UNA GRAN HUMANITAT, AMB UN PUNT DE NOSTÀLGIA. Dedicat al Salvi.

Els diumenges a la tarda són ben tontos. Si fa bon temps sempre es pot anar a fer un volt i sortir de casa, mal sigui per tancar-se dins un cinema. La programació de la tele és un fàstic i les hores s'esllangueixen lentament però amb pas ferm cap al dilluns feiner. El meu sogre, el Salvador, diu que els dilluns és un dia de "calces velles" i suposo que deu tenir raó.

Ara que la canalla estan calmats (l'Ariadna davant el televisor veient uns dibuixos animats i el Marcel estirat a la seva tumboneta dormint plàcid) i jo disposo d'una estona, m'he disposat a navegar per Internet sense rumb. M'encanta fer aquest exercici perquè sovint els temes es van entrellaçant els uns darrera els altres i el final del camí pot deparar algunes sorpreses. Com aquesta que avui us penjo al bloc. Es tracta d'un simple muntatge musical sobre unes imatges enregistrades al centre Strawberry Fields, en les que els seguidors i fans de John Lennon, el recordes i no el deixen morir del tot. M'ha encantat i sé que al Salvi, també li encantarà perquè tot el que fa referència al seu estimat John Lennon li humiteja els ulls i li fibla el cor amb un punt d'enyorança i de dolor.

Dedicat amorosament a ell, al Salvi, aquest post d'avui.

PARADISSOS LLUNYANS DE PAUL GAUGUIN

Si el pintor post-impressionista Paul Gauguin visqués, avui mateix hauria afegit un nou any a la seva successió d'aniversaris i tindria exactament 160 anys. Quan va morir l'any 1903 va deixar el seu enorme legat pictòric. Les imatges dels seus quadres evoquen paradissos perduts, amagats entre selves verges i edens encara per explorar. Tahití va ser el seu punt d'encontre amb el món i amb ell mateix i va ser tan forta aquesta impressió, que els seus llenços es van omplir de noies tahitianes immerses en les seves anades i vingudes diàries, atrafegades amb la feina endarrerida i amb mil escenes de la quotidianitat més mundana. Però va ser Gauguin qui va aconseguir plasmar-les i fer-les viure per sempre en un sens fi de formes i colors que han passat a la posteritat. Avui valorem més que mai la seva obra, i que sigui per molts anys.
Us recomano que deixeu fluir aquesta estona de pau que proporcionen les imatges i la música. Que en gaudiu.

FEBRE A LA CIUTAT

No es tracta d'una epidèmia, però gairebé. Tampoc és una passa, tot i que passarà i tampoc es tracta d'una malaltia, tot i que hi ha un munt de gent encomanada. Es tracta de la col.lecció de cromos que la Cambra de Comerç ha editat i que sota la denominació IUBILAEUM, explica la història de l'any jubilar que enguany es viu a Tarragona, al voltant de la figura històrica de Sant Fructuós.

Segur que heu vist la col.lecció en algun moment, anunciada en algun mitjà de comunicació, o amb el póster que s'ha editat i que multitud de botigues, establiments, entitats i parròquies i centres cívics, tenen penjat als seus aparadors, anunciant que allí s'hi reparteix algun dels 144 cromos que composen la col.lecció.

Les il.lustracions dels cromos, detallades, puntilloses, completament recarregades, són de la Pilarín Bayés, a la que ja s'anomena la dibuixant de Catalunya. Quan jo era petita, als meus llibres de text, especialment els de català, ja hi havia il.lustracions de la Pilarín, que per la seva senzillesa, la canalla copiàvem una vegada i una altra (recordo amb especial estima la història de l'Espardenyeta i el Rei. Jo tenia aleshores 8 anys i cursava tercer d'EGB. Apa que no ha plogut...).

Bé, la febre de la qual us parlava és el neguit i l'afany de la gent per enllestir aquesta col.lecció. Caminant pel carrer es veu gent de totes les edats i condicions, més o menys ociosos, intercanviant cromos, llista a la mà, cantant allò del "tengui tengui, falti falti". Està clar que com menys cromos falten, més complicat es torna aquest canvi, però la gent, en general, tenim bona fe, especialment quan el tema no ens costa ni cinc cèntims, només l'esforç d'anar per les botigues en una mena de ruta prèviament traçada per no perdre excessivament el temps.

Avis, àvies, canalla, grans, mitjans i petits, tots enganxats a la febre jubilar de la celebració, no pas litúrgica, sinó col.leccionable.

Això està molt bé, perquè la col.lecció compta amb un bon historiador a la seva esquena, l'Andreu Muñoz i els cromos, com us comentava, estan meravellosament il.luminats per la Pilarín Bayés. Em comenten que aquesta mateixa febre ja s'ha viscut amb anterioritat a Tarragona, en les diverses col.leccions que s'han llençat al carrer en anys anteriors, però la veritat és que jo és el primer cop que ho veig i de debò m'agrada, malgrat algunes anècdotes que m'han arribat, que desconec si són llegendes urbanes o s'ajusten a la realitat, com ara que un cert partit polític patrocinador d'un cromo, demanava el DNI dels usuaris abans de lliurar-els-hi el cromo o que un cert capellà només repartia el cromo entre els feligresos que havien assistit a missa a un hora determinada, o que alguns cromos sortissin encartats al Diari i per aconseguir-los, primer calia comprar el Diari.

Pícars, gent amb barra que demana vint cromos de cada número, botiguers als que els sap greu repartir els cromos i fan cara de pal davant la corrua incansable de gent entrant i sortint de la botiga, també se n'han pogut trobar, però és que de tot hi ha a la vinya del Senyor.

A casa estem tots enganxats a la col.lecció i ara ja ens falten pocs números per enllestir. Vam començar l'Ariadna i jo i de mica en mica, també el Salvi va aconseguint alguns cromos. És, com us deia, una febre ciutadana, que fa que la gent es relacioni, que s'entri i surti de les botigues i que es passegi per la ciutat en aquesta primavera radiant que aviat donarà pas a l'estiu. I és també una manera de reconèixer l'any jubilar tarragoní a aquells als quals la litúrgia poc ens afecta.

Tot plegat, una bona idea. Enhorabona als promotors!.

CHIKILIQUATRE I LA INDIGNACIÓ DE LES ESPANYES

Tot just avui fa una setmana que el Rodolfo Chikiliquatre va representar RTVE al Festival d'Eurovisió. Tela marinera. La cosa ha suscitat tanta polèmica i tantes opinions oposades que la seva actuació encara cueja. Si voleu saber la meva opinió, a mi em va agradar... però la veritat és que em va agradar des del primer moment, que representés les espanyes a Europa, un dels personatges més friquis del moment. Sembla que a Espanya no han entès que es tracta d'un actor, no d'un cantant, que es posa a la pell d'un personatge, igual com ha fet tantes vegades anteriorment, amb La Cubana, amb el Buenafuente, fent de Reyerta o de Gilipolles, i sempre ens ha fet gràcia. De fet, el Buenafuente és especialista en treure personatges que fan fortuna i incrementen la seva personal, con en Neng, per exemple o l'anyorat Sebas que interpretava el Corbacho.

Està bé i és correcte que els "valores patrios" els representi el Chikiliquatre? Sincerament, no veig pas perquè no. O no és cert que el Festival d'Eurovisió, tot sencer, és una mostra d'un friquisme que ratlla l'exageració? Sense anar més lluny, podeu clicar aquí per veure qui va guanyar en una edició anterior.

