a l'altre banda del planeta, mentre aquí, a casa nostra, els envassaments estan cada cop en situació més penosa i no hi ha manera que plogui una pluja en condicions mínimament decents per pal.liar i corregir aquesta situació.
Fa uns quants mesos, la família Guinart-Pros al complert, vam visitar el poble de Lilla, en busca d'enyors agradables i alguns records dolorosos. Al costat mateix del bar del poble, un cartell anunciava que la restricció d'aigua feia que la gent del poble en disposés d'una certa hora a una altra i encara, procurant moderar-ne el consum i actuant amb seny. Al cap d'uns quants dies escoltàvem per la ràdio que a l'Espluga de Francolí, el raccionament de l'aigua era el pa nostre de cada dia, i d'això ja fa uns quants mesos.
Ara resulta que aigua provinent de Tarragona se n'ha d'anar cap a Barcelona perquè d'aquesta manera, la ciutat i l'àrea metropolitana, no es vegin afectades per la manca preocupant d'aigua. Qui ho entén això? Que m'ho expliquin bé, perquè la veritat és que jo no ho veig gens clar. Naturalment, els grups ecologistes ja han posat el crit al cel i també els afectats per aquesta decisió, que es veu que són els regants de l'Ebre, tant de la riba dreta com de l'esquerra, que ja han anunciat que recorreran a mesures legals si aquesta decisió els afecta negativament.
Però es veu que la cosa ja està feta. El plenari tarragoní així ho va aprovar fa tot just unes jornades i l'alcalde Ballesteros es veu que ho té molt clar, que en contrapartida, podrà aconseguir alguns avantatges, com ara l'increment de captació d'aigua dels aqüífers tarragonins, mesura a la que l'Agència Catalana de l'Aigua, ha de cedir per trons en contraprestació pels serveis rebuts.
Jo no sóc biòloga ni geòloga, i entenc que l'alcalde Ballesteros fa el que creu millor, però a primer cop d'ull, dóna la mateixa impressió que es repeteix una i una altra vegada des de fa tota la vida: Barcelona té totes les prioritats, gaudeix de totes les premises i es fa seus tots els avantatges, en detriment, si convé, d'altres contrades que també tenen, no només dret a viure, sinó indicis de vida intel.ligent. Serà veritat que això no és pas Catalunya, sinó Barcelunya? Corregiu-me si m'equivoco, però des de la meva manera d'entendre les coses, tot plegat és prou trist.
A veure si algun company blocaire pot explicar-me quins son els avantatges d'anar fent favors a Barcelona i més encara, quan aquests favors representen posar el llit, el beure i la galta.
Per acabar aquest post de bon rotllo, us passo un vídeo que m'encanta, d'una cantant fascinadora, que enmig de les cançons crida el seu crit de guerra: AGUA!... (podeu veure'l clicant aquí). I A GOSAR, MI AMOL!

FARTA, CUITA, CANSADA I FINS AL MONYO de tant de pedorreo

Emeto una consideració que és un judici: la programació de la tarda de les distintes cadenes, és una merda. Tal i com sona i sense pal·liatius, naturalment, des del meu punt de vista.

Cada tarda, quan després del cole l'Ariadna, el Marcel i jo, arribem a casa, amb el berenar arriba l'hora de la tele, aprofitant que l'Ariadna encara no té la sobrecàrrega de fer deures per fer a casa (tot arribarà).

Engego la tele i faig zàping. No sé on quedar-me perquè a totes les cadenes hi ha programes que tracten les fibres del cor de la manera més despiatada. Acabo posant una pel.lícula al vídeo o al DVD, d'aquelles del Walt Disney que tan agraden a la meva nena i fins i tot jo em quedo descansada. Als meus temps, quan sortia de l'escola, la televisió emetia "Barrio Sésamo" o "La cometa blanca", que distreien a la canalla i els ensenyaven coses. Ara tot això s'ha perdut i només queda, o bé algun resquici del Club Super 3 o els canals de dibuixos que emeten capítols sorollosos i atabaladors del Doraemon, el Shin Shan o el Ninja Hatori, als que no suporto (on són els dibuixos de la Warner o de Hanna-Barbera?).

Els programes anomenats "del cor" o de "crònica social", arriben a inundar fins a tal punt les programacions a totes hores, que de debò que no sé cap a on tirar. D'acord que en hores nocturnes, hi hagi un espai que aquests temes, però si us plau, no a totes hores, perquè la salut mental dels televidents, perilla.

De vegades, en hores més nocturnes, només per veure com acaba el circ que els periodistes i els "famosos" munten pel seu interès, a base de crits, insults, discutides inútils, descrèdits mutus i atacs personals, arribo fins al final d'alguna entrevista. De fet, sempre acaba igual: malament, i els dies que acaba bé, encara és pitjor.

Mai com ara la televisió, en general, ha emès amb aires de dignitat, un conjunt de despropòsits tan gran, tenint com a protagonistes als carronyers de torn, en busca de la sang resseca dels "famosos", d'aquells de "pagant Sant Pere canta", de buitres que ens serveixen en safata drames aliens que no deixen altre cosa sinó alè de podrit. Els peridistes són maliciosos, desconfiats, mala gent, carronyers sanguinaris vestits amb roba de marca que, complint amb la seva missió, destripen la vida privada dels "famosos", i fins i tot considerant-se valedors d'una amistat profunda d'anys i anys, amb el famós/a al qual esquarteren, serveixen la carn de la víctima en una safata a la que pretenen anomenar entreteniment, investigació i comunicació.

