SANT SALVADOR, tants ous

Avui es celebra la festivitat del Sant Salvador. De fet, no hi va existir pas un sant que es digués Salvador i que pel seu martiri fos pujat als altars, sinó que aquesta festivitat es refereix al Salvador, és a dir, a Jesucrist, transfigurat. Hi ha una colla de tradicions i creences al voltant d'aquest dia però potser de totes la més estesa és aquella que creu que dels ous de les gallines, en aquest dia, es pot escollir quants pollets en naixeran mascles (cantadors) i quants gallines (ponedores), i les nostres besàvies deien "Sant Salvador, tantes gallines; Sant Salvador, tants cantadors", dient en cada ocasió el nombre que volien que nasqués, per exemple, cinc gallines i dos galls. Es veu que això funcionava només en aquest dia, i que l'atzar hi tenia molt a veure, especialment en les aproximacions. Ai senyor, el que és la fe popular!...

Avui el meu post va precisament d'això, d'ous.

S'ha de veure quin rebombori s'ha format amb la Candidatura de Tarragona als Jocs del Mediterrani, i quins ous la gent que sense saber, n'opina intentant dinamitar-ho abans de néixer. Ahir algú em va dir: "això passa molt a Tarragona, que abans de saber res i de valorar si un assumpte és prou bo, d'entrada sempre es té un no per resposta". I jo contestava: "però això dels Jocs no és un projecte que hauria de ser il.lusionador, engrescador, que hauria de venir a promoure la ciutat, a impulsar-la en tots els sentits?" I la persona amb la que parlava em deia: "Sí, però ja veus. Això és típic de Tarragona, criticar i carregar-se les coses abans de saber-ne tots els detalls". I jo vaig pensar: no en sóc de Tarragona, però pel que veig, a tot arreu ve a passar més o menys el mateix i per tant, no em perdo res per no ser nadiua de la capital.

Al llarg d'aquests darrers dies he sentit tota mena de punts de vista i d'opinions al voltant d'aquest tema dels Jocs del Mediterrani. Està clar que a casa tinc en el Salvi un referent en el que confio plenament i com que a ell el veig tan il.lusionat amb el projecte, tan emocionat pel futur i tan content per la feina que es va fent cada dia, que no se'm va ni passar pel cap que hi hagués unes quantes persones (que no crec que arribin ni a la cinquantena), que públicament en mostrin una aversió tan ferotge, especialment contra la persona del senyor Mario Rigau, al que he tingut el gust de conèixer en aquesta ocasió i les facècies i aventures passades del qual, si és que en té, desconec. Aquí, qui més qui menys, ha trencat algun plat alguna vegada, especialment si és l'encarregat de rentar-los; però ara la vaixella no ve al cas.

Vaig sorprendre'm moltíssim davant la roda de premsa de la setmana passada dels senyors Aregio (CiU) i Fernández (PP), dient que si bé tot el referent a la candidatura dels Jocs i el seu desenvolupament fins al moment, fins i tot amb la contractació d'alguns serveis, s'havia fet segons la legalitat, els mètodes no havien sigut prou elegants i per tant, això s'havia convertit en reprobable i demanaven que fins i tot l'alcalde Ballesteros sortís al pas donant unes explicacions que, a banda de poder-se donar perfectament, amb les corresponents xifres i lletres, potser no li corresponen a ell, donat que l'alcalde deu tenir assumptes més importants per tractar que l'envejosa "pataleta" de dos polítics que no saben què fer per sortir als diaris, especialment al mes d'agost, que sembla que el món s'aturi. Tot plegat no ha servit absolutament per a res perquè si el que volien era descavalcar al Sr. Rigau o fins i tot aturar el projecte, està clar que han ficat la pota fins al clatell i que a més, són ells els qui han quedat en evidència. Jo pensava que tan l'un com l'altre tenien taules polítiques i una llarga experiència en els afers de la ciutat, però està clar que m'equivocava a l'hora de valorar-los positivament i de tenir-los en consideració. Jo també peco molt sovint d'ingènua.

Tots els grans projectes han tingut els seus detractors: en Maragall quan va proposar Barcelona per organitzar els Jocs Olímpics i més recentment, en l'organització del Fòrum de les Cultures, el van deixar a caldo; Sevilla amb la seva Expo; Saragossa amb la seva, també, i sense anar tan lluny, hi havia molta gent que es preguntava quina utilitat tindria per Tarragona ser Patrimoni de la Humanitat. Quan Tarragona ho va ser, tot déu muts i a la gàvia i endavant amb el Seguici Popular per celebrar-ho. En tots els casos els organitzadors han sabut tirar endavant, convençuts del que tenien entre mans i coneixedors dels aventatges de fer-ho d'aquesta manera, aliens als comentaris, als rumors malintencionats o a les mentides descarades que es traboquen sobre els projectes i les persones que els encapçalen. És tan dolenta l'enveja i la misèria personal que mou els motors fent-los girar enrera... Qui és que pot assenyalar amb dit acusador a un altre, havant d'amagar els propis pecats?.

Estic convençuda que la gent que impulsa la Candidatura, juntament amb les entitats, empreses i institucions que hi donen suport (el nombre de les quals creix, afortunadament, dia a dia), sabran fer la feina ben feta, igual com ho han estat fent fins ara i que posaran els ous, jugant-se'ls si cal, en el projecte en el que creuen, que no deixa de ser, al capdavall, un projecte collonut per Tarragona, que promocionarà la ciutat "allende los mares". Estic convençuda que el temps em donarà la raó. De moment, per al Comitè Promotor de la Candidatura, ànims, sort i bona signatura avui amb el Nàstic!.

IMPERDONABLES D'ESTIU

Em repeteixo a mi mateixa: no pot ser, no pot ser, no pot ser... Però és, i per desgràcia, cada cop més sovint. Us explico a continuació, tres casos que es repeteixen cada estiu, i que considero imperdonables.

CAS N.1: Quan es tanca la temporada d'estiu, cada any m'esgarrifa el número d'animals domèstics, especialment gossos encara que també gats, que són abandonats a la seva sort perquè la família amb la que havien conviscut fins al moment, té més interès en marxar de vacances que no pas a continuar fent-se'n càrrec. La xifra d'animals abandonats creix any rera any perquè sembla que la consciència no és pas un valor a l'alça, en els nostres dies. Ho trobo completament imperdonable. Algú pensa en l'animal abandonat?, en la seva desesperació? en la seva desesperança?, en el seu dolor?, en la seva dissort?.

CAS N.2: Com si fossin gossos, també es repeteix el cas de deixar a l'avi o a l'àvia de torn abandonats quan arriba l'estiu, no necessàriament en una betzinera (que també ha passat), sinó en una residència, en un hospital, en un asil qualsevol, per no tornar a portar-los a casa mai més. La part tràgica del cas és que l'ancià o anciana de torn, mantenen fins al darrer instant, que la seva família els anirà a buscar un dia o altre, mentre els dies es converteixen en setmanes i les setmanes en mesos que no acaben de passar sinó és amb la lentitud amb la que viuen les persones grans. Ho trobo completament inhumà. No podrien les lleis tipificar l'abandó i penar-lo tal i com es mereix tanta deshumanitat?.