Es tracta del grup finès Lordi. Fixeu-vos bé en la seva iconografia: van disfressats al màxim, i no de qualsevol cosa, sinó de monstres, carregats de làtex i de vestiuari infernal i extravagant. Portaven també pirotècnia, coreografia i això sí, una cançó (Hard Rock Halleluja) perfectament acceptable, dins el seu estil tirant a heavy. A mi em van agradar quan els vaig veure i davant la sorpresa de tots els de casa, vaig manifestar el meu punt de vista que si jo hagués de votar, hauria fet guanyadors a Lordi, com així va ser.

El Chikiliquatre també va portar disfressa, coreografia i pirotècnia, a banda d'un ritme, el del Chiki Chiki, que s'enganxa més que un xiclet en una sola de sabata. I parlant de friquis, no ho eren potser Las Supremas de Móstoles amb aquell "Eres un enfermo" i el seu aspecte extravagant? I les Ketchup? I els triunfitos?...

Jo entendria la indignació de les espanyes si el paper del/la representant anual de RTVE sempre hagués quedat entre els primers llocs, però si la memòria no em falla, no és des de l'any de la Salomé i el seu "Vivo cantando", que Espanya no es menja ni un torrat en aquest cony de festival. Si o si?. Doncs això mateix.

De tota manera, aquesta situació és fàcil d'arreglar: només es tracta que de cara a la propera edició del festival presentin a algú amb la veu i el carisma del Plácido Domingo i la presència del Bertín Osborne, per exemple, que canti una cançó escrita amb llenguatge cervantí, i que llueixi a l'escenari l'elegància del seu "rancio abolengo". A veure si d'aquesta manera, amb aquesta barreja o una altra, es troba un producte de qualitat que no faci posar vermells de vergonya o pàlids d'indignació als espanyols que senten aquest festival com la manera més tangible d'exportar la "cultura" espanyola a l'estranger, com en l'època de les sueques.

Suposo que ens espera un estiu ple de Chiki Chiki i tenint en compte que el personatge ja ha fet fortuna i el Buenafuente sap molt bé com treure suc als seus filons, tindrem Chikiliquatre per estona. Més val prendre-s'ho amb sentit de l'humor afegint aquest a tota la llarga llista de friquis ja coneguts. Per cert, "friqui" ve de l'anglès "freeky", terme que també inclou un cert sentit de llibertat.

DIUMENGE MANDRÓS

Ja fa uns quants dies que d'una manera una mica insistent, alguns amics i amigues blocaires m'esteu demanant veure fotos de l'Ariadna i el Marcel. Doncs bé, aquí les teniu. Són fetes ahir diumenge, mentre un i altra mandrejaven amb el pijama posat, damunt el nostre llit. Les fotografies estan fetes sobre la marxa, una darrera l'altra, en menys d'un minut. Temps més que suficient per captar la bellesa morena de la meva Ariadna i els ullets blaus del meu Marcel, que ara té quatre mesos. Sovint la gent em pregunta: l'Ariadna, que ha agafat gelos? La veritat és que no, gens ni gota i més aviat al contrari, s'ha destapat com la marona tendre i delicada que és. Són encantadors tots dos. Me'ls menjo a petons...

Espero, amb això, complaure a la concurrència. Sincerament, no puc deixar de mirar-me'ls.

AQUEST HOME ÉS EL MEU ÍDOL (Oé, oé)

Es tracta del doctor Drauzio Varella, doctor d'origen brasiler, descendent d'emigrants portuguesos i gallecs. És molt famós al seu país i té una pàgina web força interessant que podeu veure clicant aquí. Només per comentar alguna cosa, breument, sobre el doctor Varella, es tracta d'un metge oncòleg, tot i que també té publicats diversos estudis sobre la SIDA. A banda, també és escriptor i col.laborador d'alguns programes de ràdio i televisió del seu país. Com a escriptor, un dels seus títols més famosos és "El arte de no enfermarse", amb el qual ajuda a portar una vida sana, especialment mantenint-se positiu, feliç, equilibrat i sensat.

Està clar que aquest doctor, de sensat, n'és molt, i clarivident.

Avui escric al voltant d'aquest senyor perquè via mail m'ha arribat una frase que m'ha produït dues reaccions: per una banda, m'ha fet molta gràcia, però per l'altra, he trobat la realitat que s'hi declara, completament indignant. Aquí va la frase:

'En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres que en la cura del Alzheimer. De aquí en algunos años tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para qué sirven'.

Oé, oé!. Deixeu-me que us sigui que aquest doctor és un il.luminat i a més, estic convençuda que el que diu, ho fa sabent-ho ben segur i que està tan indignat com jo mateixa. Probablement convindreu amb mi que la frase té la seva gràcia i sona a acudit, però en el fons del fons, el que s'amaga al darrera és una denúncia oberta i declarada a la frivolitat amb la que es tracten alguns aspectes de la medicina, que necessita utilitzar mesures agresives i invasives, per fer que una dona tingui uns pits més grans (o fins i tot monstruosament grans) i els homes un penis més efectiu (ai Senyor, quina feinada). Per algun motiu que no m'explico, certs aspectes de la medicina s'han deixat subjugar per l'interès més fashion i superficial de la vida pública i social d'algunes gents que avantposen el físic a qualsevol altre qualitat més gratificant de la vida. Corre per internet un power point amb una selecció de mamelludes de tetes tan descomunalment immenses, que descriure l'aspecte que tenen aquelles dones, i la sensació entre fàsic i aprensió que em van produir a mi, em resulta impossible. Està clar que algunes eren naturals, però la majoria, eren implantades, i de quina manera!. Suposo que aquestes dones deuen carregar amb el pes del seu mamellamen per qüestions circenses o de pornografia, si de gustos estètics es tracta, no m'ho explico.

La meva àvia va morir a causa de l'Alzheimer fa vora tres anys. Malgrat les investigacions, els estudis, els anàlisis, els migrats avenços envers el misteri, el nombre de malalts continua sumant xifres extraordinàriament esgarrifoses al món, any rera any i creieu-me quan us dic que aquesta és una de les malalties més dures que conec i que he pogut viure, una mica, en primera persona en la meva àvia, un dels membres més benvolguts de la meva família. Sempre penso que potser algun dia, d'aquí a uns anys (molts o pocs, no ho sé), l'Alzheimer, igual com moltes altres malalties degeneratives del cervell, tindrà una cura senzilla, però ara per ara, està clar que el que més falta fa, és investigació, estudi i més investigació. No és fàcil, està clar, i tot vol recursos que sumen ràpidament xifres espectaculars. Precisament, el bon destí d'aquests recursos és el que hauria de portar els metges, al meu entendre, a saber discernir entre allò que és realment important i allò que és frívolament car, però que no ve a resoldre cap problema en la salud de les persones.

El doctor Varella és molt subtil i a la vegada molt directe: cinc vegades més recursos invertits en tetes gegants i en pitus en peu de guerra...

En fi, la frase del doctor fa fortuna i corre per Internet com la pólvora, essent considerada, ja a hores d'ara, la frase de l'any. Tant de bo, dins la professió mèdica, qui tingui la responsabilitat de donar un cop de volant a aquesta situació, tingui el seny de fer-ho, i si us plau, que sigui en breu, que el temps vola i tot plegats ja anem per grans.

Us adjunto un document gràfic esgarrifador (i molt dolorós, segurament), d'una acció completament idiota. Jutgeu vosaltres mateix@s. Intueixo que les imatges estan extretes d'una mena de programa tipus "Tienes Talento" o alguna cosa per l'estil. Atenció a la cara del presentador.

Ja em direu... perquè caram serveix això...