Del safareig s'ha passat al descarament més absolut, a la intromissió sense contemplacions en la vida aliena, fins al punt d'esperar que el "famós" de torn, surti de casa seva, muntant guàrdia davant la porta particular del domicili en el qual, la víctima s'ha hagut d'atrinxerar.

Hi ha molta gent d'aquesta que no tenen ofici ni benefici, als quals aparèixer en aquests programes, mal sigui per sortir-ne escaldats, els reporta "pingües" beneficis i per això aguanten una hora o més de preguntes i acusacions completament inaudites, per sortir-ne amb uns quants milions a la butxaca que sufraguin i amorteixin la vida escandalosament distesa que sovint porten. De què, sinó, personatges execrables com la Belén Esteban, el Paco Marsó i la seva filla, la Maite Zaldívar i un llarguíssim etcètera de gentussa més, trencarien silencis que s'allarguen per espai de mesos i tornarien a refrescar, en la memòria del públic, els seus escàndols més escabrosos, quan la gent ja els tenia mig oblidats? Perquè, sinó, remourien novament unes aigües enfangades que ja començaven a veure's més reposades?

El que trobo més greu de l'assumpte, tanmateix, és que les espanyes segueixen mirant aquests programes i mantenint-los en antena. Aquests programes són sovint com els presentadors i presentadores que els condueixen: una gran mentida revestida de moralina i d'escàndol. Està clar que Espanya segueix essent un país de pandereta i encara hi haurà algú que ens voldrà fer creure que la pandereta, es pot considerar un instrument que emet música.

Us convido a clicar aquest enllaç perquè pugueu veure què entenen aquest personal per "entrevista". Deplorable.

EL GOS QUE SAP SUMAR

Al.lucinant, espaterrant, com diu algú, "pa cagarse patas abajo". El Miki va ser la gran revelació d'"El Club" de TV3 de fa dos dies perquè, encara que algú no s'ho pugui ni arribar a creure, el Miki, és un gosset que sap sumar i multiplicar, tal i com ho llegiu. A casa ho vam veure en directe i encara ara al.lucinem, especialment perquè sembla ser que tot el que aquest gosset sap, li ha ensenyat el seu amo i, com hi ha món, que l'amo sembla força menys intel.ligent que el gos. No us perdeu aquestes imatges que no tenen ni xarxa ni truc i penseu, sobretot, que hi ha molta gent, que no sap fer, a hores d'ara, el que fa aquest bell exemplar de raça canina.
Acojonante!.

EL MEME, FET I TRASPASSAT

El meu marit, el Salvi (Les meves veritats), m'ha dit aquest matí: quan tinguis una estona mira't el meu blog, que t'hi he deixat una feineta. Ja m'ho he pensat que em deixaria el "meme" i com que és musical, no em sap gens de greu agafar-li el relleu i complir amb el que toca, que és buscar un moment artístic-musical que tingui significats per a mi. Després, el passaré a més gent perquè el relleu vagi corrent.

Em costa molt, moltíssim escollir un sol moment musical que m'agradi, que m'emocioni, que desperti en mi sensacions de gran alegria o de profunda tristesa, perquè d'aquests, n'hi ha una colla. Al llarg dels anys de la meva vida he anat atresorant algunes músiques, compositors, intèrprets, que m'han marcat definitivament i han influit d'una manera poderosa en la manera que tinc de veure el món i d'entendre la música.

Per al meme d'aquesta ocasió he escollit (amb un cert esforç, no us penseu), dues veus meravelloses i un moment excepcional en la història d'aquest país. Naturalment, em refereixo a les veus de la Montserrat Caballé i el Freddie Mercury cantant "Barcelona", l'himne dels Jocs Olímpics de 1992.

Cada cop que veig aquest vídeo, torno a emocionar-me. M'encanta.

No calen presentacions massa exhaustives. El Freddie Mercury va ser el cantant de la banda anglesa Queen, un gran histrió i un cantant de primera. Quan ell va desaparèixer, Queen va esfumar-se amb ell. La Montserrat Caballé és una grandíssima soprano, primadonna a tants teatres com a trepitjat al llarg dels més de 40 anys de la seva carrera, posseïdora d'una veu excepcional i única. Barcelona'92, un moment d'entusiasme, de joia, d'esplendor de la ciutat i de Catalunya. Un "Hola" absolutament espaterrant a tots els pobles de la Terra.

Espero que revisqueu aquestes imatges i que en gaudiu. Per poder-lo veure només heu de clicar aquí.

Per cert, ara traspasso la responsabilitat de continuar amb el meme a la meva amiga Zel (Ara mateix) i al meu amic Mossèn (Confessionari Mental).

Ànims, que aquest és un exercici força interessant.

UN CLÀSSIC

Los Aristogatos. Un autèntic clàssic. Sincopant, no hi ha qui els guanyi. Jo també vull ser Gato Jazz. M'encanten!.

QUIN FESTÍ!

La genialitat dels creatius de la casa Disney van posar tota la seva fantasia i el seu afany per despertar la gana de la Bella, que no volia sopar amb la Bèstia.
Deu ser perquè a aquesta hora ja començo a tenir gana, però el trobo absolutament genial.
Gaudiu-lo.

EL MEU MÓN DISNEY

El ratolí Mickey i el seu gos Pluto.

La Blancaneus,en aquesta imatge, sense els set nans.