CAS N.3: Penso ben sincerament que l'oblit i l'omissió mai de la vida poden ser justificats, més encara quan parlem de criatures, sovint d'edat molt curta. Què els passa a alguns pares, que "obliden" que porten al seu fill o filla al cotxe i el deixen tancat a dins mentre van a la compra, assisteixen a una reunió o van al seu lloc de treball? Com pots deixar oblidada la teva criatura dins el cotxe? És que hi ha pares completament imbècils o què cony els passa? És que s'han deixat el cervell a casa o és que se'ls ha ressecat de tanta falta d'ús, com les esponges de bany, que hi ha qui les usa només per les diades?. Ho trobo, ho trobo... inqualificable. Recordo que ja ens va corprendre el cas del pare d'Andorra, que es va deixar oblidada la seva neneta de 18 mesos dins el cotxe, mentre ell, el molt imbècil, assistia a una reunió i quan va recordar que la nena estava aparcada a ple sol, la neneta ja era morta. Ara, per algun motiu que se m'escapa i que no puc entendre de cap manera, la història es repeteix una i una altra vegada, fins a 14 o 15 casos cada estiu, repartits per la geografia. En què cony pensen? Què dimoni els passa? Com es pot oblidar el fill o la filla de pocs mesos i deixar que s'asfixii dins un cotxe que aparcat a ple sol, arriba a tenir la temperatura d'una caldera sobre un foc encès?.

De vegades em pregunto què ens passa a tots plegats. Hi ha qui diu que és l'estiu, que la gent passa de tot. I una merda. Perdoneu-me, però estic indignada. Molt enfadada quan es parla d'animals abandonats; molt espantada quan ja no són animals sinó persones grans, les que es veuen abandonades i completament indignada i molt enfadada, quan es parla de criatures. I no sé com s'ha d'arreglar. Penso que la gent (en general) es torna idiota a l'estiu (de fet, només cal veure com es vesteixen), però arribar a aquests extrems...

Ells són el col.lectiu social més feble: animals, ancians i criatures. Quin dolor només de pensar-hi. Quin menyspreu tan imperdonable per la vida. I no sé com es pot arreglar; no sé com es pot arreglar.

UNA CULTURA DEMOCRÀTICA MOLT "JUSTETA"

Amb aquesta frase "Si la classe política no aguanta un programa com aquest és que tenim una cultura democràtica molt justeta", qualificava l'Antoni Bassas tota una manera de fer i de pensar. Jo no m'atreveixo a dir ni a jutjar si el meu periodista preferit tenia raó o no; només sé que ho deia en el moment de tancar definitivament la darrera pàgina d'"El Matí de Catalunya Ràdio", després d'haver-hi estat 14 anys al davant com a presentador i dirigint el programa més important de la programació radiofònica matinal del país.

Potser sí que la seva no-renovació sigui una qüestió de falta d'acord entre les dues parts interessades, el Bassas i la direcció de l'emissora, però sabent com saben que el producte funciona i és el principal referent informatiu dels matins, líder d'audiència des de "nilo tempore", estic convençuda que amb una mica de bona voluntat tot hauria anat millor del que anirà ara.

El senyor Bassas va comentar que li van fer veure que el problema principal és la sàtira, la ironia, la crítica, la imitació i la burla de l'APM cap als polítics, de tots colors, condicions i ubicacions. I jo em pregunto: un espai tan light, de només 15 minuts els molesta? Doncs què pensen del Polònia, per exemple? Cal que el Toni Soler i el seu equip es sentin amb la soga al coll? Si és així, senyores i senyors, jo plego, emmagatzemo els bàrtols i espero que arribin temps millors, perquè sincerament, no veig diferència entre blanc i negre, entre esquerra i dreta.

Encara no fa una setmana que l'Antoni Bassas es va acomiadar i ja el trobo a faltar, perquè si bé emprendrà, i segur que amb gran èxit, altres projectes, han sigut tantes i tantes les hores, incomptables, que m'ha acompanyat i m'ha informat, i des de fa tants anys, que ara mateix em sento una mica orfe. Segurament de cara a la temporada entrant la persona que substitueixi el Bassas també ho farà prou bé i amb el temps, tots plegats ens hi acostumarem, però en aquest moment, poso el dubte m'entela la visió objectiva del que podria ser un canvi renovador i necessari. I a més, hi ha una altra qüestió: els podem permetre fer emmudir a professionals de la vàlua de l'Antoni Bassas, que té una trajectòria professional immaculada? Permeteu-me que ho dubti.

El dia que el Salvi, a l'hora de dinar, ve i em diu: saps qui plega de Catalunya Ràdio? i em diu que és el Bassas, jo vaig exclamar sonorament i incrèdula: Sí home!. I així era. El dia 18 el vaig sentir acomiadar-se amb un simple i digníssim "Adéu siau" i vaig pensar que si els motius de caràcter polític que intueixo són els causants de la seva caiguda, està clar que no anem bé i no deixa de sorprendre'm el poc que canvia el país, malgrat els anys que passen. I el que més sento, és que tinguem aquesta "cultura democràtica tan justeta" que deia el Bassas. Jo crec que no es tracta només de "cultura democràtica", sinó també de falta de coherència, de llibertat i de sentit de l'humor, qualitats totes elles que en denoten una altra de molt més important: falta d'intel.ligència.

Senyor Bassas, enhorabona per tots aquests anys. Gràcies per tot aquest temps. Ànim i bona sort!.

SEMPRE, SEMPRE PRESO A TE... AMAMI ALFREDO...

Salvi em truca per una qüestió sense importància. Qualsevol excusa és suficient. Despenjo el telèfon i abans de sentir-li la veu ja sé que és ell perquè de fons escolto òpera. És absolutament meravellosa la veu que escolto d'Anna Netrebko. En el mateix i precís instant, jo estic escoltant la mateix ària exacta, interpretada per la mateixa Netrebko. L'acompanya la seva parella operística natural, Rolando Villazón. És una gran coincidència i no em sorprèn sinó que em fa feliç. En el temps que fa que estem junts això ens ha passat una pila de vegades. Sona el telèfon i el despenjo feliç perquè és ell i em truca just quan estic a punt de trucar-lo. Com se'n deu dir d'això?
Salto del "Sempre Libera" a aquest "Amami Alfredo". Ja tot està dit.
Com sempre, deixo les llàgrimes lliscar galtes avall.

DE MAROR A MALA MAROR

Quin merder tenen organitzat a la casa Blau-grana. El Barça està travessant un dels seus deserts cíclics i periòdics. No eren els trincos aquells que cantaven que "Les alegries del culé són escadusseres?" i uns quants anys abans (cap a finals dels anys vuitanta), en un altre disc, allò de "Catorze anys de passar gana, catorze anys d'anar fent figa, potser sí que són molts anys, catorze anys sense una lliga...". Ara, a la "crisi" esportiva del primer equip de futbol s'hi afegeix el terratrèmol de la direcció del club, partits i dividits entre Laporta sí, Laporta no, després de la moció de censura de diumenge passat.