HUGO PRADES - MUSEUM - Delirópolis Aariadna '06

Us explico la meva dèria d'avui. Aquest dissabte que plovia a bots i barrals a Tarragona, se'm va ocórrer la meravellosa idea d'anar a comprar al matí, enganxant el moment en el que més plovia i més bufava un vent huracanat que em va girar el paraigua del revés tan bon punt vaig posar el peu al carrer. Com un llamp vaig fer les quatre compres que em calien i ja que hi era i s'hi pot trobar de tot, vaig passar pel Mercat Central (ja sabeu, carn, peix, pa, fruita..., tot concentrat en un mateix punt, sense haver de fer llargues caminades enmig d'un mar d'aigua). Bé. Quina va ser la meva sorpresa quan, passejant pels passadissos del mercat i a l'espera que remetés la tromba d'aigua, en una parada posada ex-professo, hi trobo quatre dibuixants que es dedicaven a fer caricatures de la gent que se'ls asseia al davant, paradistes i clients del mercat. Em vaig quedar badant una estona i, sincerament, vaig al.lucinar. Jo que no sé ni agafar un llapis per fer una ratlla recta, em vaig meravellar amb els traços de descripció perfecta que donaven com a resultat els trets exagerats de la cara de la persona que es deixava dibuixar. Em va sorprendre que amb quatre ratlles (però quatre i prou), de seguida es veiés la fesomia del dibuixat i el dibuix d'enllestia en un sant-i-amén, sense retocs ni correccions. Com hi ha món, si els fabricants de gomes d'esborrar han de viure d'aquests dibuixants, ho tenen clar. Fins i tot un d'ells, potser el més elèctric, feia els seus dibuixos directament amb rotulador gruixut, d'aquells de punta arrodonida, fet que invalida completament qualsevol correcció o rectificació sobre el traç ja estampat al paper blanc.
Un dels dibuixants (llàstima que no en sé el nom), em va comentar que en dos dies han arribat a fer més de dues-centes caricatures cadascun d'ells, el que vol dir, un seriós exercici de concentració i d'habilitat per captar els trets, les característiques més destacables i més exagerables del dibuixat i no cal dir, una immensa dosi de talent per part del dibuixant.
Com que em feia una mica de tall, quan va arribar el meu torn vaig treure de la meva bossa una de les cinquanta fotografies que porto de la meva Ariadna i li vaig demanar al dibuixant Kosh que en comptes de fer-me la caricatura a mi, li fes a ella. En Kosh va agafar la foto i pim-pam, en un moment va estar enllestida, amb força encert. Quan vaig arribar a casa i li vaig ensenyar (us recordo que és una caricatura que exagera la seva careta rodona i els seus petits rinxos), ella em va dir arronsant el front: "Jo no sóc així, eh?". Jo que no.
Va ser el Salvi, de tota manera, qui em va aclarir el dubte del dibuixant que més em va impactar. Li vaig preguntar: "coneixes a un tal Hugo?" I ell em va respondre: "Sí dona, l'Hugo Prades. És molt bo, és una passada".
Sense desmerèixer a la resta, em van encantar especialment les caricatures de l'Hugo Prades. És impressionant veure'l en acció. Dóna la impressió que dibuixar sigui fàcil, però està clar que igual com altres habilitats com ara cantar o ballar, només uns quants escollits tenen aquest do de captar la realitat que tenen al davant i plasmar-la sobre el paper deixant en cada traç una mica de la seva pròpia visió del món.
Tombant pel Youtube he trobat aquest vídeo que us adjunto, amb dibuixos de l'Hugo Prades i un muntatge del Napi. Delirópolis Aariadna és la revista en la que l'Hugo i altres dibuixants de Tarragona han estat treballant. També em fa gràcia que es digui Aariadna, per motius que segur que tots i totes deduïu.
Us deixo amb el talent creatiu de l'Hugo Prades i aquest còmic seqüenciat que parla molt de la seva obra i del seu art (valgui la frase).

DARDO

Fa uns quants dies el Salvi em va enviar un "regalitu", com ell en diu, al meu bloc. Es tracta del premi Dardo. Jo l'agraeixo, naturalment, perquè sempre ve de gust que t'enviïn un falac, però també el fa feliç la responsabilitat de redireccionar-lo i fer-lo arribar a altres blocaires que se'l mereixen moltíssim.

En aquest cas, l'envio amb molt de gust al bloc del Jesús M. Tibau (Tens un racó a dalt del món), per la sensibilitat que destil.len els seus posts i també al bloc de la Waipu Carolina, per ser una fantàstica mescla entre la seva cultura i la nostra, entre la seva realitat viscuda entre nosaltres. No deixeu de visitar-lo a Wuaipueduca.

Amics i amigues blocaires, moltes gràcies per les estones tan xul.les que em feu passar anant d'una pàgina a una altra, entretinguda en mil afers distints que toqueu pràcticament a diari.

Ànim i seguim!.

EL DOMINI DEL BRONZE D'ANNA CHROMY

Anna Chromy és pintora i escultora. Va néixer a Bohèmia (1940), va créixer a Àustria, viu a França i treballa a Itàlia. Amb raó considera aquestes contrades com la quintaessència d'Europa.

De la seva extensa i prolífica obra sobre bronze, potser l'escultura més coneguda és la figura encaputxada i misteriosa que porta per nom "Il Commendatore" en honor al Don Giovanni de Mozart.

Jutgeu vosaltres mateixos/es, què us sembla.

RESSACA POST SANT JORDI

Ara que ja han passat uns quants dies de la diada de Sant Jordi i que tots els mitjans han fet els seus balanços i anàlisis de com han anat les vendes, crec que és l'hora que els lectors habituals diguem la nostra. Us commino a fer-ho, si us abelleix. Us explico què en penso jo de tot plegat.

Quan era petita i anava al cole, sovint la setmana d'abril en la que queia Sant Jordi, també ho feia la Mare de Déu de Montserrat. A la meva època se'n dia Setmana Cultural Catalana, perquè la resta de setmanes, sí que es podien considerar culturals, però no pas centrades en la "cultura catalana". Fer-ho era una excepció i un motiu de trencar la rutina. En aquelles jornades, les monges ens explicaven la llegenda de Sant Jordi una i una altra vegada, ens feien resar una colla d'avemaries a la Verge de Montserrat, feiem una ofrena floral divendres abans de marxar cap a casa, i a córrer, ja s'havia acabat amb el compromís (sempre feixuc) de tractar aquestes qüestions mundanes que no feien altre cosa més que destorbar el curs del curs escolar. Què hi farem. Els records que en tinc no són pas del tot dolços, però a la canalla ens agradava saltar-nos algunes classes de matemàtiques, de "Lenguaje", de "Naturaleza y Sociedad", i vaguerejar pel pati mentre pels altaveus sonaven repetidament un parell de sardanes. Trist, no trobeu?

Aquest any, cap a les onze del matí més o menys, amb el Marcel dins el cotxet i carregada de paciència i bona predisposició, vaig anar a donar un tomb per la Rambla de Tarragona, amb la sana intenció de veure què es coïa a les parades de llibres i a les de roses. Potser perquè vermelles com són criden més l'atenció, la veritat és que vaig veure moltes més persones portant roses que no pas llibres, però malgrat això, accedir a les parades va resultar una odisea increïble. Gent i més gent conformant fins a tres, quatre i cinc fileres davant els llibres, entretinguts davant els distints volums posats a la venda, amb cara de fingida curiositat intel.lectual instal.lada a les fesomies només aquesta jornada a l'any.

Sant Jordi és una festa que em fa ràbia, què voleu que us digui. Em fa molta ràbia que la gent es decideixi a comprar llibres només perquè és el dia de fer-ho, com si les llibreries només obrissin les seves portes el 23 d'abril i prou. Sempre penso que Sant Jordi es pot equiparar tranquil.lament a la Missa del Gall, a la que assisteix moltíssima gent que només va a missa en aquesta ocasió, i aprofiten per lluïr les pells i les joies, unes hores abans de l'àpat de Nadal. Quanta misèria moral i personal... Amb Sant Jordi passa el mateix: com que la tradició parla de llibres, doncs au, és el dia de comprar-lo (i si us plau, que sigui petit, amb poques pàgines i ple de dibuixos, que d'altra manera, a molta gent els roda el cap).