"Campanilla", la fada del Peter Pan.

Pinocho i la seva consciència, "Pepito Grillo".

Robin Hood (possiblement la pel.lícula preferida de l'Ariadna).

La princesa Aurora de "La Bella Durmiente".

L'Aladdin, amb la princesa Jasmin i el geni.

L'Alícia, a punt d'entrar al País de las Maravillas.

Mougly, Baloo i Baggira d'El Libro de la Selva.

Goofy, Mickey Mouse i el Pato Donald

La meva pel.lícula de Disney preferida: Fantasia

De nova creació, Los Increíbles

Mentre festegen, la Dama y el Vagabundo.

La Bella y la Bestia.

D'ençà que tinc ús de raó les creacions del genial Walt Disney, han estat presents a la meva vida i crec que no m'equivoco, si dic que també a la vida de gent de la meva generació i fins i tot potser de la generació de la meva mare (tinc una mare molt jove). Els seus encantadors dibuixos, les seves pel.lícules animades, ens han portat a un món de fantasia, d'il.lusió, d'imaginació, que rarament podríem haver conegut de la mà d'algun altre creador. Un món en el que els dolents són molt dolents i els bons, boníssims i al final de tot, sempre preval la justícia i el recte fer de les coses que han d'anar en una orientació i no en una altra. Crec que només aquí es pot considerar que els bons guanyen sempre i la justícia impera, imposant-se a la crueltat, la vilesa i la necetat dels dolents que poblen els contes de la nostra infantesa.

Ara que la meva Ariadna té cap a cinc anys, coneix tots els personatges de Walt Disney que també jo vaig veure, a la seva edat i una mica més gran, projectats a la pantalla del Casal Familiar del Vendrell, en unes sessions infantils que, cada cop que es donaven, omplien la sala de canalla àvida d'escridassar la madrastra dolenta, la bruixa, les pèrfides elefantes, els caçadors deshumanitzats i tants d'altres personatges que pertorbaven la pau i la tranquil.litat dels personatges candorosos i plens d'innocència com la Blancaneus, Dumbo, Bambi o la Ventafocs.

Sabeu? Me'n faig creus que la meva nena (i no me n'adonaré i també el meu nen), gaudeixi com jo dels mateixos personatges intemporals que Walt Disney va tenir l'encert de crear per donar-los a les generacions posteriors. Fa dos dies, era jo qui m'esgarrifava, qui plorava, qui somreia, qui cantava totes les cançons de les pel.lícules i ara, exactament com si es tractés d'un mirall, ho fa la meva filla. Està clar que em faig gran. Però les pel.lícules de Disney conserven intacta la seva màgia i ara que en veig una a diari, com a mínim, les gaudeixo igual que abans, incorporant-hi, a més, les noves creacions: Monsters SA, Aladdin, El rey león, Robots, Atlantis, etc., etc., etc.

M'agraden especialment les pel.lícules en les que els personatges són humans, perquè no pateixen les crueltats que dramatitzen les històries dels animals: a Bambi li maten la mare; a Dumbo el separen de la mare i el ridiculitzen per les seves grans orelles; al Rey León també li maten al pare; als Aristogatos els abandonen; a la Dama y el Vagabundo, a la Reina li fan veure la padrina, etc. En canvi, si els personatges són humans, només cal que lluitin contra bruixes, bruixots i el seu propi destí, res més, i en igualtat de condicions, no fan patir tant.

Us convido a tornar a ser nens/nenes per un instant, revivint les històries de Disney. Quins records!.

UNA ARRENCADA DELS GEGANTS EN PLE FEBRER

Navegant pel Youtube, m'ha fet gràcia que ens veiem en aquest vídeo que algú va penjar-hi fa un temps. Aquesta passada Santa Tecla, tot just en el moment de l'arrencada dels gegants, la família Guinart-Pros, juntament amb el nostre amic Jordi, estàvem en el moment oportú en el lloc apropiat, per aparèixer en aquestes imatges, i nosaltres, badant i sense saber-ho. Ens veureu força bé, malgrat que les imatges maregen una mica, malgrat la bona voluntat de la persona que va recollir-les. L'Ariadna està damunt les espatlles del nostre amic Jordi, vestida amb una samarreta de color carabassa, al costat hi ha el Salvi i al costat del Salvi jo, amb la meva panxa ja evident.
Ens podeu veure bé cap al minut 1'20", aproximadament, tot i que molt o poc, anem apareixent.
Per aquells que no conegueu aquesta faceta de les festes de Santa Tecla, no deixeu de veure el vídeo tot sencer, perquè us fareu una idea de com es pren la ciutat la primera "Amparito Roca" de les festes.

UN MES DESPRÉS (Un apunt personal)

Al llarg d'aquest mes de gener i el que portem de febrer, no he estat massa pel món blocaire, especialment perquè de cop i volta, a la família Guinart-Pros se'ns ha girat molta feina, amb l'arribada, tot just avui fa un mes, del nou membre de la nostra família i amb la meva lenta, dolorosa, penosa en ocasions, recuperació.