Jo que no sóc gens futbolera i em miro els esdeveniments des de fora, amb la fredor pròpia de qui li importa un pito el que els passi, me'n faig creus del temps que s'arriba a dedicar i a perdre, parlant de futbol en general, i del Barça en particular i trobo indignant que TV3 donés a la moció de censura el tractament d'unes eleccions, amb sondeig a peu d'urna, formatgets i gràfics, seguiment de l'escrutini i de la roda de premsa posterior. Que la comparació us sembla exagerada i fora de lloc? A mi no m'ho sembla, perquè igual com passa a les eleccions de qualsevol àmbit, tots els partits polítics resulten ser guanyadors i estan contents. El mateix va passar diumenge, ja que el promotor de la moció estava content pel resultat i l'objecte de la moció, i el Laporta, també. Ara tots els mitjans "nacionals" dediquen minuts i minuts, cada dia, a tractar aquesta qüestió, com si no hi hagués més temes interessants. Com es menja això? Doncs menjar-se, possiblement amb forquilla i ganivet, però pair-se, això ja és una altra cosa, perquè el marejol que hi havia abans de la moció es va anar convertint en una mar arrissada a mesura que passava la jornada i ara, uns quants dies després, veient que el Laporta s'agafa a la cadira com un paracaigudista a la porta de l'avió, tot plegat s'ha anat enrarint fins a haver-hi una mala maror que fa preveure que algú sortirà en globus del club. Esperem a veure perquè de moment, al Laporta, tancat en banda i negat a dimitir del càrrec tal i com els seus vicepresidents li demanen, li van plegant elements claus de l'equip directiu. Imagino de tot plegat, que el Laporta deu estar molt segur que la propera temporada tot han de ser flors i violes, i que si no és així, està disposat a aguantar els rocs i pedregades que li cauran al damunt.

Com és que a aquests petits reietons els agrada tan i tan tocar poder, ni que sigui el mínim que proporciona un club esportiu? No m'ho explico, perquè el més lògic és que la gent marxi d'allà on no és ben volguda. I encara bo, amb tot això, que el bon funcionament del club és el primer, que si no...

No sé, tanmateix, de què m'estranyo, perquè al capdavall, estem tractant, només, d'un club esportiu i punt. És normal que l'home no vulgui dimitir i no se li pot demanar, perquè si davant grans daltabaixos polítics no hi ha ningú que amb un cop de responsabilitat presenti la dimissió, el Laporta tampoc ha de fer-ho, malgrat els fracassos, les decepcions, les sortides de to, la tonteria supina que arrossega, el seu lloro, etc., etc., etc.

En fi, la Trinca, als anys 1973-1974, no ho podien expressar millor. Recordeu?

CEMENTIRI DELS JANS

"Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura". Aquesta és, per a mi, la frase del dia.

Tot just acabada de llevar m'agrada connectar-me a Internet per saber quines són les novetats de la jornada (i també perquè puc aprofitar aquesta hora en la que els nens encara dormen i gaudeixo d'uns moments de tranquil.litat per pensar i per escriure) i en passar per la pàgina de Tinet m'ha cridat l'atenció una notícia de recent publicació, el titular de la qual diu així: "El cementiri britànic de Tarragona comença a recuperar el seu estat original". La fotografia que adjunto també és de Tinet.

Molt al principi de viure a Tarragona, un dia, passejant amb el Salvi, vam arribar-nos fins al passeig Rafael Casanova i des del darrera d'una reixa rovellada, el Salvi em va mostrar el minúscol cementiri dels "Txons", versió deformada de "Johns" (és a dir, Joans), que és com anomenaven als britànics establerts en aquell moment a Tarragona. Recordo la impressió d'abandonament, de fred i de desolació que em va produir veure aquell petit fossar, amb les seves làpides tan gastades i brutes que eren pràcticament anònimes, malgrat portar escrit i referenciat el nom de la persona que soterren des de fa tants anys. Vist des de fora semblava un espai petit però en realitat, aquest cementiri, conegut popularment a Tarragona com "Cementiri dels Jans", acull un centenar d'enterraments i originalment sembla que la zona estava enjardinada, com pràcticament tos els cementiris que coneixem. Els detalls d'aquesta neteja i les seves motivacions les noticien els diaris. A mi el que el em crida l'atenció és el motiu pel qual aquest espai ha caigut en l'abandó més absolut des de fa dècades. La resposta ha arribat aquest matí a primera hora en forma de cita cèlebre: "Les dretes mai han tingut inquietud per la cultura" i aquestes dretes han manat a Tarragona, també des de fa dècades. La saga de tarragonins "radicals i brillants" va postergar l'assumpte del manteniment d'aquest fossar per a una dècada millor, sense tenir en compte que els cementiris acostumen a ser llocs, primer de recolliment i respecte i segon, d'història de la ciutat on s'ubiquen i aquest en concret, en té molta d'història i d'importància, ja que és el cementiri protestant més antic d'Espanya i un dels quatre cementiris britànics més importants de l'Estat. Era tal l'estat d'abandonament i de deteriorament de l'espai que des de fa anys i anys, ningú ha pogut entrar-hi a visitar-lo, ni familiars, ni parents dels soterrats, ni curiosos que potser s'interessarien per la història. Ara tot plegat fa vergonya. Què en devien pensar d'aquest assumpte als corresponents consolats britànics? La deixadesa del lloc i el seu deteriorament, que ara costarà una pasta de rectificar per tornar al seu estat original, diu molt poc a favor i molt en contra, del govern convergent encapçalat per l'exalcalde Nadal que ha tingut dues dècades per posar fil a l'agulla, sense resultat. A simple vista està clar que la seva actuació va seguir els albirs capriciosos que pretesament havia de proporcionar-li els vots necessaris per a la reelecció i està clar que endreçar aquest cementiri no és gens popular, malgrat les nombroses reivindicacions que s'han produit al respecte. Ara, amb el govern Ballesteros les coses sembla que van canviant i potser serà veritat que han arribat nous aires i noves inquietuds en les accions de govern que surten de l'Ajuntament.

És prioritari recuperar aquest cementiri i rehabilitar-lo? No, prioritari no, però sí que és una de les tantes actuacions que apareixen en una llista amb el títol subratllat "Pendent des de fa un segle", que es va trobar amagada dins un calaix profund en el més recòndit despatx ocupat pels convergents. Al capdavall, estem parlant de gestió del patrimoni, no? O és que el patrimoni de la ciutat es limita només a les restes romanes? Jo crec que no, però està clar que només es tracta de l'opinió d'algú que s'ho mira des de fora i que no és tècnica en la matèria.

IMPRESSIONS SOBRE "VALENTÍ CANADELL..."

"Valentí Canadell. Una retrospectiva en blanc i negre", és el títol de l'exposició que es pot veure fins al proper dia 24 d'agost a la Sala d'Exposicions de Caixa Tarragona, aquí a Tarragona. L'exposició consta de tota una selecció d'imatges captades pel fotògraf Valentí Canadell al voltant dels anys 1950 i 1960 i és una magnífica mostra de com canvien els usos, els costums, l'aspecte i fins i tot l'urbanisme de Tarragona.

Abans de res, Valentí Canadell és un dels fotògrafs més florits que ha donat la ciutat. El seu punt de vista és el de l'agut artista que sap veure l'oportunitat i amb la càmera sempre a punt, aprofita el moment únic que no tornarà a repetir-se mai més, de manera que la fotografia es converteix en el reflex de l'instant fugisser, únic i apreciat, que el pas del temps converteix en absolutament decisiu per entendre la història. Estic pensant, per exemple, en una fotografia en la que es pot veure un munt de gent, uns quants centenar, caminant pel carrer Unió, tots ben apilonats, amb els paraigües oberts per protegir-se de la pluja. Aquell instant va ser únic i l'efecte que produeix és artísticament increïble. Davant la pregunta: on va aquesta gent així? La resposta és ben clara: van a l'enterrament d'un senyor important a l'època (als anys 50), Sr. Ricomà, i formen part del seguici fúnebre. El cotxe fúnebre i el fèretre no apareixen a la fotografia, perquè el que li interessa al fotògraf, el que capta la seva atenció, és l'efecte dels paraigües, semblants a bolets negres apareguts de cop i volta al carrer Unió. A això em referia. Valentí Canadell és capaç de trobar l'angle perfecte, el moment adequat, la llum oportuna, l'efecte desitjat, perquè l'espectador entri a la fotografia i se'n senti part, tot i que aquestes imatges captades tenen totes entre 50 i 60 anys d'antiguitat.