Tinc el mal vici de comprar llibres en totes les ocasions de l'any i no em cal que cap gilipolles mediàtic tregui quatre pàgines mal escrites i relligades amb seda dental, aprofitant que, com que els lectors són tontos, vendran, per Sant Jordi, el que serien incapaços de col.locar la resta de l'any.

L'altre aspecte que també em fa molta ràbia és que s'estableixin rànquings de vendes entre els escriptors, com si es tractés d'una cursa de cavalls. A més, aquest any ja sabíem d'entrada que el Ruíz Zafón s'enduria el guardó a casa, igual com l'any passat, ho va fer "La Catedral del Mar". Els mitjans de comunicació ja s'han encarregat oportunament de publicitar aquests llibres i de "rentar el cervell" dels compradors perquè s'inclinessin cap a aquests títols i no pas cap a alguns altres. Si és que està tot apanyat per fer caure als compradors (que possiblement no lectors), en els paranys de la moda. Sincerament us he de dir que després de llegir "Los pilares de la Tierra", "La Catedral del Mar" em sembla una autèntica presa de pèl. Però això només ho puc dir a casa, perquè si ho dic a fora em titllen d'heretge.

Amb els llibres de Sant Jordi penso que passa com amb els torrons de Nadal. Arriben les dates i tothom compra torrons. Al llarg de les festes nadalenques ve de gust menjar-ne i a més, acompanyar-los de polvorons, mantecades, especialitats farcides, xocolates... però tan aviat comença l'any nou, les restes de torrons que han quedat (perquè en queden sempre), acostumen a anar a parar al fons d'un armari (per si de cas algú encara vol menjar-ne) o es llencen directament a la brossa abans que es corquin. Amb els llibres igual: per Sant Jordi es compren, però només a l'endemà, ja no ve de gust llegir-los i van a parar al gruix de les coses inservibles de moltes cases. Això sí, la gent, s'ha esbatussat per aconseguir-los... Si a més porten la firma i la dedicatòria (totes iguals), dels autors/es, la cosa ja es pot considerar fins i tot un premi.

El dia de Sant Jordi, doncs, em vaig carregar de paciència, vaig sortir al carrer amb el meu nen i vaig anar donant un passeig lent i sense presses per la vorera lateral de la Rambla de Tarragona, fins al Balcó del Mediterrani. Al Passeig de les Palmeres hi feia un sol fantàstic i des d'allí em vaig entretenir una estona veient l'espectacle (vergonyós en ocasions), de Sant Jordi i agraïnt que els rosers que tinc a casa, floreixin d'una manera tan espectacular sense haver-los d'adobar amb bitllets de deu euros. El Salvi s'enfada perquè a ell li faria gràcia regalar-me una rosa per Sant Jordi i jo sistemàticament m'hi nego. No em dona la gana. No ho vull, detesto la rosa, el llibre i la festa de Sant Jordi. Sabent-ho i sabent com m'agraden les plantes, aquest any ha tingut el detall de regalar-me una gervera vermella preciosa, que curosament he trasplantat del seu test de plàtic a un altre de terrissa. Estic segura que tindré la gervera florida tot l'estiu i potser fins i tot, tot l'any.

I Sant Jordi... bon vent!...

UN VOT DE CONFIANÇA

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc especialment feminista, més aviat al contrari, crec que la lluita per a la igualtat dels sexes és un debat exhaurit, perquè els capquadrats que tenen a les seves empreses a algunes professionals molt qualificades i molt ben preparades, en condicions d'inferioritat respecte dels seus companys masculins, pel que fa especialment al salari i a la responsabilitat empresarial, penso que haurien de tancar el xiringuito i dedicar-se a fregar cassoles, que és el que fan moltes dones quan arriben a les seves cases després de llargues jornades laborals. Afortunadament, sempre hi ha millors opcions i no totes les empreses ni tots els empresaris gasten la mateixa política social en els seus consells d'administració. Els homes, els agradi o no, sempre toparan amb dones que aspiraran a càrrecs importants i a més, al.legaran mèrits per obtenir-los, tindran perseverància i esperit de sacrifici en el treball i a més, es mostraran entusiastes amb el que fan, obtenint així bons resultats que faran lícites i justes les seves ambicions.

Els temps estan canviant, i ben depressa. Així ho demostra el fet que el nou govern Zapatero tingui una majoria de dones dirigint els diversos ministeris. Ho trobo perfecte, ja era hora. Aplaudeixo a ZP per aquesta decisió que, amb el temps, es demostrarà segurament, espero, encertada. De moment i d'entrada, el nou executiu té el meu vot d'esperança i de confiança. Naturalment però, aquesta decisió ja ha rebut dures crítiques per part dels sectors més conservadors dels mitjans de comunicació especialment. Trobo intolerable que d'entrada, sense cap altre judici de valor més que el fet que les ministres siguin ministres, ja comencin a rebre qualificatius despectius, pejoratius i ofensius. Per descomptat, la COPE és l'abanderada d'aquestes crítiques l'amic Federico, tan espectral com sempre, ja ha alleugerat la seva ràbia escupint bilis per la boca com una mofeta bigotuda qualsevol. L'ABC, com era de preveure, tampoc es moca amb mitja màniga i en l'article d'opinió que publicava ahir Antonio Burgos, es pot llegir, textualment i copio: "ZP no ha nombrado un nuevo gobierno, sino que como medida de precaución ha organizando su Batallón de Modistillas Ministeriales, donde las señoras superan ya a los caballeros". Fins i tot el mal anomenat Cavaliere, en Berlusconi, vaticinava que Zapatero tindrà problemes amb tantes dones al govern, vomitant també una sèrie de profecies que ni el mateix Nostradamus les hauria dit de més catastròfiques. En canvi, avui surt publicat al diari que el Berlusconi s'està rumiant si fitxa, entre d'altres dones per als distints ministeris, a una model, Mara Carfagna, per al seu propi govern, la mateixa model que va ser el blanc de les poc subtils intencions lividinoses del Cavaliere quan va dir obertament "Si no estigués casat m'ho faria amb ella". Total, en qüestions de sexe, es veu que més val anar al gra i fora subtileses que només fan perdre el temps. És la remonda.

Trobo intolerable que es posi en entredit el mèrit de les noves ministres, només pel fet de ser dones, sense donar-els-hi, almenys, l'oportunitat d'encertar-la o de cagar-la. Ni tant sols els 100 dies de confiança es mereix aquest govern? No ho crec pas. Per cert, inoblidable la imatge de la ministra Chacon, desfilant davant les tropes amb la seva panxeta de sis o set mesos. Què passa, és que una dona embarassada no pot pensar amb claredat sobre afers militars i de defensa o sobre qualsevol altre assumpte? Em sembla que totes aquestes precaucions, aquests vaticinis de desastre, aquestes crítiques gratuïtes i buides, són pròpies de ments que no han evolucionat, que no s'han posat al dia i que no saben que les dones han triplicat la seva presència al mercat laboral en aquests darrers quinze anys, que les universitats expedeixen tants títols per als homes com per a les dones i que el nombre de llicenciades, de doctores i de catedràtiques, és tan important com el dels mascles.

Suposo que els més curts d'enteniment, obtusos de pensament i estrets de mires, masclistes i reaccionaris, contemplaran aquest nou govern i determinaran que es tracta d'una mena d'harem particular de ZP, però com us deia, els i les ministres, tenen el meu vot de confiança i el dret a que se'ls concedeixi, com a mínim, el benefici del dubte, especialment, abans de començar l'exercici de la seva funció.

ZP mentre, deu pensar: "Ladran, luego cabalgamos".