Un mes després, la cesària i l'operació subsegüent que us comentava en un altre post, han quedat només en un ensurt, tot i que encara no tinc l'alta mèdica, i avui el Marcel compleix el seu primer mes de vida. En aquest moment està dormint plàcid, tranquil, al seu bressol, còmodament acotxat entre els llençols i les mantes. No té cap preocupació ni una, excepte reclamar el seu biberó puntualment cada tres hores, fer notar que el bolqué està brut (cosa que es flaire a l'aire) i queixar-se perquè sobtadament, el xumet li ha caigut de la boqueta. Així doncs, queda clar que la seva principal activitat és dormir, amb aquell son profund i tranquil.litzador amb el que dormen els infants quan se senten segurs i estimats, amb els dits de les mans ben estesos, perquè està satisfet, completament relaxat. Si voleu que us digui la veritat, jo fa anys i anys que no dormo d'aquesta manera i quan el veig, m'agafa una nyonyeta a mi també...

Un mes després, la gent sovint em pregunta com s'ho ha pres l'Ariadna, això de tenir un germanet. Amb el cor a la mà us he de dir que no s'ho podia prendre millor, perquè d'entrada, ella sempre va voler un germanet i en cap moment va parlar d'una germaneta, o sigui que fins aquí anem força bé, però és que a banda, quan el veu tan petitet, a l'Ari se li desperten els instints protectors que tots portem a dins i no para d'acaronar-lo, de vetllar-lo, de procurar-li qualsevol cosa que li pugui facilitar, com el xumet o una micona d'aigua i a més, és la veu d'alarma de qualsevol cosa que li passi al nen. Ve a on jo estigui i em diu: mama, em xembla que el Marcel vol biberó, o que vol xumet, o que té soneta i corre pel passadís per agafar la maneta menuda del seu germanet i consolar-lo dient-li: no ploris guapo, no ploris que la mama ja ve. Me la menjaria (i de fet me la menjo sempre que puc i ella es deixa) a petons.

Un mes després del naixement del Marcel, avui serà el primer dia que no aniré a l'hospital, en cap moment del dia, per curar-me la ferida, que encara tinc mig oberta i de la que fins ara em rajava un seroma ben emprenyador, que m'ha obligat a anar diàriament a la clínica MATT per rebre-hi les cures pertinents. Avui tinc tot el temps per dedicar-lo a la meva nena i al meu nen, a la meva família, a fer una passejadeta per la Rambla si el temps acompanya. Ha hagut de passar tot un mes i a hores d'ara, el terra encara s'ondula, en ocasions, sota els meus peus, i sento que m'he d'asseure, ni que siguin només dos minuts. Sento que encara em falta una mica de sang, però que vaig de cara a bé, afortunadament. No vull ni pensar què hauria passat en cas contrari.

Bé, ara espero tenir una mica més de temps i d'humor per tornar a dedicar-me, a estones, a passejar pels blogs amics que tan m'agraden.

Encara que sigui un mes després, estic feliç d'estar de tornada.

LA CAVERNA

Com ja sabeu, he estat molts dies absent del món dels blogs perquè he tingut el nostre segon fill, el Marcel. Aquest fet meravellós va succeir el passat dia 8 de gener a l'Hospital de Santa Tecla, aquí a Tarragona. El Dr. Sentís em va fer una cesària que ja teníem programada, perquè com que el nen pesava 4.290 g. i jo ja portava l'antecedent d'una cesària anterior, el més fàcil era que aquest allumbrament es produís a través d'una segona cesària. Fins aquí cap problema. He de reconèixer que quan amb el Dr. ho vam estipular així, vaig estar molt contenta i arribat el dia, em vaig presentar a Santa Tecla, bossa de roba i necesser en mà, i acostant-me al taulell vaig dir: "Bon dia, vinc a parir".

La cesària va anar molt bé i el Marcel va néixer rosadet, rodó, preciós, sense cap patiment, i jo, amb l'anestèsia espinal, vaig poder ser testimoni de cadascun dels primers instants del meu fill. Com en el cas de l'Ariadna, el naixement del Marcel també va ser emocionant, únic, inoblidable.

Després de l'operació em van portar a la sala que en diuen de Reanimació (Rea pel personal de la casa, com vaig poder constatar) i un cop l'anestèsia va deixar de fer el seu efecte, va començar, per a mi, el xou més dolorós, lacerant i mortificador de la meva vida.

Parir acostuma a fer mal, però si a més t'han d'obrir pràcticament en canal, doncs, la cosa està clar que es complica per moments. El meu cas no va ser diferent, només que mentre m'anava refent de l'operació en sí, vaig començar a notar un dolor intensíssim a l'alçada de l'engonal dreta. Quan vaig començar a queixar-me dient que no podia moure la cama perquè aquell dolor era insuportable cada cop que intentava moure'm, el personal de Santa Tecla va dir-me, repetir-me i tornar-me a insistir en que era normal, que és clar, sortia d'una intervenció, que això no és qualsevol cosa i que de mica en mica, al llarg dels dies, aquell dolor remetria; mentre, que em mogués, que no em quedés dins el llit, que provés de caminar i que a mesura que la musculatura s'anés activant, el dolor aniria desapareixent. I jo, ai de mi!, me'ls vaig creure, perquè per alguna cosa són professionals de la salut, perquè per alguna cosa deuen tenir un títol penjat al menjador de casa i perquè quan et poses en mans de metges, enfermeres i herbes d'aquest tipus, deixes de ser tu mateixa per lliurar-te plenament, confiadament i carregada de fe, a les mans d'aquella persona que pot curar-te o engegar-te al canyet de la mateixa atacada.