Al llarg d'aquests anys la ciutat de Tarragona ha canviat moltíssim, no cal dir. Als tarragonins de tota la vida aquesta exposició els encantarà, perquè els refrescarà la memòria amb imatges de la ciutat en la que van viure, i també els tornarà a fer reviure alguns esdeveniments socials, com una visita de Franco, l'enterrament del rei Jaume I, distintes ocasions al voltant de Benjamín de Arriba y Castro... però també podran veure algunes imatges infantils, de casaments, de jocs, de treball, d'aniversaris, potser fins i tot de persones a les que podran identificar perquè les coneixen o les han conegut.

Valentí Canadell va ser, sobretot, tal i com diu l'exposició, un fotògraf social, que era reclamat per plasmar les imatges d'un casori, d'una comunió, d'un aniversari, i tan les fotos fetes al carrer, com les realitzades en cases particulars, com portades a terme al seu estudi, tenen un segell distintiu clarament reconeixible: el de la personalitat de l'artista.

Us recomano vivament que, tan si sou de Tarragona com si no, aneu a veure aquesta exposició, perquè us asseguro que us agradarà. Ahir a la tarda, tots quatre ens hi vàrem arribar i sense ni adonar-nos-en, ens hi vam passar dues hores, que ens van volar. El Salvi, que és tarragoní de soca-rel, va trobar-hi moltes imatges conegudes, però jo que sóc del Vendrell, hi vaig trobar una sèrie d'imatges que, simplement, em van encantar i si en comptes de fotografiar Tarragona haguessin reflectit qualsevol altre ciutat que no conegués, també m'hauria agradat, i molt.

El vídeo que us adjunto és elaborat per Caixa Tarragona i en ell es pot veure una mostra del que és l'exposició i perquè és interessant anar-la a veure.

Us ho recomano vivament.

VESTI LA GIUBBA

Només un sol instant per recordar al meu estimat i enyorat Pavarotti. Sense cap mena de dubte, el cantant que més m'ha acompanyat, més m'agrada i el qué més profundament m'ha tocat. Em declaro irremissiblement pavarottiana i si això fos un pecat, completament irridenta.
Aquí el teniu cantant Vesti la giubba de l'òpera Il pagliacci, de Rugiero Leoncavallo. No ho sé, potser és perquè estic en un moment sensible i tinc gana, però de cop i volta m'he fet absolutament conscient de la sensació que ja fa molt que m'empaita: el trobo a faltar tant...

NIT DE MÀGIA

Mentre la gent celebra Sant Joan al carrer, jo sóc davant l'ordinador. L'Ariadna i el Salvi han sortit a donar un tomb per la Rambla (que preveig que serà més aviat curt, perquè l'Ariadna estava cansada de tot el dia d'anades i vingudes), el Marcel dorm plàcid dins el seu bressol i jo m'he quedat a casa al seu costat i, tal i com us dic, davant l'ordinador. Temps enrera aquesta nit em produïa una sensació estranyament rebel i pagana i la sang que em bullia em feia creure en fades, en goges, aloges, dones d'aigua, herbes remeieres que cobraven virtud tal nit com aquesta, aigües ocultes que brollaven sobtadament i tota mena de màgies i encanteris que la tradició i el costum han fet arribar fins a nosaltres. Encara ara penso que potser qualsevol dia trobaré una petita fada enmig de les meves margarides, un gnom feinejant a la vora de la meva menta i el meu romaní i crec també que qualsevol nit pot sortir el sol. En tot cas, per si o per no, aquest matí he comprat un número de loteria amb l'esperança que la màgia funcioni, com ho ha fet en tantes anteriors ocasions.
Avui us convido a assistir a uns quants minuts d'un muntatge màgic en el que una petita fada és la protagonista de la història. És un personatge recreat en 3D i convertit en orgànic a través d'un efecte que sembla fet a cops de llargues pinzellades d’aqüarel.la. La fada balla feliç sota la lluna, però malgrat això, el perill l'amenaça i haurà d'espavilar-se. En fi, gaudiu d'aquesta producció de Pincelhadas, mengeu força coca, salteu la foguera mentre penseu un desig intens i procureu, a cada hora que va passant, ser més feliços que l'anterior.
Bona nit i bona revetlla.

SANT JOAN personal

Avui, que estem a 18 de juny, m'he descobert a mi mateixa comptant enrera els dies que falten per Sant Joan i recordant temps passats però no per això millors, ni de bon tros. A mesura que m'han anat passant pel cap imatges i records de fa una mica més de 10 anys enrera, m'ha anat neixent a dins una sensació estranya, aiguabarreig d'indignació i pena. Us explico.

Per aquells que no ho sapigueu, jo vaig perdre 14 anys de la meva vida dedicada a la ràdio i la televisió al Vendrell. De fet, vaig començar l'any 1985 fent col.laboracions diàries en un programa que es deia "La tartana de les 4" (jo tenia aleshores 14 anys) i el darrer cop que dolorosament em vaig posar davant el micròfon, va ser el 1998, 14 anys després, quan jo en tenia 28. Voleu que us digui la veritat? M'encantava fer ràdio, era la meva passió i pretenia també que fos la meva vida, la meva manera de guanyar-me-la i, il.lusa de mi, va ser més aviat, la manera més propícia per perdre-la. Al llarg d'aquests anys a la ràdio he fet pràcticament de tot, des de transmissions esportives (jo que les pilotes en ocasions les veig quadrades), fins informatius i la temàtica que més m'ha apassionat ja estat, sens dubte, la vessant cultural en totes les seves formes i dimensions. Vaig tenir el privilegi d'entrevistar per un programa que feia els dimecres de 6 a 8 i que es deia "Catalunya, Comtat Gran", a personatges tan il.lustres i il.lustrats com l'Avel.lí Artís Gener "Tísner", la Mary Sampere, el Josep Guardiola, el Pere Calders, el Terenci Moix, el dibuixant Ibáñez, el Raimon, el Lluís Llach, el Tortell Poltrona, la Marta Montáñez vídua de Casals i encara molts més, a banda de tots els polítics locals i comarcals, perquè 14 anys de ràdio, donen per molt i jo hi deixava l'ànima si convenia, sense comptar hores i sense escatimar esforços.

Cada cop que s'acostava una diada important tot seguint el curs de l'any, el director de l'època, un carellot de poques llums excesivament aficionat als fermentats i als destil.lats al que anomenaré "Fuguet", em demanava que preparés un programa especial, el que volia dir que, a més de la feina habitual que representava preparar nou programes distints al llarg de la setmana, havia d'invertir una pila d'hores més en un programa especial dedicat a Nadal, Reis, Carnaval, Setmana Santa, Sant Jordi, l'1 de Maig, Sant Joan, la Festa Major, la Mare de Déu d'Agost, l'11 de Setembre, la Fira de Santa Teresa (que és a l'octubre), Tots Sants i novament, Nadal, etc. No us ho creureu, però per treballar durant tota la setmana en l'elaboració i locució dels meus nou programes, jo cobrava la friolera de 34.000 pessetes (en negre) cada mes i els programes especials simplement no es cobraven. Us estic remetent a l'any 1991 fins a 1995 que em van fer fora per mala persona, marrullera i busca-raons.