TOT RECORDANT A JIM HENSON

Ben podria ser que aquest nom, Jim Henson, no us soni de res, però us garanteixo que és el culpable que la nostra generació hagi passat estones inoblidables davant el televisor, després de sortir del cole, veient programes que ara enyoro d'allò més. Recordeu "Barrio Sésamo"? i abans d'aquest, "Ábrete Sésamo"? I dins d'aquests programes, recordeu la granota "Gustavo, el reportero más chicharachero de Barrio Sésamo", com era coneguda a la televisió espanyola, i a Kermy, que era el seu nom original en anglès? I a Coco? I a Triqui, el monstruo de las galletas? I al vampir que comptava mentre esclafia grans riallades que desfermaven llamps i trons? I tants d'altres, com la porqueta Peggy, per exemple, o el Fosthy? Aquells que tingueu menys de vint anys, segur que aquests personatges us poden sonar, però en acció mai els heu vist. M'equivoco? Potser tingueu més recent els fraguels, que vivien a Fraguel Rock? En canvi els de la meva generació (ahir en vaig fer 37), tenim molt viu el record d'aquests i de molts altres personatges que comptant, pujant i baixant, devorant galetes o fent mil disbarats, ens van ajudar a conèixer conceptes bàsics al mateix temps que ens divertíem mentre berenàvem davant el televisor.
Una mica més tard, quan jo tenia una mica més de vint anys, va aparèixer en escena "El Cuentacuentos", una autèntica meravella, en la que l'actor John Hurt donava vida a un personatge estrafolari, gairabé caricaturesc, que explicava contes que s'escenificaven. Als seus peus hi jeia un gos que parlava i al davant seu tenia una gran llar de foc, que escalfava i il.luminava una estança enorme i francament misteriosa, perfecta per despertar la imaginació i fer volar la fantasia.
Em pregunto, on ha quedat ara tot això? En quin fosc racó dels arxius de TV1 reposen totes aquestes cintes que contenen programes infantils meravellosos. Potser el pas del temps me'ls ha fet cada cop més ideals, però el cert és que ara ja no se'n fan com aquells (algun dia caldrà dedicar un post tot sencer a la mítica "Terra d'escudella" del circuït català, perquè aquesta és també una altra història). Em fa una certa ràbia i també una certa llàstima que la meva Ariadna tingui tan poques possibilitats de veure una programació infantil de qualitat, perquè a l'hora en la que jo veia els programes que us comento, ara les televisions emeten programes de xafarderies i de misèries personals. Em direu que sempre ens queda el Club Super 3 i jo us diré que si us plau, no em feu riure, estem parlant de qualitat...
Si l'Ari vol veure alguna cosa que mínimament tingui aspecte d'infantil, ha d'enganxar-se al Boomerang o al Disney Toons, o al Nick i algun més, canals tots ells, que es passen l'estona emetent només dibuixos animats de mitjana i mala qualitat, com el Doraemon, al que no aguanto o el Ninja Hatori, al que no suporto.
Avui em ve de gust recordar a Jim Henson, el pare dels personatges, meitat titelles meitat pelutxos, amb els que vàrem crèixer, com Epi i Blas, Coco o Triqui, entre molts altres, igual com també "Los Teleñecos". La seva factoria, una autèntica mina d'imaginació i de qualitat, va perdre un geni quan Henson va morir, fa ja alguns anys. Està clar que el seu enginy no s'ha repetit, almenys pel moment i a aquestes alçades de la pel.lícula, sincerament, ja em dono per perduda.
Us adjunto un vídeo absolutament genial, que segur que recordareu: el Manamana. Segons diu Youtube, l'han vist la friolera de 2.727.021 vegades.
Au, a disfrutar com nens (i nenes).

EM SENTO "POLACA"

Em sento "polaca", més que no pas "polonesa", que es correspondria més aviat a les persones que han nascut a Polònia. No, no. Jo em sento "polaca" i cada dia més addicta al programa de TV3, de fet, des del meu punt de vista, l'únic programa de producció pròpia de TV3 que s'aguanta, que té un contingut, que entreté i que no és dolent més que un mal de ventre. Sento dir-vos que tinc una pobra opinió de "la Teva", perquè es repeteixen més que l'all, emeten unes pel.lícules que, per terme mig, són una bírria, fan uns informatius que en ocasions, grinyolen per les costures i emeten uns programes més propis de qualsevol televisió local amb recursos limitats, que no pas addients a les aspiracions i pretensions d'una cadena que vol competir en igualtat de condicions amb les grans cadenes estatals que, dit sia de pas, tampoc es llueixen massa amb les seves graelles de programació.

De tota l'escaleta de programes de TV3, salvo i amb molta diferència, "Polònia" del Toni Soler i tota la seva camarilla. M'encanten les seves imitacions perquè els actors i actrius es tenen el personatge que imiten après de dalt a baix i reprodueixen amb malèvola exactitud l'aspecte físic, la manera de parlar, de moure's, la personalitat de l'imitat, afegint-hi, sovint, una exageració que converteix en hilarant qualsevol petit detall que vulguin remarcar.

Considero que "Polònia" és un programa valent, que s'atreveix a emetre a tota pantalla, allò que la gent del carrer pensem, però que no tenim l'oportunitat (o la valentia) de manifestar en públic, al voltant dels polítics i de les situacions socials que a diari es creen. Ningú es salva de la sàtira, ni la família reial, ni els polítics de qualsevol extracció, els d'aquí, els d'allà i els d'"acuyà", des del Mas i el Duran, el Carod i el Puigcercós o el Montilla el Pujol i el Maragall, passant pel Rajoy i l'Aceves, la Chacón i el ZP i, "allende los mares", l'Hugo Chaves o el Papa de Roma, per exemple.

Arriben fins a tal punt les seves imitacions i sàtires, que no aconsegueixo veure els polítics tal i com ho feia abans. Amb el cor a la mà, em costa molt prendre-me'ls seriosament, i com més va, més. Quan parla el Mas, per exemple, estic esperant d'un moment a l'altre, que faci aquell gest amb la llengua que el seu imitador repeteix continuament, i el mateix quan veig al Duran, ell sempre a l'espera del seu ministeri (que potser acabarà aconseguint, al pas que va, el molt podrit). La sàtira, l'exageració, la paròdia de les imitacions i la gran comèdia que és la vida pública a casa nostra, es veuen reforçades i sobredimensionades amb gran encert, quan els que posen a la pràctica aquest punt de crueltat i malícia són bons actors i actrius, guionistes, maquilladors, gent d'atretzo i escenificadors en general. Dóna gust veure reflectit obertament a la pantalla allò que en públic s'intenta amagar o difuminar sota una mena de cortina que veli el mal rotllo i l'aborriment en el que està sumit el país. Al meu entendre, potser als nostres intel.lectuals, polítics i actors socials en general, els falta una carretada plena d'audàcia per abordar els temes de cada dia amb imaginació i gràcia.

Us deixo unes quantes perles d'aquesta gent del "Polònia" (que podeu veure clicant aquí, aquí i aquí). M'han costat molt de triar perquè tots els gags són bons i he passat una bona estona al Youtube, tornant-los a veure. Si en voleu més, només cal que poseu Polonia a la barra buscadora del Youtube.es, i a riure.