Dissabte dia 12 em van donar l'alta hospitalària i vaig marxar cap a casa amb el Marcel, el Salvi i l'Ariadna. Vaig marxar cargolada, repetint una i una altra vegada que aquell dolor insuportable a la banda dreta del meu maluc, jo no el trobava normal, que abans de la cesària no hi era i que no podia ni posar el peu a terra sense marejar-me de dolor. Us dóna la sensació que algú de Santa Tecla em va fer ni cas? Doncs ni cas. Tot van ser excuses de mal pagador: que si això és normal, que si t'anirà passant, que ja veuràs com a casa estaràs millor... Però jo veia que no podia suportar ni el pes del nen, ni aixecar-me del llit sola, ni posar-me les sabates, ni caminar, ni fer cap tipus de moviment que impliqués fer la més mínima tensió muscular. Res de res de res. Al contrari, el dolor era cada cop més bèstia.

Diumenge dia 13 vaig començar a tenir una mica de febre. No em vam fer massa cas perquè com que ens havien advertit que això podia passar, amb un simple Gelocatil es va resoldre el problema, però l'endemà dilluns, la febre, puntualment, tornava a fer acte de presència. No molta, només unes dècimes, però suficients com per deixar-me abatuda i exhausta.

A mesura que van anar passant els dies els meus moviments a casa es van limitar al trajecte que podia fer impulsada per la cadira de rodes del despatx, perquè era impensable caminar dreta i pel meu propi peu, sense que aquell dolor intensíssim i desmesurat, d'origen desconegut, em fes veure les estrelles i em remenés l'estómac.

Dijous dia 17, tot jugant, l'Ariadna em va donar un cop. Ella va perdre l'equilibri i quan va caure, va fer-ho damunt meu. L'Ari es va espantar moltíssim, no només per la caiguda en sí, sinó per les llàgrimes que em va veure lliscar cara avall, presa d'un dolor més enllà del que puc explicar. Això va ser definitiu.

Divendres dia 18 em vaig despertar i el primer que li vaig dir al Salvi va ser que tenia la sensació d'estar trencada, herniada, i que aquell dolor que venia de tan endins, devia ser causat pel trencament d'alguna cosa, més enllà del tema estrictament ginecològic. Ell, una mica espantat em va dir: què hem de fer? i jo li vaig contestar que començar pel principi. Apretant-me bé el costat lacerat i reprimint les llàgrimes a cada passa, vam anar a veure la nostra doctora de capçalera, la doctora Guasp (una eminència de dolçor) i ella va corroborar, exactament, el que jo ja pressentia: la cesària m'havia provocat una hèrnia que probablement, ja estaria estrangulada i endurida. Ens va dir que no ens aturessim ni a passar per casa i que anéssim corrent a Santa Tecla. Què? Santa Tecla? Ni parlar-ne, vam decidir anar directes a la clínia MATT, on el Dr. Solé Poblet, ja ens esperava. Quan em va veure entrar cargolada, coixejant, adolorida i marejada, em va fer estirar damunt de la camilla de la seva consulta i d'aquí, després d'unes exploracions necessàries, el dissabte dia 19, en tornaven a obrir per la mateixa ferida per la qual havia nascut el Marcel. El nou pas pel quiròfan va ser dolorós en tots els sentits, especialment en el moral i psicològic, per l'allunyament de la meva família, pel fet de tornar a patir novament el que ja havia viscut 10 dies abans: una nova anestèsia, una nova ferida, una nova recuperació, un nou tot.

El Dr. Solé Poblet va fer en mi meravelles, netejant-me un gran hematoma infectat que s'havia acumulat a la banda dreta del meu maluc, a l'alçada de l'engonal, i posant-me una pròtesi al trencament del recte posterior dret, en el que era una hèrnia declarada i de la qual em provenia el dolor.

Les atencions, cures i bon saber fer del personal mèdic i d'infermeria de la clínia MATT, m'han retornat la salut, encara que les forces, he de recuperar-les de mica en mica, al llarg dels propers dies. Almenys, aquell dolor que no em deixava viure, el Dr. Solé Poblet el va eliminar d'un sol cop, espero que per sempre. Li estic molt i molt reconeguda.

Al llarg d'aquests dies d'hospitalització a la MATT, he tingut llargues hores per pensar i per adonar-me de tota una sèrie de fets fàcilment constatables, referents a Santa Tecla:

1.- Aquest hospital està perdent pistonada cada hora que passa. S'està tornant una caverna. En comparació amb altres centres, les seves instal.lacions són cutres, velles, obsoletes i molt poc útils als malalts. Llits altíssims de tracció manual, timbres que no funcionen, llums que no es poden abastar des del llit, portes que no tanquen i que amb prou feines ajusten, parets a les que els falta una mà de pintura i que la demanen a crits i una mica de gust per les atencions mínimes que necessita una persona que ha de recuperar-se i que no està en un centre hospitalari pel gust d'estar-hi, com qui passa uns dies en un balneari.

2.- El personal, especialment les infermeres (deixant de banda algunes estranyes excepcions) són cridaneres, atabaladores, alguna del torn de nit, arribant a la impertinència i la mala educació. Un dia se me'n va presentar una quan era passada la una de la matinada, dient-me que em venia a punxar la panxa. Va entrar a l'habitació com un huracà, encenent llums, portes, donant cops, cridant com una boja, en uns moments en els que tant el Marcel, com jo, com l'Anna, que m'acompanyava, estàvem profundament adormits i necessitàvem descansar. La tia aquella no va tenir cap mena de mirament. Al cap d'una hora més o menys, tornava a entrar altre cop, dient que havia de curar-li el melic al Marcel, que ja podeu imaginar-vos els plors que va fer, la criatura, quan la van despertar d'aquella manera tan bèstia. És que en aquest hospital no saben que dormir i descansar també ajuda a curar-se i a refer-se? És impossible dormir en aquest centre, una sola trista nit sencera.