Ara que s'acosta Sant Joan, aquest matí recordava amb una barreja singular de fàstic, dolor i rancúnia, el tracte que se'm donava a l'hora de fer els programes especials: "si t'agrada bé i si no el vols fer, la porta és ben gran. De la mateixa manera que has entrat ja pots marxar i no cal que tornis", em deia el Fuguet. I jo li deia que sí i amén i em disposava a preparar un nou programa especial, buscant informació i elaborant un guió com ell no ha fet en tota la seva punyetera vida de "locutor", encara ara en actiu, que ja té trons la cosa. Us preguntareu: i perquè ho aguantaves això? Doncs perquè tenia la vana esperança que el contracte que em tenien compromès des de feia no sé quan temps, arribaria tard o d'hora i jo podria dedicar-me professionalment a allò que més m'agradava, que em feia sentir vida, que avivava la meva passió, i em creia a aquest director quan m'assegurava que en els següents pressupostos que el plenari de l'Ajuntament del Vendrell aprovaria, hi hauria possibilitats de contracte per a mi. Per això esperava i aguantava, per això tenia paciència i seguia endavant. Al final, ni contracte, ni bon tracte que era, com a mínim, el que crec que em mereixia. Simplement un canvi de govern a l'Ajuntament del Vendrell va fer que els nous apoltronats de CiU, em fessin fora de la programació de la ràdio, argumentant que per a ells, la feina feta durant tots aquests anys, no tenia cap mena de valor. En el meu lloc hi van posar una convergent de carnet relluent acabat de plastificar. Potser sí que era dolenta com una mala cosa cada cop que em posava davant el micro, però l'audiència no m'ho demostrava així.

No sé ben bé perquè ara recordo tot això. Simplement perquè de vegades trobo a faltar aquella emoció que provoca esgarrifances, mans i peus freds, quan el pilot vermell s'encén i la veu dels locutors corre a través dels cables fins arribar a la gent i de cop i volta, tens la responsabilitat d'entretenir l'audiència, d'acompanyar-la, d'informar-la, fins i tot d'instruir-la i de proporcionar-li informació a la que no tingui accés fàcilment per així, intentar sorprendre-la. Ara bé, el cas complicat és que tu tampoc hi tens accés fàcil i és per això que quan la feina arriba a bon port, la sensació de satisfacció és plena i molt propera a la felicitat.

En un altre moment més càndid i innocent de la meva vida ara estaria preparant un programa especial per Sant Joan. En comptes d'això, compto els dies enrera que em falten per acabar la meva baixa de maternitat i tornar a la feina administrativa, completament anònima i sense trascendència a la que ara em dedico, amagada entre piles i piles de papers pendents de gestionar.

Sigui com sigui, però, la nit de Sant Joan tornarà aquest any, i tots els altres. He de reconèixer que m'encanta la barreja de paganisme i tradició que té aquesta nit i totes les tradicions i creences que hi ha al seu voltant.

L'any 1981 els Dagoll Dagom van veure Sant Joan d'aquesta manera.

UNA GRAN HUMANITAT, AMB UN PUNT DE NOSTÀLGIA. Dedicat al Salvi.

Els diumenges a la tarda són ben tontos. Si fa bon temps sempre es pot anar a fer un volt i sortir de casa, mal sigui per tancar-se dins un cinema. La programació de la tele és un fàstic i les hores s'esllangueixen lentament però amb pas ferm cap al dilluns feiner. El meu sogre, el Salvador, diu que els dilluns és un dia de "calces velles" i suposo que deu tenir raó.

Ara que la canalla estan calmats (l'Ariadna davant el televisor veient uns dibuixos animats i el Marcel estirat a la seva tumboneta dormint plàcid) i jo disposo d'una estona, m'he disposat a navegar per Internet sense rumb. M'encanta fer aquest exercici perquè sovint els temes es van entrellaçant els uns darrera els altres i el final del camí pot deparar algunes sorpreses. Com aquesta que avui us penjo al bloc. Es tracta d'un simple muntatge musical sobre unes imatges enregistrades al centre Strawberry Fields, en les que els seguidors i fans de John Lennon, el recordes i no el deixen morir del tot. M'ha encantat i sé que al Salvi, també li encantarà perquè tot el que fa referència al seu estimat John Lennon li humiteja els ulls i li fibla el cor amb un punt d'enyorança i de dolor.

Dedicat amorosament a ell, al Salvi, aquest post d'avui.

PARADISSOS LLUNYANS DE PAUL GAUGUIN

Si el pintor post-impressionista Paul Gauguin visqués, avui mateix hauria afegit un nou any a la seva successió d'aniversaris i tindria exactament 160 anys. Quan va morir l'any 1903 va deixar el seu enorme legat pictòric. Les imatges dels seus quadres evoquen paradissos perduts, amagats entre selves verges i edens encara per explorar. Tahití va ser el seu punt d'encontre amb el món i amb ell mateix i va ser tan forta aquesta impressió, que els seus llenços es van omplir de noies tahitianes immerses en les seves anades i vingudes diàries, atrafegades amb la feina endarrerida i amb mil escenes de la quotidianitat més mundana. Però va ser Gauguin qui va aconseguir plasmar-les i fer-les viure per sempre en un sens fi de formes i colors que han passat a la posteritat. Avui valorem més que mai la seva obra, i que sigui per molts anys.
Us recomano que deixeu fluir aquesta estona de pau que proporcionen les imatges i la música. Que en gaudiu.

FEBRE A LA CIUTAT

No es tracta d'una epidèmia, però gairebé. Tampoc és una passa, tot i que passarà i tampoc es tracta d'una malaltia, tot i que hi ha un munt de gent encomanada. Es tracta de la col.lecció de cromos que la Cambra de Comerç ha editat i que sota la denominació IUBILAEUM, explica la història de l'any jubilar que enguany es viu a Tarragona, al voltant de la figura històrica de Sant Fructuós.

Segur que heu vist la col.lecció en algun moment, anunciada en algun mitjà de comunicació, o amb el póster que s'ha editat i que multitud de botigues, establiments, entitats i parròquies i centres cívics, tenen penjat als seus aparadors, anunciant que allí s'hi reparteix algun dels 144 cromos que composen la col.lecció.

Les il.lustracions dels cromos, detallades, puntilloses, completament recarregades, són de la Pilarín Bayés, a la que ja s'anomena la dibuixant de Catalunya. Quan jo era petita, als meus llibres de text, especialment els de català, ja hi havia il.lustracions de la Pilarín, que per la seva senzillesa, la canalla copiàvem una vegada i una altra (recordo amb especial estima la història de l'Espardenyeta i el Rei. Jo tenia aleshores 8 anys i cursava tercer d'EGB. Apa que no ha plogut...).

Bé, la febre de la qual us parlava és el neguit i l'afany de la gent per enllestir aquesta col.lecció. Caminant pel carrer es veu gent de totes les edats i condicions, més o menys ociosos, intercanviant cromos, llista a la mà, cantant allò del "tengui tengui, falti falti". Està clar que com menys cromos falten, més complicat es torna aquest canvi, però la gent, en general, tenim bona fe, especialment quan el tema no ens costa ni cinc cèntims, només l'esforç d'anar per les botigues en una mena de ruta prèviament traçada per no perdre excessivament el temps.