LES DONES QUE LLEGEIXEN SÓN PERILLOSES

No em considero perillosa per llegir, però sí que sóc una lectora empedreïda. No me'n sé estar. Tinc llibres a tot arreu i llegeixo diverses obres simultàniament, segons el meu estat d'ànim i el lloc on em trobi. Per exemple. Tinc a la tauleta de nit el darrer llibre de Ken Follet "Un mundo sin fin", continuació de "Los pilares de la tierra", que vaig llegir ja fa uns quants anys i que em va encantar. De "Un mundo sin fin" encara no puc opinar, perquè tot just el començo, però de moment, promet. Tinc al despatx "La bodega" de Noah Gordon, que vaig començar més moguda per la curiositat que no pas perquè Gordon sigui un dels meus escriptors preferits. El que passa és que això que la trama estigui ambientada al Penedès, fa que senti el que s'hi explica, els paisatges que s'hi descriuen i les situacions que s'hi esdevenen, molt properes i familiars i m'encanta. Al bany estic acabant "Mil soles espléndidos" de Khaled Husseini, una història absolutament meravellosa que està ambientada a l'Afganistà ocupat primer pels soviètics i posteriorment pels americans, enmig de dues guerres sense quarter. La desgràcia pot unir tan i tan a les persones, especialment a dues dones, Mariam i Laila, condemnades a viure sota el mateix sostre. En fi, una delícia. Al menjador hi tinc a l'Amy Tan amb el seu "Un lugar llamado nada". Trobo l'escriptura de l'Amy Tan absolutament brillant i especialment emocionant. Dins la bossa de passeig del Marcel hi transporto amunt i avall "Rubicon", de Tom Holland. Quan sortim a fer un volt, tan aviat trobo l'oportunitat, el continuo. Per aquells que esteu interessants en l'imperi romà, aquest és un títol altament recomanable. Finalment, a la cuina hi tinc "El talismán" de l'Stephen King, que rellegeixo després d'una colla d'anys. En el seu moment em va encantar, només que ara, quan torno a repassar les seves pàgines, em fa una mica més de mal que anteriorment, perquè l'Stephen King em porta a una època que ja no tornarà i això em resulta dolorós, fins i tot després de tants anys.

En fi, aquest proper Sant Jordi, espero firar-me aquest títol que trobo molt interessant: "Las mujeres que leen són peligrosas" d'Stefan Bollmann. Aquest nadal passat va sortir també al mercat la segona part "Las mujeres que escriben también son peligrosas". Caldrà veure'l. Els vaig fullejar a la llibreria i em van semblar molt macos, molt cuidats i molt encertats. Una combinació sàviament escollida d'obres d'art, moments intensos i dones a les que els pintors van plasmar concentrades en les seves lectures. Transcric la contraportada: "Relegadas tradicionalmente a un papel secundario y a menudo pasivo en la sociedad, las mujeres encontraron muy pronto en la lectura una manera de romper las estrecheces de su mundo. La puerta abierta al conocimiento, la imaginación, el acceso a otro mundo, un mundo de libertad e independencia, les ha permitido desarrollarse y adoptar, poco a poco, nuevos roles en la sociedad. A través de un recorrido por las numerosas obras de arte que reflejan la estrecha relación entre libros y mujeres, Stefan Bollmann rinde un sentido homenaje a las mujeres y confirma el excepcional poder que confiere la lectura".

Un record em ve a la memòria: la lectora per excel.lència de casa, la meva besàvia Roseta, asseguda en una butaca del menjador, devorant un llibre que tenia arrepenjat al damunt d'un vell cosidor amb potes i que li servia de tauleta. Qualsevol moment era bo, per a ella, per obrir el llibre i posar-se a llegir, fins i tot durant hores. Jo crec que perdia la noció del temps i entrava tan profundament al sí de la novel.la, que perdia el món de vista. De les moltes qualitats que ella tenia, crec que aquesta l'he heretat per la via directa i li agraeixo el detall.

Ja us ho explicaré.

WOMAN IN ART (Les dones en l'art)

Aquest muntatge que avui us convido a veure és força conegut i segur que més d'un i d'una ja el tenen vist, però és que el trobo tan absolutament sensacional, que no em puc estar de penjar-lo en el bloc i oferir-lo a aquells que el vulguin veure.
Val la pena dedicar-hi els dos minuts i mig que dura, contemplant les pintures i les cares de les dones i escoltant aquesta música sonata de Bach. Espero que el gaudiu.

SOPA D'ESTELLA

Quan jo era petita, els dies de festa grossa en la que tota la família ens reuníem al voltant de la taula, la meva besàvia, que era l'alquimista de la cuina, preparava una sopa deliciosa, que tenia com a base brou de carn i es componia, entre d'altres ingredients, de pa, pollastre i unes petites mandonguilles que la besàvia Roseta feia fregir en oli bullent fins que eren ben cruixents. Ella l'anomenava "sopa d'estella", perquè estava tota feta a base de petits troços dels seus components, d'esquinços d'altres menges que havien quedat sobrers i minúscols bocins de carns variades. Ella la feia boníssima i resultava agradabilíssim al paladar anar trobant, a cada cullerada, ara una mica de pollastre, ara una mandonguilleta, ara una cullerada pràcticament vídua... Se'n fa la boca aigua només de recordar-ho.

Dilluns passat, que va ser Pàsqua, la família Guinart-Pros al complert, Turandot inclosa (la Turandot, per si encara hi ha algú que no ho sap, és la nostra gossa), van anar a menjar la mona amb la parentel.la a Les Peces, que és una urbanització d'Albinyana, en la que els meus pares tenen una caseta des de fa una pila d'anys. I com diu aquell "si lo sé no vengo", o millor dit, "si lo sé, no voy". Anar fins a Les Peces, que està ana distància d'una trentena escassa de quilòmetres, va resultar tota una odisea, perquè a l'alçada d'Altafulla, els vehicles ja havien col.lapsat l'autopista A-7 i estaven completament aturats a la calçada, sense avançar ni un centímetre, només per comprovar si el cotxe encara funciona. A pas de tortuga coixa vam anar avançant, metre a metre, i en passar per sota un panell lluminós, el rètol ens advertia que la retenció arribava fins al Vendrell. Desesperant. Només us diré que per cobrir el trajecte que ens havíem proposat, vam trigar una hora i tres quarts, uns 105 minuts, si fa no fa. Havíem quedat per veure'ns cap a dos quarts de dotze i arribàvem al nostre destí, una mica amb el posat que devia fer Ulisses quan va retornar a Ítaca després d'haver perdut la nau, la paciència i l'esperança, quan eren prop de les dues, exactament l'hora de dinar.

Pel camí vam tenir molt de temps per poder veure les obres d'ampliació de l'A-7 que s'estan fent i que corren paral.leles a l'autopista. És una autèntica destrossa del territori, un despropòsit per als quatre arbres i els tres ceps que encara tenen l'humor i l'esma de sobreviure en un terreny assedegat i mig desert. Vist en perspectiva, el terreny està travessat en direcció a Barcelona per la via del tren (a la que també convindria una mica d'alegria i uns quants arranjaments), la variant que comença a Altafulla i que s'acaba a Torredembarra, la carretera N-340, l'autopista A-7 i ara aviat, els dos carrils que fan nous. El territori, al meu entendre, és una autèntica sopa d'estella. Partit, repartit, trinxat i esbocinat per totes les comunicacions possibles, que han de facilitar, segons sembla, la vida dels viatgers, procurant-els-hi vies ràpides per als seus desplaçaments, des de Barcelona fins a casa nostra i a l'inrevés, els caps de setmana, les vacances i les festes de guardar. Sempre havia sentit a dir que la meva comarca, el Baix Penedès, és un nus de comunicacions, la ròtula de Catalunya, però més aviat sembla el xoxo de la Bernarda (amb perdó), perquè es deixa donar pel sac tan com la gent de Barcelona, planificadors, visionaris i rucs, es proposen. Beneficis a canvi? Molt em fa l'efecte que de tot plegat només se'n treuen molèsties, emprenyades i molta mala llet quan per fer un trajecte tan fàcil com és Tarragona-Les Peces, t'hi tires mig dia i a sobre, pagant el consabut i imperdonable euro amb trenta del peatge del Vendrell. Voleu dir que val la pena aquesta destrossa perquè els barcelonins, pixapins, camacus i altres herbes, es vinguin a remullar a les nostres platges i facin el "paleto" a casa nostra?