3.- Si des del primer moment en el que em vaig queixar del dolor que sentia, se m'hagués fet cas, potser no hagués calgut tornar a passar novament per un quiròfan, us sembla? Sento molt dir que la negligència del personal sanitari, la paguem els malalts, més encara perquè aquests són els únics professionals que tenen llicència per matar.

4.- Si no tinguessin pressupost, potser entendria la precarietat del tracte, l'aspecte i utilitat lamentable de les habitacions i dels serveis que s'hi ofereixen, la negligència a l'hora d'escoltar els malalts, però pel que sé, no és pas aquest el tema, i que no és pas una qüestió de diners sinó de falta de ganes d'invertir-lo en els malalts, que han de viure durant un temps en un hospital que sembla més un hospital de guerra que no pas l'hospital modern i competent que necessita una ciutat com Tarragona.

5.- La cirereta final a tota aquesta patètica situació la posa el menjar que serveixen a cada àpat. En tota la meva vida havia menjat res més dolent, mal cuinat, fastigós i avorrit com el menjar que he tastat aquests dies a Santa Tecla. Deu tenir moltes virtuds nutricionals, no dic que no, però per arrencar gana, com hi ha món que no és la millor manera, que et serveixin un pollastre que no només està fred, sinó al que és impossible separar-li la pell de la carn, perquè encara està cru, mig bullit, damunt un llit de xampinyons també bullits en aigua, sense ni gota de sal, que encara tenien terra i cruixien en menjar-los. Molt apropiat per arrencar gana!.

6.- La diferència que he trobat d'ara respecte a quatre anys enrera quan va néixer l'Ariadna, l'he trobada abismal en tots els sentits: en el tracte, en l'atenció, en el menjar, en les visites mèdiques, en els controls, en el descans, en tot. Ara és, amb una gran diferència, molt pitjor. No em vull ni imaginar què passarà d'aquí a uns quants anys més. Com no inverteixin uns quants milions en allò que realment necessita un hospital, Santa Tecla deixarà de ser un centre hospitalari per convertir-se en una cova, en una caverna. De fet, ja està posada en aquest camí.

I ara un prec: si mai em trobo malament, si caic desmaiada pel carrer i algú m'ha de socórrer, si prenc mal o sóc víctima de qualsevol accident, si us plau, no em porteu mai a Santa Tecla, perquè allí entres pel teu propi peu i no saps amb què o en què podràs sortir-ne. No vull córrer riscos innecessaris i més encara, ara més que mai, estimo la meva salut i de la Tecla, d'aquella cova infecta, no vull ni sentir-ne a parlar mai més.

Serveixi aquest post com a crítica i denúncia. Ara ja sabeu el perquè de tants dies sense comentaris i sense contacte.

MARCEL

Avui he entrat al blog per primera vegada en un munt de dies. No sabia ben bé què hi trobaria i la veritat és que he estat molt contenta quan he vist que el marcador de les visites ha continuat pujant el seu número. Des del cicle de Nadal que no he escrit res de res i la veritat és que ara quan ho faig, les forces m'abandonen una mica. En aquest moment em sento dèbil i estranya, però guardo al meu interior una mena d'escalfor que m'ha acompanyat al llarg d'aquests darrers mesos d'embaràs, des de l'abril fins al dia 8 de gener, que neixia el nostre segon fill, el Marcel.

Què voleu que us en digui? És una preciositat. Va néixer a través d'una cesària programada, de manera que el Salvi i jo ens vam plantar a l'hospital de Santa Tecla amb l'equipatge corresponent i davant el mostrador vam dir: bones, venim a parir!.

El Marcel va néixer rosat, rodó, sense esforç, amb 4.290 g. i 52,5 cm., amb els ullets grisos tancats i un piulet a la veu que ni el mateix Pavarotti hauria pogut millorar, per l'agut i el fort que va mostrar-se. Un primer plor que no va ser un plor sinó més aviat un "ja sóc aquí". La comadrona va acostar-me'l després de la primera revisió i em va dir que havia nascut el Nenuco (recordeu aquell nino?). Vaig sentir-me feliç, alleugerida tant del pes físic com de l'ànsia de les darreres jornades abans del seu naixement i, no és pas perquè sigui meu, però el Marcel és una preciositat, un tresor, un autèntic regal.

Fins aquí la part bonica, tendra, encantadora i feliç de l'assumpte.

Ara us preguntareu: n'hi ha alguna altra de part de la història, que no sigui així? Doncs sí, i tant que sí, per descomptat que sí, rotundament que sí, i quan us l'expliqui, quedareu astorats i fins i tot, potser una mica indignats, però en aquest moment estic recordant i el cap se me'n va al moment feliç del desenllaç del meu embaràs. Tenir el Marcel en braços, igual que tenir en braços a l'Ariadna, em provoca una sensació, no pas propera, sinó ben bé igual a la de la felicitat.

Deixo els retrets, les queixes i la meva indignació amb el personal de Santa Tecla, per a una propera ocasió, que no es farà esperar massa.

Mentre, estic encantada, contentíssima, immensament feliç, de presentar-vos al meu Marcel. A la fotografia podeu veure'l unes quatre hores després de néixer. És un plaer enorme per a mi el fer-ho.