Avis, àvies, canalla, grans, mitjans i petits, tots enganxats a la febre jubilar de la celebració, no pas litúrgica, sinó col.leccionable.

Això està molt bé, perquè la col.lecció compta amb un bon historiador a la seva esquena, l'Andreu Muñoz i els cromos, com us comentava, estan meravellosament il.luminats per la Pilarín Bayés. Em comenten que aquesta mateixa febre ja s'ha viscut amb anterioritat a Tarragona, en les diverses col.leccions que s'han llençat al carrer en anys anteriors, però la veritat és que jo és el primer cop que ho veig i de debò m'agrada, malgrat algunes anècdotes que m'han arribat, que desconec si són llegendes urbanes o s'ajusten a la realitat, com ara que un cert partit polític patrocinador d'un cromo, demanava el DNI dels usuaris abans de lliurar-els-hi el cromo o que un cert capellà només repartia el cromo entre els feligresos que havien assistit a missa a un hora determinada, o que alguns cromos sortissin encartats al Diari i per aconseguir-los, primer calia comprar el Diari.

Pícars, gent amb barra que demana vint cromos de cada número, botiguers als que els sap greu repartir els cromos i fan cara de pal davant la corrua incansable de gent entrant i sortint de la botiga, també se n'han pogut trobar, però és que de tot hi ha a la vinya del Senyor.

A casa estem tots enganxats a la col.lecció i ara ja ens falten pocs números per enllestir. Vam començar l'Ariadna i jo i de mica en mica, també el Salvi va aconseguint alguns cromos. És, com us deia, una febre ciutadana, que fa que la gent es relacioni, que s'entri i surti de les botigues i que es passegi per la ciutat en aquesta primavera radiant que aviat donarà pas a l'estiu. I és també una manera de reconèixer l'any jubilar tarragoní a aquells als quals la litúrgia poc ens afecta.

Tot plegat, una bona idea. Enhorabona als promotors!.

CHIKILIQUATRE I LA INDIGNACIÓ DE LES ESPANYES

Tot just avui fa una setmana que el Rodolfo Chikiliquatre va representar RTVE al Festival d'Eurovisió. Tela marinera. La cosa ha suscitat tanta polèmica i tantes opinions oposades que la seva actuació encara cueja. Si voleu saber la meva opinió, a mi em va agradar... però la veritat és que em va agradar des del primer moment, que representés les espanyes a Europa, un dels personatges més friquis del moment. Sembla que a Espanya no han entès que es tracta d'un actor, no d'un cantant, que es posa a la pell d'un personatge, igual com ha fet tantes vegades anteriorment, amb La Cubana, amb el Buenafuente, fent de Reyerta o de Gilipolles, i sempre ens ha fet gràcia. De fet, el Buenafuente és especialista en treure personatges que fan fortuna i incrementen la seva personal, con en Neng, per exemple o l'anyorat Sebas que interpretava el Corbacho.

Està bé i és correcte que els "valores patrios" els representi el Chikiliquatre? Sincerament, no veig pas perquè no. O no és cert que el Festival d'Eurovisió, tot sencer, és una mostra d'un friquisme que ratlla l'exageració? Sense anar més lluny, podeu clicar aquí per veure qui va guanyar en una edició anterior.

Es tracta del grup finès Lordi. Fixeu-vos bé en la seva iconografia: van disfressats al màxim, i no de qualsevol cosa, sinó de monstres, carregats de làtex i de vestiuari infernal i extravagant. Portaven també pirotècnia, coreografia i això sí, una cançó (Hard Rock Halleluja) perfectament acceptable, dins el seu estil tirant a heavy. A mi em van agradar quan els vaig veure i davant la sorpresa de tots els de casa, vaig manifestar el meu punt de vista que si jo hagués de votar, hauria fet guanyadors a Lordi, com així va ser.

El Chikiliquatre també va portar disfressa, coreografia i pirotècnia, a banda d'un ritme, el del Chiki Chiki, que s'enganxa més que un xiclet en una sola de sabata. I parlant de friquis, no ho eren potser Las Supremas de Móstoles amb aquell "Eres un enfermo" i el seu aspecte extravagant? I les Ketchup? I els triunfitos?...

Jo entendria la indignació de les espanyes si el paper del/la representant anual de RTVE sempre hagués quedat entre els primers llocs, però si la memòria no em falla, no és des de l'any de la Salomé i el seu "Vivo cantando", que Espanya no es menja ni un torrat en aquest cony de festival. Si o si?. Doncs això mateix.

De tota manera, aquesta situació és fàcil d'arreglar: només es tracta que de cara a la propera edició del festival presentin a algú amb la veu i el carisma del Plácido Domingo i la presència del Bertín Osborne, per exemple, que canti una cançó escrita amb llenguatge cervantí, i que llueixi a l'escenari l'elegància del seu "rancio abolengo". A veure si d'aquesta manera, amb aquesta barreja o una altra, es troba un producte de qualitat que no faci posar vermells de vergonya o pàlids d'indignació als espanyols que senten aquest festival com la manera més tangible d'exportar la "cultura" espanyola a l'estranger, com en l'època de les sueques.

Suposo que ens espera un estiu ple de Chiki Chiki i tenint en compte que el personatge ja ha fet fortuna i el Buenafuente sap molt bé com treure suc als seus filons, tindrem Chikiliquatre per estona. Més val prendre-s'ho amb sentit de l'humor afegint aquest a tota la llarga llista de friquis ja coneguts. Per cert, "friqui" ve de l'anglès "freeky", terme que també inclou un cert sentit de llibertat.

DIUMENGE MANDRÓS

Ja fa uns quants dies que d'una manera una mica insistent, alguns amics i amigues blocaires m'esteu demanant veure fotos de l'Ariadna i el Marcel. Doncs bé, aquí les teniu. Són fetes ahir diumenge, mentre un i altra mandrejaven amb el pijama posat, damunt el nostre llit. Les fotografies estan fetes sobre la marxa, una darrera l'altra, en menys d'un minut. Temps més que suficient per captar la bellesa morena de la meva Ariadna i els ullets blaus del meu Marcel, que ara té quatre mesos. Sovint la gent em pregunta: l'Ariadna, que ha agafat gelos? La veritat és que no, gens ni gota i més aviat al contrari, s'ha destapat com la marona tendre i delicada que és. Són encantadors tots dos. Me'ls menjo a petons...

Espero, amb això, complaure a la concurrència. Sincerament, no puc deixar de mirar-me'ls.

AQUEST HOME ÉS EL MEU ÍDOL (Oé, oé)

Es tracta del doctor Drauzio Varella, doctor d'origen brasiler, descendent d'emigrants portuguesos i gallecs. És molt famós al seu país i té una pàgina web força interessant que podeu veure clicant aquí. Només per comentar alguna cosa, breument, sobre el doctor Varella, es tracta d'un metge oncòleg, tot i que també té publicats diversos estudis sobre la SIDA. A banda, també és escriptor i col.laborador d'alguns programes de ràdio i televisió del seu país. Com a escriptor, un dels seus títols més famosos és "El arte de no enfermarse", amb el qual ajuda a portar una vida sana, especialment mantenint-se positiu, feliç, equilibrat i sensat.

Està clar que aquest doctor, de sensat, n'és molt, i clarivident.