Trobo sincerament que és un escàndol, i el més indignant és que a sobre, els polítics que tenim als nostres ajuntaments, a les més variades institucions tarragonines, no es vegin amb cor de fer res per evitar aquest escandalós desgavell, perquè aquí i allà, els que manen, són dels seus. Vergonya, indignació, una emprenyada general pel temps trigat, per la caravana feta, pel sol que queia, per la ventada que assotava el cotxe, per la nena marejada i a punt de vomitar, i a sobre, el mòbil sense cobertura. Això és el tercer món, senyors meus, o el quart si molt m'apureu. I això que deien que la feina ben feta no té fronteres.

PECADORA SÓC

"Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra", sembla que va dir un tal Jesús de Natzaret, l'home al voltant del qual, milers i milers hi han deixat la vida i uns altres milers i milers, se les han enginyat per viure amb l'esquena dreta sense "dar palo al agua". Si fa uns quants anys enrera hagués dit això que ara publico al bloc, m'haurien cremat a la foguera per bruixa herètica. Estic convençuda que en una vida anterior, ja ho devien fer, perquè sinó, no s'explica l'aversió que sento per capellans i monges, bisbes i cardenals, que no tenen altra feina a fer que ficar-se en la vida quotidiana de la gent de bé que no aspirem a altre cosa més que a viure tranquils. Aquí he de fer un merescut i just parèntesi per algunes monges i alguns capellans que he conegut (pocs, això sí), que senten la seva vocació en el més profund del seu ésser i són completament respectuosos amb les decisions que prenen les altres persones. Que cadascú esculli la relació que vulgui tenir amb la Divinitat. No trobeu?

Fa uns quants dies l'arquebisbe Girotti, plenopotenciari apostòlic del Vaticà i expert en assumptes de consciència, va presentar al diari de la Santa Seu, L'Osservatore Romano, el llistat dels nous pecats capitals, que han d'afegir-se als set que ja tenien la seu just càstig tant aquí com al Cel, i que ja han esdevingut un clàssic des que al segle VI els va determinar el papa Gregori I, que tampoc tenia res més a fer. Heus-los aquí: la sobèrvia, la peresa, l'enveja, la gula, la luxúria, l'ira i l'avarícia. Set en total. Els nous pecats "socials" també són set i són els següents, per ordre d'aparició: 1. Les violacions bioètiques, com l'anticoncepció. 2. Els experiments moralment dubtosos, com la investigació amb cèlules mare. 3. La drogadicció. 4. Contaminar el medi ambient. 5. Contribuir a ampliar la distància entre els rics i els pobres. 6. La riquesa excesiva.

7. Generar pobresa.

Mireu, contaminar el medi ambient, és l'únic de la llista que rescato de la resta, perquè no és que sigui un pecat, és que és una qüestió en la que han d'intervenir les autoritats civils amb l'aplicació de les lleis dictaminades, endurides si cal per a l'ocasió, i punt. La resta, sincerament us ho dic: que els bombin. Com poden intentar regular l'anticoncepció etiquetant-la de violació bioètica? I la investigació amb cèlules mare? Com poden negar-se a que a través de la ciència es puguin salvar moltes vides humanes? A sí, ja ho sé, és que a ells el que els interessa, no són les vides, sinó les ànimes. No la qualitat de vida de persones que estan malaltes, sinó on aniran a parar les seves ànimes si la ciència no pot ajudar-les perquè els científics no compten amb els coneixements suficients. S'ha de ser obtús per oposar-se a l'avenç de la medicina, de la investigació i del futur.

Pel que fa a la riquesa excesiva, això sí que fa petar de riure. Heu visitat el Vaticà o n'heu vist alguna fotografia? Heu vist els tresors de les catedrals, de les esglésies, el seu immens patrimoni en terrenys, en construccions, en metalls i pedres preciosos? Sobren les paraules.

L'Església i els seus ministres són una colla d'alzeimics carques i casposos. Ara que la Conferencia Episcopal Española han escollit al Rouco Varela, segur que si en algun moment havien encaminat les seves passes envers una moderada modernor, ara tornaran enrera, cap al postregament, la genuflexió i els desdejunis del pensament. I encara es creuen líders de la societat, capdavanters en l'aplicació de la moral. No hi ha cap passatge de la Bíblia que digui que la drogadicció és un pecat. Més aviat s'inclina cap al lliure albir i el respecte envers les decisions personals. Qui vulgui drogar-se, que ho faci. Prou pena té.

No crec en l'església, ni en el que prediquen les monges ni en el que diuen els capellans en les seves misses dites a corre-cuita. Ja ho sé que sóc una pecadora impenitent, fins i tot una heretge, i com que ho sóc sense possibilitat de remissió, prefereixo gaudir de la meva condició, abans d'agenollar-me davant una vida sense possibilitat de ser viscuda, seguint les premises d'una església cada cop està més allunyada dels seus ancians feligresos que viuen de la tradició i del temor de veure's més a l'altre barri que a aquest.

Per cert, en el meu part, vaig fer donació del cordó umbilical del Marcel, a fi i efecte que s'estudiïn les cèlules sanguínies que contenia, perquè jo, modestament, sí que estic a favor de la ciència que salva vides i procura fer la vida més fàcil a aquelles persones que per la seva dissort ho necessiten.

El meu avi Joan sempre deia que el terra de l'infern està enrajolat de coronetes de capellà (es referia a la torsura que portaven anys enrera i que els distingia de la resta de la gent). Ja devia tenir raó, segur.

M'ho dic a mi mateixa sense picar-me el pit, ni abufetejar-me les galtes ni fer cap acte de penedida contricció: pecadora, més que pecadora.

UN FILL DE PUTA ANOMENAT GUILLERMO HABACUC VARGAS

Es diu artista, però el seu goig consisteix en maltractar animals. En una exposició col.loca en una paret una frase: "Eres lo que lees". La composició és feta amb pinso per a gossos. Al davant de la frase hi col.loca, lligat ben curt en una paret, un gos que recull del carrer, i el deixa morir, enmig de la sala d'exposicions, de fam i de sed, davant la frase feta amb menjar per a gossos. La gent que va a veure l'exposició d'aquest anormal, anomenat Guillermo Habacuc Vargas, contemplen impassibles com el pobre gos, va morint, lentament, de fam i de sed, lligat a la paret. I ningú hi fa res. És increïble, inhumà, salvatge... se m'acaben les paraules i començo amb els insults a aquest fill de puta que vol repetir l'experiència en una altra sala d'exposicions.
Cal fer-li boicot. Per això es recullen signatures en la següent pàgina web: http://www.petitiononline.com/13031953/.
Ja hi ha més de 800.000 signatures recollides i la meva és la que fa 876.997.
No es pot permetre que torni a assassinar a un pobre gos en nom d'un pressumpte art, incomprensible als meus ulls.
Sempre he entès l'art com aquella activitat el resultat de la qual aporta plaer i goig a qui el contempla. D'això jo en dic salvatjada i deshumanització.
Si sou sensibles i teniu l'estómac delicat, no us mireu el vídeo, però si us plau, signeu, signeu, signeu.
Tornem, tots plegats, a fer-nos humans.

CREADORS DE CRISIS

Qui son els principals creadors de crisis en situacions ben concretes? La resposta és ben clar: els mitjans de comunicació, en general. Els encanta furgar en la ferida, obrir-la fins a fer-li supurar serumen i pus infectat, veure si l'arrel del trep arriba ben endins o si queda només en la superfície d'una pell ben fina i si la ferida en qüestió és ben profunda, hi picotegen a dins com a bèsties carnívores i sanguinolentes.