CICLE DE NADAL IV - Frenètics de frenopàtic

Aquest matí el meu marit i jo hem fet algunes compres per ajudar als Reis Mags a complir amb la seva missió anual. Algunes joguines pels petits de la família, algun detall pels grans, el consabut obsequi per als més propers, per recordar-els-hi, una vegada més, que estem per ells, malgrat els preus desmesurats i fora d'òrbita de qualsevol objecte susceptible a convertir-se en regal nadalenc.

A casa nostra seguim la tradició d'una manera estricta: el dia de Nadal fem cagar el Tió i el dia 6 arriben els Reis d'Orient. Punt i final. A casa encara no ha aparegut mai el Pare Noel ni cap altra herba mutant d'aquestes festes portada "d'allende los mares", vestida de vermell, ulleretes sobre el nas i rostre rialler. No, el Pare Noel no sap ni que existim, malgrat que l'Ariadna em va preguntar fa uns quants dies, com és que aquest bon home anava a algunes cases dels seus amiguets i en canvi a casa seva, no hi havia posat mai els peus. Li vaig dir que és perquè el Pare Noel té una llista de cases de nens i nenes i com que a casa nostra ja tenim Tió i Reis, ja anàvem servits i l'home podia estalviar-se una feina. De moment, va colar i no m'ho ha tornat a dir més. Els seus tendres quatre anyets fan que sovint el que li explico vagi a missa i no em qüestiona. Repeteixo, de moment.

Bé, com us deia, avui hem estat de compres. Ha estat una bogeria i hem arribat a casa cansadíssims de veure joguines, productes, marques, de comparar preus, d'establir diferències que afavoreixin la nostra economia en equilibri, però per molt que ens hi hem esforçat, avui han sortit del nostre compte corrent, una colla d'euros. Per algun motiu que no m'explico, sembla que no es pot lluitar contra aquesta situació i és molt difícil no deixar-se emportar pel corrent consumista del regal i de l'àpat, perquè una s'hi sent obligada, donat que la gent propera també fa regals i obsequis i crec que no hi ha res més lleig que deixar de correspondre en la justa mesura, a algú que de cor et fa arribar un regal, per senzill i innecessari que sigui. Per tant, tots a comprar com a bojos.

Hi ha hagut un moment aquest matí, en una gran superfície amb els passadissos plens de tota mena de joguines, excepte la que nosaltres buscàvem, que el meu marit i jo ens ho hem mirat tot amb una mica de perspectiva, primer, perquè cercàvem una cosa tan concreta que, ni que l'haguèssin tingut al davant, tampoc l'hauríem vista, i en segon lloc, perquè la gent semblava boja comprant tota mena de coses que després, ves a saber, aniran a parar al contenidor o al fons més profund de l'armari empotrat del passadís i, fins l'any que ve, si Déu vol.

Les prestatgeries estaven aquest matí carregades, plenes fins al sostre de tota mena de capses, de tots els tamanys, mides, mesures i formes, que contenien tot tipus de joguines, mecàniques, de drap, de plàstic, de fusta, amb piles, sense piles, d'aquelles que ho fan tot elles soles i tu t'asseus a mirar com ho fan, nines, ninots, accessoris de totes les menes, models i qualitats i sobretot i especialment, molt de plàstic i molt de cartró. La gent omplia els seus carros de la compra com si el món s'acabés i el temps s'estés exhaurint per moments, amb una mena de competència insana que semblava més una amenaça que no pas l'activitat lúdica, divertida i agradosa que entenc que ha de ser anar a comprar regals.

La setmana passada, davant la imminència del Nadal, va passar exactament el mateix, però en el camp de l'alimentació. Penso que per fer-se amb un canapé de pastisseria a Tarragona, calia demanar audiència al rei (no al mag, a l'altre), i tot i així, ja ho hauríem vist. Les botigues de congelats, les parades del mercat, les superfícies on venen coses que es poden menjar, estaven plenes que no s'hi cabia i tot, a uns preus que, d'entrada, en alguns productes, em semblaven abusius, amb l'ànim clar dels botiguers de fer l'agost, el setembre, l'octubre i el novembre a les acaballes de desembre.

Sembla que per aquestes dates tots plegats perdem la xaveta i frenèticament comprem, consumim, fem veure que som feliços, ens llancem a un desenfrè desequilibrat que, a la llarga, ves que no ens porti directament al frenopàtic. Sabíeu que existeix una malaltia en la que es tracta a les persones que compren compulsivament tota mena d'objectes als que després no donaran cap ús? I sabeu que aquesta és una malaltia psiquiàtrica molt difícil de tractar i que necessita solucions dràstiques, com ara acabar amb sanya amb totes les targes de crèdit alhora que es bloquegen els comptes? No ho trobeu molt trist?

Tot just estem només a dia 2 de gener, però estic esperant amb ganes i amb ànsia que arribi el dia 5 per començar a desempallegar-me de la sensació que el temps s'acaba i que cal que compleixi amb els meus compromisos pel que fa a regals i bones intencions. Miro de tenir el cap al seu lloc, però caram, que n'és de difícil. Tot té un límit i el meu sé molt bé a on és: no vull anar a parar, de cap de les maneres, al frenopàtic, i menys encara, per celebrar com cal unes dates que haurien de ser de joia, germanor, il.lusió i tranquil.litat. Com deia sempre la meva besàvia: nena, tingues seny, molt de seny!...