Avui escric al voltant d'aquest senyor perquè via mail m'ha arribat una frase que m'ha produït dues reaccions: per una banda, m'ha fet molta gràcia, però per l'altra, he trobat la realitat que s'hi declara, completament indignant. Aquí va la frase:

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.

Oé, oé!. Deixeu-me que us sigui que aquest doctor és un il.luminat i a més, estic convençuda que el que diu, ho fa sabent-ho ben segur i que està tan indignat com jo mateixa. Probablement convindreu amb mi que la frase té la seva gràcia i sona a acudit, però en el fons del fons, el que s'amaga al darrera és una denúncia oberta i declarada a la frivolitat amb la que es tracten alguns aspectes de la medicina, que necessita utilitzar mesures agresives i invasives, per fer que una dona tingui uns pits més grans (o fins i tot monstruosament grans) i els homes un penis més efectiu (ai Senyor, quina feinada). Per algun motiu que no m'explico, certs aspectes de la medicina s'han deixat subjugar per l'interès més fashion i superficial de la vida pública i social d'algunes gents que avantposen el físic a qualsevol altre qualitat més gratificant de la vida. Corre per internet un power point amb una selecció de mamelludes de tetes tan descomunalment immenses, que descriure l'aspecte que tenen aquelles dones, i la sensació entre fàsic i aprensió que em van produir a mi, em resulta impossible. Està clar que algunes eren naturals, però la majoria, eren implantades, i de quina manera!. Suposo que aquestes dones deuen carregar amb el pes del seu mamellamen per qüestions circenses o de pornografia, si de gustos estètics es tracta, no m'ho explico.

La meva àvia va morir a causa de l'Alzheimer fa vora tres anys. Malgrat les investigacions, els estudis, els anàlisis, els migrats avenços envers el misteri, el nombre de malalts continua sumant xifres extraordinàriament esgarrifoses al món, any rera any i creieu-me quan us dic que aquesta és una de les malalties més dures que conec i que he pogut viure, una mica, en primera persona en la meva àvia, un dels membres més benvolguts de la meva família. Sempre penso que potser algun dia, d'aquí a uns anys (molts o pocs, no ho sé), l'Alzheimer, igual com moltes altres malalties degeneratives del cervell, tindrà una cura senzilla, però ara per ara, està clar que el que més falta fa, és investigació, estudi i més investigació. No és fàcil, està clar, i tot vol recursos que sumen ràpidament xifres espectaculars. Precisament, el bon destí d'aquests recursos és el que hauria de portar els metges, al meu entendre, a saber discernir entre allò que és realment important i allò que és frívolament car, però que no ve a resoldre cap problema en la salud de les persones.

El doctor Varella és molt subtil i a la vegada molt directe: cinc vegades més recursos invertits en tetes gegants i en pitus en peu de guerra...

En fi, la frase del doctor fa fortuna i corre per Internet com la pólvora, essent considerada, ja a hores d'ara, la frase de l'any. Tant de bo, dins la professió mèdica, qui tingui la responsabilitat de donar un cop de volant a aquesta situació, tingui el seny de fer-ho, i si us plau, que sigui en breu, que el temps vola i tot plegats ja anem per grans.

Us adjunto un document gràfic esgarrifador (i molt dolorós, segurament), d'una acció completament idiota. Jutgeu vosaltres mateix@s. Intueixo que les imatges estan extretes d'una mena de programa tipus "Tienes Talento" o alguna cosa per l'estil. Atenció a la cara del presentador.

Ja em direu... perquè caram serveix això...

HUGO PRADES - MUSEUM - Delirópolis Aariadna '06

Us explico la meva dèria d'avui. Aquest dissabte que plovia a bots i barrals a Tarragona, se'm va ocórrer la meravellosa idea d'anar a comprar al matí, enganxant el moment en el que més plovia i més bufava un vent huracanat que em va girar el paraigua del revés tan bon punt vaig posar el peu al carrer. Com un llamp vaig fer les quatre compres que em calien i ja que hi era i s'hi pot trobar de tot, vaig passar pel Mercat Central (ja sabeu, carn, peix, pa, fruita..., tot concentrat en un mateix punt, sense haver de fer llargues caminades enmig d'un mar d'aigua). Bé. Quina va ser la meva sorpresa quan, passejant pels passadissos del mercat i a l'espera que remetés la tromba d'aigua, en una parada posada ex-professo, hi trobo quatre dibuixants que es dedicaven a fer caricatures de la gent que se'ls asseia al davant, paradistes i clients del mercat. Em vaig quedar badant una estona i, sincerament, vaig al.lucinar. Jo que no sé ni agafar un llapis per fer una ratlla recta, em vaig meravellar amb els traços de descripció perfecta que donaven com a resultat els trets exagerats de la cara de la persona que es deixava dibuixar. Em va sorprendre que amb quatre ratlles (però quatre i prou), de seguida es veiés la fesomia del dibuixat i el dibuix d'enllestia en un sant-i-amén, sense retocs ni correccions. Com hi ha món, si els fabricants de gomes d'esborrar han de viure d'aquests dibuixants, ho tenen clar. Fins i tot un d'ells, potser el més elèctric, feia els seus dibuixos directament amb rotulador gruixut, d'aquells de punta arrodonida, fet que invalida completament qualsevol correcció o rectificació sobre el traç ja estampat al paper blanc.
Un dels dibuixants (llàstima que no en sé el nom), em va comentar que en dos dies han arribat a fer més de dues-centes caricatures cadascun d'ells, el que vol dir, un seriós exercici de concentració i d'habilitat per captar els trets, les característiques més destacables i més exagerables del dibuixat i no cal dir, una immensa dosi de talent per part del dibuixant.
Com que em feia una mica de tall, quan va arribar el meu torn vaig treure de la meva bossa una de les cinquanta fotografies que porto de la meva Ariadna i li vaig demanar al dibuixant Kosh que en comptes de fer-me la caricatura a mi, li fes a ella. En Kosh va agafar la foto i pim-pam, en un moment va estar enllestida, amb força encert. Quan vaig arribar a casa i li vaig ensenyar (us recordo que és una caricatura que exagera la seva careta rodona i els seus petits rinxos), ella em va dir arronsant el front: "Jo no sóc així, eh?". Jo que no.
Va ser el Salvi, de tota manera, qui em va aclarir el dubte del dibuixant que més em va impactar. Li vaig preguntar: "coneixes a un tal Hugo?" I ell em va respondre: "Sí dona, l'Hugo Prades. És molt bo, és una passada".
Sense desmerèixer a la resta, em van encantar especialment les caricatures de l'Hugo Prades. És impressionant veure'l en acció. Dóna la impressió que dibuixar sigui fàcil, però està clar que igual com altres habilitats com ara cantar o ballar, només uns quants escollits tenen aquest do de captar la realitat que tenen al davant i plasmar-la sobre el paper deixant en cada traç una mica de la seva pròpia visió del món.
Tombant pel Youtube he trobat aquest vídeo que us adjunto, amb dibuixos de l'Hugo Prades i un muntatge del Napi. Delirópolis Aariadna és la revista en la que l'Hugo i altres dibuixants de Tarragona han estat treballant. També em fa gràcia que es digui Aariadna, per motius que segur que tots i totes deduïu.
Us deixo amb el talent creatiu de l'Hugo Prades i aquest còmic seqüenciat que parla molt de la seva obra i del seu art (valgui la frase).