Avui, veient El Club de TV3, ho he vist ben clar. Què en penseu de la crisi que hi ha a Esquerra?, preguntava l'Albert Om, amb aquell mig somriure a la cara, darrera del qual ensenya els ullals amb els que s'agafa a qualsevol mínim símptoma de merder i l'engrandeix fins que l'opinió pública ja no veu ni sent cap altra cosa i deixa de pensar per ella mateixa. Això mateix li he vist fer una colla de vegades, sovint amb entrevistes absurdes, fora de to i desencertades, com la que, sense anar més lluny, l'Om dels pebrots li va fer al José M. Íñigo fa tot just unes jornades, només per posar un exemple.

Ara el tema ja no és ni la campanya electoral, ni el paper que a partir d'ara faran els vencedors i els vençuts. Ara el tema és la pressumpta crisi oberta al sí d'ERC, que enfronta als dos caps visibles més importants de la formació: en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós. El desencadenant, diuen, els mals resultats obtinguts en aquestes darreres eleccions. Tot plegat fa pena, és ben cert, però també és ben cert que l'opinió pública, seguint el seu propi senderi i bon criteri, no hauria de donar crèdit ni reconèixer com a pròpies les opinions d'alguns periodistes, filòfofs i escriptors del tres al quatre, que vomiten contra ERC la seva bilis, tal i com ho faria una mofeta bigotuda qualsevol.

Si és cert que dins d'ERC hi ha mala maror, possiblement no serà pitjor que en altres ocasions en les que ja hi ha hagut enfrontaments interns, picabaralles i radicals i oposats punts de vista al voltant de temes diversos. I la vida ha continuat i el partit ha seguit endavant la seva tasca, amb més o menys encert, segons les ocasions. El que trobo del tot intolerable és que a partir d'aquest moment, es comenci a parlar al carrer de crisi, només perquè els mitjans de comunicació en parlen, sense haver estat presents en cap de les reunions que la cúpula del partit ha tingut, té i tindrà, i en les que, segur, s'adoptaran les mesures que es creguin oportunes per al bé del propi partit, per les persones que l'integren i per als ciutadans als quals serveixen des del govern de la Generalitat i des de qualsevol altre institució. Al capdavall, en quin partit no hi ha hagut baralles ferotges que, en la majoria dels casos, no reboten a la premsa ni a la ciutadania.

Penso seriosament que programes com El Club i alguns altres, són l'equivalent al Diario de Patricia, tan criticat, o al desaparegut Tomate, només que en comptes de parlar de famosos roses, ho fan de polítics i de política. El trasfons, però, és el mateix: buscar l'escàndol, confondre els espectadors, crear unes opinions interessades que segueixen camins per a mi indesxifrables i inútils. I a més, si no coneixen al 100% una informació, igual com fan els altres, se la inventen i la tergiversen per fer-la més greu i escandalosa.

D'acord que en aquest moment, ERC no està passant el seu millor moment, però tampoc no està visquent en un llit de roses, per exemple IC, que també ha perdut vots i diputats. O és que aquesta baixada no és també important? Però està clar, com que no hi ha punt de vista enfrontats entre els líders del partit, la cosa no trascendeix i no se li dona la importància que realment té, més encara perquè el diputat, en aquest cas diputada, que va perdre IC, la va guanyar el PP, i amb això ja està tot dit.

Només espero i confio en que la ciutadania, passi olímpicament dels escàndols que alguns mitjans de comunicació creen i de les crisis que atien, amb dit acusador i boca plena d'improperis. No en creieu ni una paraula, més aviat feu-vos vosaltres mateixos la vostra pròpia composició de lloc. Que no vam néixer ahir, coi, i ja sabem que d'alguna cosa han de viure aquests periodistillus de pacotilla!... Que en fa d'anys que estic dient que TV3 és com TV Vendrell, només que amb més recursos. Igual de cutres, maldestres i desastrosos. I encara bo que és "la nostra".

JOAN

Vull sumar-me al post que el Salvi (Les meves veritats), fa respecte a un amic nostre que ha mort recentment. Bé, de fet, el Joan era més que un amic, perquè també era el padrí del nostre nen, el Marcel. El Joan Mínguez tenia 59 anys i va morir sobtadament fa quinze dies. He deixat passar uns quants dies abans d'escriure res d'ell perquè, a cop calent, resulta dolorós i les paraules s'amunteguen en un discurs disbauxat que no acaba d'arribar ben bé a cap lloc. En canvi, amb el pas dels dies, les idees s'assenten i és molt més fàcil recordar i ordenar unes vivences compartides amb el Joan que a hores d'ara, més que recordar-les, cal atresorar.

El Joan era molt amic del Salvi i quan ell i jo ens vam casar, va passar a formar part també del meu nou elenc d'amistats. Em va encantar quan, el dia del nostre casament, se'ns acosta i ens diu a tots dos: "m'encantaria ser el padrí del vostre primer fill". El Salvi i jo ens vam mirar i vam dir alhora: encara queda molt per tenir fills. De fet, no quedava pas tant, perquè al cap d'un any i mig neixia l'Ariadna. En aquella ocasió, el padrinatge no va poder ser, però li vam prometre que si teníem un segon fill, ja hi podia comptar. Recordo que em va dir: "D'acord, però afanyeu-vos que tinc pressa". Ara aquestes paraules se'm fan estranyament misterioses i premonitòries.

El mes de maig passat, potser a primers de juny, un dia, mentre l'Ariadna i jo feiem temps per arribar a casa, el vam trobar passejant els seus gossos. Tot va ser veure'm i exclamar mentre m'assenyalava la panxa que tot just començava a notar-se: "estàs?" i naturalment, jo li vaig dir que sí. Em va abraçar d'una revolada i tan fort, que la seva alegria es va fer completament encomanadissa amb la que jo ja sentia. "M'has fet molt feliç", anava repetint mentre els ulls se li omplien d'aigua. "Tindrà la mona des del primer dia, no li faltarà cap any".

La realitat de vegades sotraga amb la força de cent martells i, de fet, el Joan només ha pogut lluir el títol de padrí del Marcel per espai d'uns pocs dies, perquè la seva mort sobtada ha esmicolat totes les seves esperances i la nostra il.lusió per aquest padrinatge.

Creieu-me que se n'ha anat una persona tan bona com el pa amb el que treballava i que era, de fet, el seu ofici. Quan el Salvi va anunciar-me la seva mort sobtada, em vaig quedar un moment en blanc, em va rodar el cap i vaig exclamar: "Òstia, segur que és el nostre Joan?". I tant si ho era.

D'això ja fa quinze dies. Ara ja sé què passara: el temps anirà enriquint les vivences que vam compartir amb ell: una coca de Sant Joan dolça i ensucrada menjada a Sant Fructuós, trobades casuals en alguns actes puntuals, com ara l'Onze de Setembre, rialles i acudits, petons i abraçades cada cop que ens vèiem... Tot això ha passat, però queda i mentre ho tinguem, nosaltres, la seva família, la resta de gent que el coneixia, ell seguirà aquí i seguirà sent tan entranyable i tendre com quan era entre nosaltres. Em fa sentir contenta saber que, en un moment molt determinat de la seva vida, el Salvi i jo, amb l'embaràs del Marcel, amb el seu naixement, vam fer realitat una de les seves il.lusions i això el va fer molt feliç.

Des d'aquest pobre bloc vull fer arribar les meves més sentides condolences a la seva família, a l'Araceli, la seva dona, als seus fills. Una abraçada i la meva plena disposició si en alguna cosa puc servir d'utilitat, encara que sé perfectament que a hores d'ara, només el pas del temps pot començar a mitigar el dolor i l'enyor.

Adéu, benvolgut Joan. Fins que ens tornem a veure.