I espereu, que això no s'ha acabat aquí, perquè acte seguit després de les jornades de Nadal, amb la seva borratxera consumista, arribarà el moment de les rebaixes i les matrones entraran als establiments "en tropel", com bèsties ferotges, per fer-se amb la millor peça.

Això mereixerà, per descomptat, un comentari a part.

CICLE DE NADAL, NOVAMENT: Nadal amb consciència

En aquest mateix moment sento les passes de la nostra gossa, la Turandot, caminant pel passadís de casa. A aquesta hora cada dia la treiem al carrer i ella, que de tonta no té ni un pèl, ja ho sap i tranquil.lament va cap a la porta a esperar el moment en el que el Salvi li posi el collaret i surtin tots dos a fer un tomet no massa llarg per la Rambla. De vegades sembla que calculi l'hora exacta i, com hi ha món, no s'equivoca. Quan arriba l'hora del passeig, es posa tan contenta que la seva alegria es fa encomanadissa i no sap gens de greu treure-la, malgrat el bé que s'està a casa.

Aquest Nadal passarà el mateix que els nadals d'anys anteriors: la gent comprarà mascotes, gats, gossos, conills, cadells que tard o d'hora creixeran i hauran d'enfrontar-se a la dura realitat del canvi d'estació i a l'estiu, el personal vulgui marxar de vacances i no sàpiguen què han de fer del seu animal de companyia. Aleshores arriba el moment cruel, dolorós, horrorós, en el que el deixaran tirat a qualsevol lloc, a qualsevol carretera, autopista o població, amb l'esperança de treure-se'l del damunt perquè no destorbi les tan esperades vacances. A aquesta gent els fotria dos tiros. I ho dic de debò. Si manés, enduriria les lleis de tal manera, que no hi hauria qui s'atrevís a abandonar ni a maltractar cap animal, sigui de l'espècie que sigui, perquè no tot s'acaba amb l'abandó: també hi ha el maltractament, que és tan o més dolent que l'abandonament en sí. Per exemple: aquests primers dies de desembre que va ploure, en acompanyar a la meva Ariadna al col.legi, totes dues caminant amb pas ràpid sota el paraigua, vam passar per davant d'una casa amb jardí, en el que sempre hi ha un gos, un rodwailer de gran tamany, que acostuma a burdar-nos quan passem per davant de la casa, defensant-la. Com que ja ho sabem, no en fem massa cas i ja no ens espanta. Aquest dia que plovia tant, el gos no va dir res i vaig pensar que seria dins la casa. No era pas així. El gos estava encadenat a un arbre, el mateix de sempre, damunt la terra mullada, moll tot ell de cap a peus, fet un cabdell i amb el morro entre les potes del darrera, tremolant de fred. Em va fer mal la seva mirada d'una increïble conformitat i indefensió. Ell no podia canviar la seva situació i jo tampoc, però no vaig poder-me estar de pensar en ell tot el dia, perquè tota la jornada va ploure i va fer-ho sobre el pobre gos. Aquell dia vaig mimar la Turandot especialment, i durant molta estona, ella va mantenir el seu cap damunt la meva falda, acceptant amb els ulls clucs les meves continuades carícies i ocasionals petons.

Els animals senten, pensen, raonen, arriben a les seves pròpies conclusions i tenen més coneixement que no ens pensem. El seu cor està ple de sentiments i de fidelitats que ens ofereixen gratuïtament, altruïstament. Quina mena de gent és capaç de maltractar així al seu gos o al seu gat? No ho entenc, no ho puc entendre.

Un altre exemple. Fa uns quants dies, potser dos o tres abans de començar les festes, en un racó de l'entrada d'un garatge del carrer Baró de les Quatre Torres, alguna ànima caritativa va col.locar una caixa gran arrambada a una paret. A dins hi havia una gata amb els seus quatre gatets acabats de néixer. Eren tots quatre minúscols. Els vaig veure a la tarda, cap allà a les cinc més o menys i a l'endemà, cap a les nou del matí, jeien tots quatre esclafats enmig de la carretera, la gata havia desaparegut i la caixa on s'allotjaven, també. M'agradaria saber quina opinió us mereix un acte d'un salvatgisme bandàlic d'aquesta magnitud. Jo no tinc paraules per descriure la ràbia, el dolor, el greu que em va saber aquella escena dantesca de gatets morts, com els innocents, si és que val a comparar bèsties amb persones.

Els animals tenen molta memòria i són, en la majoria dels casos, extremadament agraïts. Fixeu-vos en les imatges que us adjunto, perquè no tenen preu. La dona que apareix al video va trobar un cadell de lleó a la sabana i va decidir fer-se'n càrrec. Se'l va endur i li va procurar tota mena de cures i benestars, fins que el lleó va sanar, al mateix temps que creixia. Ja un cop de mida adulta, la dona el va donar al zoològic perquè estigués en un ambient més propici i controlat. Les imatges es corresponen a la reacció del lleó en un moment en el que la dona li fa una visita. És increïble la seva reacció, ja ho veureu.

Si aquest nadal penseu regalar algun animal, feu-ho amb consciència, sabent què feu, sabent que l'animal reclamarà aliment, cures, carícies, amoretes i un mínim de benestar. No es pot tractar als animals de qualsevol manera, com tampoc es pot tractar de qualsevol manera a les persones. Si us plau, una mica de consciència, de seny i d'humanitat.

Bona sortida i entrada d'any.