DARDO

Fa uns quants dies el Salvi em va enviar un "regalitu", com ell en diu, al meu bloc. Es tracta del premi Dardo. Jo l'agraeixo, naturalment, perquè sempre ve de gust que t'enviïn un falac, però també el fa feliç la responsabilitat de redireccionar-lo i fer-lo arribar a altres blocaires que se'l mereixen moltíssim.

En aquest cas, l'envio amb molt de gust al bloc del Jesús M. Tibau (Tens un racó a dalt del món), per la sensibilitat que destil.len els seus posts i també al bloc de la Waipu Carolina, per ser una fantàstica mescla entre la seva cultura i la nostra, entre la seva realitat viscuda entre nosaltres. No deixeu de visitar-lo a Wuaipueduca.

Amics i amigues blocaires, moltes gràcies per les estones tan xul.les que em feu passar anant d'una pàgina a una altra, entretinguda en mil afers distints que toqueu pràcticament a diari.

Ànim i seguim!.

EL DOMINI DEL BRONZE D'ANNA CHROMY

Anna Chromy és pintora i escultora. Va néixer a Bohèmia (1940), va créixer a Àustria, viu a França i treballa a Itàlia. Amb raó considera aquestes contrades com la quintaessència d'Europa.

De la seva extensa i prolífica obra sobre bronze, potser l'escultura més coneguda és la figura encaputxada i misteriosa que porta per nom "Il Commendatore" en honor al Don Giovanni de Mozart.

Jutgeu vosaltres mateixos/es, què us sembla.

RESSACA POST SANT JORDI

Ara que ja han passat uns quants dies de la diada de Sant Jordi i que tots els mitjans han fet els seus balanços i anàlisis de com han anat les vendes, crec que és l'hora que els lectors habituals diguem la nostra. Us commino a fer-ho, si us abelleix. Us explico què en penso jo de tot plegat.

Quan era petita i anava al cole, sovint la setmana d'abril en la que queia Sant Jordi, també ho feia la Mare de Déu de Montserrat. A la meva època se'n dia Setmana Cultural Catalana, perquè la resta de setmanes, sí que es podien considerar culturals, però no pas centrades en la "cultura catalana". Fer-ho era una excepció i un motiu de trencar la rutina. En aquelles jornades, les monges ens explicaven la llegenda de Sant Jordi una i una altra vegada, ens feien resar una colla d'avemaries a la Verge de Montserrat, feiem una ofrena floral divendres abans de marxar cap a casa, i a córrer, ja s'havia acabat amb el compromís (sempre feixuc) de tractar aquestes qüestions mundanes que no feien altre cosa més que destorbar el curs del curs escolar. Què hi farem. Els records que en tinc no són pas del tot dolços, però a la canalla ens agradava saltar-nos algunes classes de matemàtiques, de "Lenguaje", de "Naturaleza y Sociedad", i vaguerejar pel pati mentre pels altaveus sonaven repetidament un parell de sardanes. Trist, no trobeu?

Aquest any, cap a les onze del matí més o menys, amb el Marcel dins el cotxet i carregada de paciència i bona predisposició, vaig anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona, amb la sana intenció de veure què es coïa a les parades de llibres i a les de roses. Potser perquè vermelles com són criden més l'atenció, la veritat és que vaig veure moltes més persones portant roses que no pas llibres, però malgrat això, accedir a les parades va resultar una odisea increïble. Gent i més gent conformant fins a tres, quatre i cinc fileres davant els llibres, entretinguts davant els distints volums posats a la venda, amb cara de fingida curiositat intel.lectual instal.lada a les fesomies només aquesta jornada a l'any.

Sant Jordi és una festa que em fa ràbia, què voleu que us digui. Em fa molta ràbia que la gent es decideixi a comprar llibres només perquè és el dia de fer-ho, com si les llibreries només obrissin les seves portes el 23 d'abril i prou. Sempre penso que Sant Jordi es pot equiparar tranquil.lament a la Missa del Gall, a la que assisteix moltíssima gent que només va a missa en aquesta ocasió, i aprofiten per lluïr les pells i les joies, unes hores abans de l'àpat de Nadal. Quanta misèria moral i personal... Amb Sant Jordi passa el mateix: com que la tradició parla de llibres, doncs au, és el dia de comprar-lo (i si us plau, que sigui petit, amb poques pàgines i ple de dibuixos, que d'altra manera, a molta gent els roda el cap).

Tinc el mal vici de comprar llibres en totes les ocasions de l'any i no em cal que cap gilipolles mediàtic tregui quatre pàgines mal escrites i relligades amb seda dental, aprofitant que, com que els lectors són tontos, vendran, per Sant Jordi, el que serien incapaços de col.locar la resta de l'any.

L'altre aspecte que també em fa molta ràbia és que s'estableixin rànquings de vendes entre els escriptors, com si es tractés d'una cursa de cavalls. A més, aquest any ja sabíem d'entrada que el Ruíz Zafón s'enduria el guardó a casa, igual com l'any passat, ho va fer "La Catedral del Mar". Els mitjans de comunicació ja s'han encarregat oportunament de publicitar aquests llibres i de "rentar el cervell" dels compradors perquè s'inclinessin cap a aquests títols i no pas cap a alguns altres. Si és que està tot apanyat per fer caure als compradors (que possiblement no lectors), en els paranys de la moda. Sincerament us he de dir que després de llegir "Los pilares de la Tierra", "La Catedral del Mar" em sembla una autèntica presa de pèl. Però això només ho puc dir a casa, perquè si ho dic a fora em titllen d'heretge.

Amb els llibres de Sant Jordi penso que passa com amb els torrons de Nadal. Arriben les dates i tothom compra torrons. Al llarg de les festes nadalenques ve de gust menjar-ne i a més, acompanyar-los de polvorons, mantecades, especialitats farcides, xocolates... però tan aviat comença l'any nou, les restes de torrons que han quedat (perquè en queden sempre), acostumen a anar a parar al fons d'un armari (per si de cas algú encara vol menjar-ne) o es llencen directament a la brossa abans que es corquin. Amb els llibres igual: per Sant Jordi es compren, però només a l'endemà, ja no ve de gust llegir-los i van a parar al gruix de les coses inservibles de moltes cases. Això sí, la gent, s'ha esbatussat per aconseguir-los... Si a més porten la firma i la dedicatòria (totes iguals), dels autors/es, la cosa ja es pot considerar fins i tot un premi.

El dia de Sant Jordi, doncs, em vaig carregar de paciència, vaig sortir al carrer amb el meu nen i vaig anar donant un passeig lent i sense presses per la vorera lateral de la Rambla de Tarragona, fins al Balcó del Mediterrani. Al Passeig de les Palmeres hi feia un sol fantàstic i des d'allí em vaig entretenir una estona veient l'espectacle (vergonyós en ocasions), de Sant Jordi i agraïnt que els rosers que tinc a casa, floreixin d'una manera tan espectacular sense haver-los d'adobar amb bitllets de deu euros. El Salvi s'enfada perquè a ell li faria gràcia regalar-me una rosa per Sant Jordi i jo sistemàticament m'hi nego. No em dona la gana. No ho vull, detesto la rosa, el llibre i la festa de Sant Jordi. Sabent-ho i sabent com m'agraden les plantes, aquest any ha tingut el detall de regalar-me una gervera vermella preciosa, que curosament he trasplantat del seu test de plàtic a un altre de terrissa. Estic segura que tindré la gervera florida tot l'estiu i potser fins i tot, tot l'any.

I Sant Jordi... bon vent!...